12

La mare va tenir un rebrot de protesta quan va dir gairebé durament, ella que sempre es mostrava tan dolça:

—És que encara no m’ho puc creure!

I més baix, com per ella mateixa, afegí:

—Ha estat tot tan…

No va acabar, i en Domènec acotà el cap, perquè el qualificatiu que se li acudia era: «estúpid». Sí, es tractava del seu pare, i per això potser també calia afegir-n’hi un altre, però ara es referia a un atzar cec que igualment podia haver colpit un desconegut.

Ja se n’havia anat tothom, llevat de la tia Marta, que havia vingut de Figueres i es quedaria fins l’endemà, i l’home era allí, al capdamunt del Cementiri Nou, ben tapat per la paret de maons que el paleta havia bastit lentament, sense emoció, amb la forçada indiferència de l’habitud.

Semblava impossible. No havia pas mort heroicament, com en Jaume Compte, com en Manuel G. Alba, defensant el CADCI, sinó d’una faisó inútil i anònima, víctima d’una bala perduda. Ningú no s’ho explicava, ningú no s’ho explicaria mai. Havia hagut d’acompanyar el senyor Matons al carrer d’Escudellers, on un moribund reclamava un notari per testar… Sí, però i després? ¿Que no ho veien que en aquell cap de Rambla tenia lloc una veritable batalla?

La tia Marta sospirà, potser amb una mica d’hipocresia, i seguidament, com un comentari més, va dir:

—Tindreu motiu de recordar-lo, aquest sis d’octubre…

«Tindreu», és clar. Ella, no. Ella tornaria a Figueres, a la seva vida de fadrina vella egoista.

La criada va sortir de la cuina i féu:

—Volen sopar, ja?

Era tard, no s’havien adonat que el temps passava, però ningú no tenia gana i en Domènec va prendre la iniciativa de respondre per tots:

—Més tard…

Eren asseguts en aquell cap de menjador, a fregar de la taula, però al marge, refugiats gairebé a l’angle de la paret, com per fer més íntima la petita reunió familiar. Ben just si gosaven moure’s i les paraules que pronunciaven eren escasses i lentes. La protesta de la mare havia ressonat com una canonada.

Va sentir que el malestar creixia dintre seu i un tic nerviós el féu parpellejar repetidament. Per això va aixecar-se i començà a passejar d’un extrem a l’altre, entre les dues parets. Després va obrir el balcó i sortí a respirar l’aire nocturn, humit i fresc. No n’havia tingut esment, però l’atmosfera del pis encara era viciada per l’olor que sol deixar la combinació de flors i cadàvers.

Va restar molt quiet, amoïnat. El mot semblava gros, impúdic i tot, però no n’hi havia cap més: era un cadàver.

Interiorment, sanglotà. Havia cregut que seria etern, que sempre duraria. I ara… Per baix, per la vorera mal il·luminada, passava gent, persones indiferents que no sabien res d’aquella tragèdia.

El senyor Matons no havia pogut donar cap explicació, perquè no havien sortit plegats de casa del moribund. Ningú no havia pogut explicar res. Simplement, havia caigut i van recollir-lo ja sense vida, amb la cartera encara a les mans.

Es passà els dits pels ulls, però no hi tenia cap llàgrima. Era un gest només, un gest com tants, de persona viva. Després va tornar a reposar-los sobre la barana del balcó.

S’encenien i s’apagaven llums, per la Gran Via propera passava un tramvia i, tot seguit, algú es posà a córrer per la vorera oposada. Era una noia i l’observà. Entrava i sortia de les clapes il·luminades, fins que va desaparèixer sobtadament en tombar cap a Diputació.

I tot d’una va pensar en aquella altra noia, la Marta. No va preguntar-se què venia a fer, en aquell instant, entre les esquerdes del seu dolor, però provà de rebutjar-la com una presència indecent. Va cloure els ulls i els obrí de nou mentre s’arraulia, penetrat per la humitat nocturna. I ella encara era allí.

Va separar-se de la barana i entrà altre cop al menjador. La mare deia:

—No, tampoc no hi faríem res.

Ignorava a què es referia, i no va preguntar-ho. Ajustà els dos batents, sense tancar-los del tot, i va reprendre el seu passeig d’una paret a l’altra. Evitava de mirar la mare de massa a prop, car en aquells dos dies havia envellit massa. Després d’aquell atac, ja feia tant de temps, s’havia tornat a refer, però ara els anys, atrets pel dolor, li queien damunt amb una avidesa d’au carnissera.

Dintre seu, inconscientment, va refer aquella cara i hi cercà els vint anys que havia tingut, però va substituir-la el rostre de la Marta que ell rebutjà de bell nou, amb un gest gairebé violent del cap. Era estrany. No l’havia tornada a veure més i, quan va preguntar, li explicaren:

—Fa dos dies que se’n va anar.

Ningú no sabia on, o no li ho van voler dir. Potser per això la recordava, perquè no havia tingut temps d’usar tot el seu desig.

La tia féu:

—Potser que sopem, ara. Us convé refer-vos. Vosaltres…

La mare el va consultar amb l’esguard, com no parava de fer des de la vetlla.

—Si voleu…

S’arronsà d’espatlles, però la tia ja en va tenir prou. Va anar-se’n cap a la cuina, on la van sentir parlar amb la criada. La criada… Aviat no en tindrien, ara; sense els ingressos del pare ja no es podrien permetre aquell luxe.

Va sorprendre la mirada de la seva mare, que havia tornat a alçar els ulls, i se li atansà amb un somrís forçat.

—Mare…

Va prémer-li lleugerament l’espatlla amb uns dits nerviosos que hauria volgut amanyagadors i eren més aviat brutals. Ella no va dir res, però els ulls se li van entelar i en Domènec es trobà sense paraules. Mai no hi havia res a dir en els moments més greus, quan el dolor es feia dur i sòlid com l’acer. Els mots, superficials sempre a despit de la voluntat, no podien atènyer l’entranya on germinaven els sentiments més abassegadors. Un gest, potser…

La mare el va fer: enfilà la mà fins a la seva, que continuava damunt l’espatlla, immòbil i desemparada. Però després les mans es van separar de nou, com avergonyides, i tots dos van tornar a una soledat que potser no havien fugit mai.

Quan la tia entrà amb la noia que la seguia, ell féu la volta a la taula, més enllà de la qual va perllongar els passos fins a la porta del seu dormitori; hi penetrà per asseure’s a la cadira on tantes hores havia passat, estudiant, llegint, somiant. Va repenjar el cap sobre els braços i a poc a poc s’hi anà refugiant, adolorit i alhora anhelant quelcom que no acabava d’identificar. Uns braços…

Tot de sobte es va trobar dempeus, disposat a escapar-se d’aquelles quatre parets, de l’ambient viciat de la casa, dels sentiments tèrbols i secrets que havia anat maurant en el curs dels anys i ara desorbitats per dos dies de dol.

Va sortir al menjador, on la criada ja parava la taula, el travessà sense dir paraula i va dirigir-se a la porta del pis. Abans d’arribar-hi, però, retrocedí i, sense entrar, digué:

—Me’n vaig…

Totes dues dones es van sobresaltar i la mare va fitar-lo amb la mirada adolorida d’algú que se sent traït.

—Te’n vas? On…?

—A fer una volta, no ho sé…

No ho sabia, era veritat. I potser més valia així.

—Tan tard? I avui…

Precisament avui, precisament ara. La tia, més distant, no atesa en res d’essencial, ho devia comprendre més bé, o potser fou per pura indiferència, pel desig còmode d’evitar explicacions enutjoses que va dir:

—Deixa’l, dona. Si és molt natural!

La mare sospirà:

—Potser sí.

I ell no es va esperar més; féu mitja volta i s’encaminà de bell nou cap a la porta del pis.