44

Es va aturar un instant davant la porta, en el cristall opac de la qual es podia llegir: «GROVA, productes farmacèutics», en unes lletres antiquades que sempre li havien fet gràcia, sobretot la cua que hom havia cregut necessari de plantificar a la G, i va acudir-se-li que el rètol contrastava estranyament amb el tipus de publicitat, tan a la moderna, que la casa exigia. Després va empènyer la porta.

La recepcionista era darrera el seu petit taulell, parlant per telèfon, i ell va quedar-se al seu davant, sense mirar-la. La noia tallà tot seguit la comunicació i alçà els ulls. Ell preguntà:

—El senyor Monner?

—No hi és, encara.

En Domènec es va mirar el rellotge, tot i que sabia perfectament que només eren tres quarts d’onze. La recepcionista afegí:

—No pot tardar. Si es vol esperar…

Ell, amb naturalitat, digué:

—I la senyoreta Carme?

—Sí.

Discà un número de l’interior i va esperar-se. Tot seguit, féu:

—Carme? Hi ha un senyor que la demana…

En Domènec, sense ésser preguntat, explicà:

—Estava citat amb el senyor Monner.

La noia repetí fidelment:

—Diu que estava citat amb el senyor Monner…

Va escoltar i després se li adreçà de nou:

—Un moment, de seguida el rebran.

Va fer dues passes, encarat amb el rètol de la porta que ara, des de l’interior, veia com una mena de taca que enfosquia el cristall. Es fica la mà a la butxaca, cercant una cigarreta, però va renunciar-hi i tornà a treure-se-la, buida.

La porta del primer despatx va obrir-se i en sortí la Carme. Va correspondre al seu somrís, mentre ella ja exclamava:

—Ah, és vostè, senyor Figueres!

Ell explicà:

—Havíem quedat amb el senyor Monner que passaria aquest matí, però em diuen que no hi és.

La noia va repetir les paraules de la telefonista:

—No pot tardar, ja. Mai no ve abans de les onze.

—Es veu que ho vaig entendre malament…

Ella li tornà a somriure d’aquella manera franca, gairebé íntima, que li era tan peculiar, i prosseguí:

—Cada dia passa un parell d’hores a la fàbrica…

Aleshores va fer un gest que l’invitava.

—Si es pot esperar una mica…?

—Naturalment.

Va menar-lo pel passadís, cap a la saleta, on ja sabia per una altra espera que hi havia una tauleta rodona, dues butaques i unes prestatgeries plenes de llibres.

Arran de porta, però, la noia es va aturar com si es repensés.

—És veritat… Hi ha un altre senyor que també l’espera.

Va quedar-se un moment indecisa, el llambregà, i després decidí:

—Vingui. Es pot esperar al meu despatx i així el faré passar primer.

—Gràcies.

Va seguir-la, examinant-li els flancs, les cames gràcils i equilibrades que desapareixien sota les faldilles.

—Per aquí.

El va fer passar per darrera d’unes taules, on hi havia noies que alçaven els ulls. Després obrí una altra porta. En Domènec entrà a la petita habitació, on tot indicava la presència d’una persona curosa: la taula ben ordenada, la màquina neta, els arxivadors metàl·lics sense una engruna de pols…

—Segui.

Ell va anar fins a l’altre costat de taula i comentà:

—Veig que sabia el meu nom.

La noia somrigué.

—És un dels meus deures com a secretària del senyor Monner… Ah, però vostè també sabia el meu!

—Vaig sentir que el senyor Monner li deia Carme.

—Sí, és veritat.

—I el vaig retenir. Sempre es retenen els noms de les persones…

No va acabar, però digué:

—No deu fer gaire de temps que hi treballa, amb el senyor Monner. Si l’hagués vista abans, me’n recordaria.

—Una mica més d’un any, però només fa tres mesos que sóc la seva secretària.

Se somreien entre les paraules, més enllà d’aquestes, perquè eren massa insignificants. Ella va dir:

—Però probablement ja havíem parlat per telèfon, nosaltres…

—Molt fàcil. Però no és una manera molt adequada de fer coneixença.

—Ni aquesta tampoc…

Va sentir que ella esperava, receptiva, i accentuà el somrís.

—No li sembla?

La noia va agafar un llapis i hi joguinejà breument.

—No sé si l’entenc…

—És possible que vostè en la seva qualitat de secretària del senyor Monner i jo en la meva condició de subdirector de l’agència, hàgim de treballar més d’un cop plegats.

—Fins ara encara no he tingut res a veure amb la publicitat de la casa.

—No hi fa res. Es pot presentar el cas. Amb la noia que hi havia abans, la senyoreta Montserrat, s’havia presentat. Per això em sembla que a tots dos ens ha d’interessar de fer una més ampla coneixença. Això sempre facilita les relacions… comercials.

Ella va deixar el llapis i el tornà a agafar.

—I què em proposa?

—Ens podríem veure algun cop…

Féu una pausa, que dedicà a observar-la, per tal de veure com ella acollia les seves insinuacions, i prosseguí:

—… un vespre mateix, en sortir de l’oficina. Podríem canviar impressions tot prenent alguna cosa. M’agradaria invitar-la…

La Carme tornà a deixar el llapis, va somriure amb un posat gairebé absent i digué:

—Creu que és indispensable?

Va assentir amb el cap, desencreuà les cames que havia posat l’una sobre l’altra en asseure’s i assegurà:

—Absolutament indispensable.

Ella va riure.

—Vostè sempre deu estar terriblement ocupat!

—Per què?

—Si les necessitats comercials l’obliguen a invitar les secretàries de totes les empreses que utilitzen els seus serveis…

En Domènec va fer-li cor, sincerament divertit per aquella sortida, i, encara rient, aclarí:

—Em limito a les empreses importants.

—I són gaires?

Va mirar-la amb intenció.

—En aquest moment, només una: la casa Grova, de productes farmacèutics.

El telèfon que hi havia sobre la taula va brunzir dues vegades, breument, i la Carme agafà l’auricular.

—Digui?

Una petita pausa i afegí:

—Gràcies, Merche.

Se li tombà.

—El senyor Monner ja és aquí.

—Però vostè encara no m’ha contestat…

Ella es va aixecar i féu un gest en direcció de la porta que comunicava amb el despatx del gerent.

—El podria invitar també i sortiríem tots tres…

Ara el seu somriure era maliciós, i ell va comprendre que se’n burlava. Amb humorística simplicitat, va fer:

—Un altre dia.

Ella simulà sorpresa, obrí més els ulls i reposà una mà contra el pit.

—Ah, era per avui, doncs?

—Sí. Vostè deu sortir a les set…

La Carme va riure, brandà lleugerament el cap, però ell s’adonà que aquell gest no tenia res a veure amb l’hora de sortida. Després, seriosa, va dir:

—Un moment, que avisaré el senyor Monner…

Obrí la porta i tornà a ajustar-la al seu darrera. En Domènec va esguardar al seu entorn, sense veure res, llevat la imatge que la noia acabava de deixar-li. Era una imatge plaent en tots sentits.

La porta s’obrí de bell nou i ella la mig ajustà mentre indicava:

—El senyor Monner diu que ja pot passar.

Ell s’havia posat dempeus i uní la mà a la seva, sobre el pom.

—Continuo esperant la seva resposta…

—Sí. Surto a les set.

Ell assentí silenciosament, va enretirar la mà i la Carme tornà a obrir la porta.