43

Va acabar de llegir l’article sobre el sicus que es conservava al jardí del palau del marquès de Camp, ara convertit en via pública, i s’aixecà de darrera la taula meticulosament ordenada. Va passar al despatx del costat, s’atansà a la Dolors i va indicar-li l’article:

—Ho has llegit?

La noia mirà l’encapçalament.

—Sí. Què et sembla, el tallaran?

—No ho sé. Deu fer nosa per la circulació.

—L’hem d’anar a veure.

—Sí.

Van sentir el timbre que indicava que el senyor Monner necessitava els seus serveis, entrà de nou al despatx que acabava d’abandonar i, per l’altra porta, acudí al del gerent.

—Carme, ¿em podria buscar el darrer contracte que vam fer amb l’agència Fibra?

El xicot era assegut davant el senyor Monner i fumava una cigarreta turca que el gerent devia haver-li donat. Sentí els ulls càlids que l’examinaven sense impertinència, però escorcolladors, sense perdre’s detall de la superfície del seu cos.

—Sí, de seguida.

Avançà de bell nou cap al seu despatx, conscient que l’examen es perllongava, confiada que el resultat seria favorable i una mica excitada a despit d’ella mateixa, car aquells ulls eren com una carícia.

Es va aturar arran de taula, pensarosa però sense pensar en res, deixant que la sang fes el seu fet, suau, callada, i alhora misteriosament present i agradable, terriblement agradable…

El contracte era arxivat al seu degut lloc i va trobar-lo sense dificultats, però abans de tornar al despatx del gerent es va treure l’espill de butxaca i s’hi mirà. Els llavis eren ben pintats, la permanent acceptable, la cara tendra i harmoniosa.

Ell tornà a desviar la mirada del senyor Monner quan sentí els seus talons, i la noia es va moure amb lentitud, com si se li oferís. Allargà el paper i va quedar-se arran de taula, ara amb els ulls alçats fins als seus. Ell va somriure imperceptiblement i la Carme observà les menudes arrugues que es formaven al costat de la boca, però que no el desparençaven, sinó que li donaven un aire madur… Trenta-quatre, trenta-cinc anys?

El senyor Monner va dir:

—Res més, per ara, Carme. Gràcies.

Ella es va allunyar de nou cap al seu despatx, mentre el gerent ja s’adreçava al desconegut:

—Veu, com li deia…

Tancà la porta i va quedar-se allí aturada, sense escoltar, simplement aturada, com si ja tingués tota la feina feta. Al cap d’un moment, però, es va asseure davant la màquina i fullejà els papers amuntegats en un costat. No era res que urgís, ho podia deixar perfectament per la tarda, o per l’endemà. Sempre anava avançada de feina, era eficient, com el senyor Monner reconeixia, i per això l’havia promoguda al lloc de secretària personal quan tot just duia deu mesos a la casa i la Montserrat va haver d’anar-se’n perquè els seus pares decidiren emigrar al Brasil, on ja hi havia un germà de la noia.

Replegà les cames sota la cadira, va tornar a desplegaries i s’estirà maquinalment la faldilla tot i que a l’habitació no hi havia ningú més. Després va aixecar-se i passà altre cop al despatx del costat, on la Dolors comprovava dues nòmines amb el setmanal obert sobre la taula.

—Si vols, hi podem anar aquest migdia, en sortir.

Li parlava del sicus, encara, però ella replicà:

—Has vist aquest de l’agència de publicitat?

Amb el cap indicava el despatx del senyor Monner.

—Qui és?

—No he vist ningú. Per què?

—No, per res.

Va passar per darrera de la taula i sortí cap a l’altra banda, on hi havia la telefonista. Parlava amb algú, un individu barbut, i va continuar fins al lavabo sense dir res. Per costum, es mirà a l’espill i va examinar-se les dents sense profunditat, car no li agradava de veure l’or del fons de tot, sobre el penúltim queixal. És clar que no es notava si una no s’hi entossudia…

En sortir, el barbut ja se n’havia anat. La Merche, sola, mastegava xiclet, un costum que a ella sempre li havia fet la noia una mica antipàtica.

—Qui és aquesta visita que té el senyor Monner?

—El subdirector de l’agència de publicitat que fem treballar.

—El subdirector?

—Sí. El senyor Figueres. Domènec Figueres.

—No havia vingut mai…

La Merche va fer un gest, com per indicar que ella no hi podia fer res, que les coses eren d’aquella manera. Va dir:

—Un bon exemplar, oi?

La Merche sempre havia estat innecessàriament basta i per això no passaria del lloc de telefonista. Prou estrany era que hi hagués arribat.

—Sí? No m’hi he fixat…

Girà cua i va tornar-se’n al seu despatx. Es va asseure altre cop a la màquina, però encara no havia començat a teclejar quan va sentir les cadires que es movien a l’altra banda de porta. S’aixecà i va córrer cap a aquell costat. Ara escoltava.

—Ja veu que en aquestes condicions s’imposa una revisió…

Era la veu del senyor Monner, a la qual l’altra replicà:

—Estudiaré l’assumpte. Vostè és un dels nostres clients de primera hora i, naturalment, no estalviarem res per donar-li tota mena de facilitats i satisfaccions…

Era una veu càlida, profunda, una mica precipitada, com si desconfiés de tenir temps de comunicar tot el que intentava de dir.

—Serà qüestió d’uns dies. Jo mateix, personalment…

Va endevinar que el senyor Monner s’inclinava, atent, com feia sempre, d’una manera automàtica, des d’aleshores que encara no era el gerent i havia de conquerir aquell lloc a base d’ajupir l’espinada.

La veu tornà:

—Suposo que a vostè li deu ser més còmode els matins…

—A tota hora. Ja ho sap, a partir de les onze…

Es desfeia en cortesies.

—O potser valdrà més que em telefoni…

La Carme va allunyar-se de la porta amb un somrís.

Acabava d’instal·lar-se per tercera vegada davant la màquina d’escriure quan va entrar la Dolors. Duia les nòmines que havia comprovat.

—Escolta, Carme, això no ho entenc. Aquí sembla que hagin repetit el nom, de manera que no sé si és un error…

Ella allargà la mà.

—A veure…

I va tornar a submergir-se en la seva feina acostumada, conscient que ara el despatx del costat s’havia quedat silenciós.