21

Darrera el crit, tothom va precipitar-se cap al fons del local, i la Carme també hi va córrer, però ja s’havia format una veritable paret humana i només va poder veure el llarg apilament de sacs interromput per una esllavissada. Prop seu, les veus preguntaven:

—Què ha passat? Què ha passat?

Una dona grossa i bruta va contestar:

—Li han caigut els sacs damunt.

Ningú no sabia si la víctima era un home o una dona. Cap a primer terme hi va haver un arrombollament i el cercle es va dilatar una mica per permetre una certa llibertat de moviments als espontanis que s’havien emprès la tasca de desenterrar l’infeliç. Aleshores es va poder veure com enretiraven els sacs. Molts encara eren plens, cosits i tot, però d’altres es vessava el contingut. Tot el magatzem era ple de mongetes, sucre, cigrons, arròs, i els peus s’enfonsaven en una catifa gruixuda de dos pams.

Es va trobar amb la Roberta al seu costat, que preguntà:

—Com ha estat?

La dona grossa i bruta, explicava:

—Ha punxat un sac dels de sota i els de dalt li han caigut damunt.

Ara els homes havien aconseguit d’alliberar-la, però la vella, perquè era una vella, va continuar estirada sobre la capa de llegums i altres matèries alimentàries, sense donar senyals de vida. Algú va córrer, però tothom mirava la víctima.

Al cap d’un moment, la majoria se’n van desinteressar i el cercle va desfer-se del tot. Només els qui l’havien auxiliada i mitja dotzena de badocs es van quedar al costat de la dona, la qual semblava que es recobrés una mica. Uns filets de sang se li escorrien per la barbeta, i un home va dir:

—No m’estranyaria que l’haguessin rebentada.

La Carme va sentir un calfred i mirà la dona i els sacs apilonats arran de paret. Gairebé tothom tornava a treballar de valent, sagnant ací i allà les bosses que rajaven com una font. Un vailet va deixar escapar la meitat del contingut d’un sac d’arròs, va lligar el cul que quedava i se’l carregà a l’espatlla. Molts utilitzaven aquest procediment. D’altres, però, i també la Carme i els seus, duien coixineres que anaven omplint.

Van tornar totes dues al costat de la mare, que no s’havia mogut i continuava fent rajar el sac de mongetes que havia encetat. La Carme va dir-li:

—Una dona ha pres mal.

Però la mare, ara, no s’interessava per les desventures dels seus semblants i, sense deixar de treballar, digué:

—Si el vostre pare hagués vingut, hauríem pogut carregar més.

Era una lamentació vana. El pare, ni ara que ja no existia ni una aparença d’organització o d’autoritat, no s’atrevia a deixar l’amagatall que escollí tres dies enrera, quan mobilitzaren tots els homes fins a seixanta anys.

El magatzem continuava emplenant-se, car la gent entraven a corrua feta. Prop de la porta va caure una altra estiba de sacs, però aquest cop no va arreplegar ningú i tothom tornà a la tasca com si no hagués passat res. Encara no hi havia disputes, si bé no era difícil de preveure que començarien aviat, car els sacs es buidaven ràpidament i abans d’una hora ja només restaria l’escampall que cobria el terra.

—Agafa aquesta coixinera!

Ja n’havien omplert una d’arròs i les mongetes arribaven fins a la meitat de l’altra. La Roberta la va sostenir badada per tal de facilitar l’operació de la mare i ella s’apoderà de la tercera.

—Què hi poso? Sucre o cigrons?

La mare s’ho pensà un moment, sense deixar la feina, i decidí:

—Més val sucre. Si convé, servirà per fer canvis.

Prop seu n’hi havia un sac que es desinflava lentament i s’enfilà a l’estiba per tal d’estirar-lo.

—Que no et facis mal!

—No…

Es van girar quan s’emportaren la dona, però els homes encara no havien arribat a la porta quan els distragueren els crits que pujaven del celler. En veure el seu moviment, la mare ordenà:

—Acaba d’omplir!

A ella les cames se li n’anaven i buidà ràpidament el cul de sac per córrer cap a la rampa. Estava terriblement excitada. Per a ella, després de tantes setmanes d’inèrcia, de gana i de fred, aquell era un dia gran que no oblidaria mai per vella que visqués.

De baix pujava una fortor de bacallà que regirava els esperits, i va veure com la gent procuraven fugir entre els badocs que s’apinyaven. Algú va dir:

—Pel cap baix hi ha mil persones.

Potser exagerava, però per damunt dels caps va distingir el formigueig de l’entrada del local, i uns quants centenars sí que hi eren. La mateixa veu comentà:

—No m’estranya que perdin els sentits, amb aquesta bravada.

També a ella l’ofenia, però no es va moure de lloc, mirant com treien els qui s’havien marejat. Es va sentir una trencadissa de vidres, perquè a algú devia acabar d’acudir-se-li que al local faltava ventilació.

Un home, al seu costat, féu:

—Bacallà… Ja m’agrada!

Se li adreçava, i ella li va somriure distretament.

—Oi, noia?

Se’n va separar, tot d’una convençuda que l’individu anava amb segones intencions; potser es pensava que estava sola. I quan ell també es desplaçà, com si tingués la intenció de seguir-la, retrocedí cap on s’havien quedat la mare i la germana.

—Diu que a baix és ple de bacallà.

La mare va moure el cap.

—No podem carregar més.

—Tampoc no hi podríem entrar. Hi ha molta gent!

Totes tres coixineres eren plenes a vessar i la mare que, previsora com sempre, fins i tot s’havia endut cordill, ara començà a lligar-les. Després digué:

—Agafem-ne una cada una.

Se les van carregar, però en atansar-se a la porta van veure que l’havien tancada, potser perquè no entrés ningú més, i que uns individus amb pistoles al cinturó feien retrocedir tothom cap als costats.

—Ens ho prendran tot!

Continuaven traient gent de baix, i se’ls enduien. La porta es badava i es tornava a tancar mentre els homes rebutjaven la gent de fora i de dins.

La Carme es va fixar en la finestra.

—Mare! Roberta! Veniu.

Sense abandonar les pesades coixineres, van desplaçar-se totes tres cap a aquella banda. D’altres persones havien tingut la mateixa pensada i s’enfilaven pels sacs. Els homes de les pistoles no deien res, com si allò no fos del seu govern. La mare comentà:

—Deu ser molt alta, per fora…

Però va veure que altres dones saltaven al carrer i les van seguir sacs amunt. Una colla d’homes s’havia reunit en aquell extrem, però a baix de tot, d’on espiaven. Una dona s’enfadà:

—Poca-vergonyes!

Ells només van riure, sense moure’s, amb el cap alzinat, a la cacera d’un dits de carn quan elles aixecaven les cames per saltar l’ampit de la finestra.

La Carme va passar davant, sense deixar anar la coixinera. La Roberta se subjectava les faldilles amb una mà, com la mare, però ella va gambar despreocupadament, una mica excitada i tot, i va esperar que saltessin les que la precedien. Una vella no s’atrevia i la van treure gairebé a empentes, ja que ara tothom tenia pressa. Els de les pistoles podien intervenir d’un moment a l’altre.

Algú abocà una rastellera de culs de sac, però la finestra era ampla i les dones van continuar saltant. La mare preguntà:

—És gaire alta?

Ella alçava la cama per damunt de l’ampit, amb les faldilles forçosament a mitja cuixa, i contestà sense girar-se:

—No…

Potser hi havia tres metres, però no eren tants perquè un munt de sacs que un home i una dona anaven enretirant formaven un graó còmode i relativament tou.

Va esmunyir l’altra cama i, mentre la coixinera es quedava a dalt, va penjar-se de mans i es deixà anar. A l’altre costat de carrer hi havia un petit grup de noiets de tretze i catorze anys que feien comentaris desagradables, però ella va girar-los l’esquena sense preocupar-se’n i alçà el cap:

—Au!

La Roberta va tirar-li les coixineres, que van caure sobre els altres sacs, i ella les va separar ràpidament perquè no s’hi confonguessin. Quan va tornar a alçar els ulls la Roberta era tot un espectacle al capdamunt de la finestra, i gairebé va envermellir en pensar que ella devia haver fet les mateixes exhibicions.

Va ajudar-la a redreçar-se quan caigué al seu davant, i totes dues esperaren la mare. Però la dona no s’hi va veure amb cor. Una xicota, darrera d’ella, preguntà amb impaciència:

—Salta o no, senyora?

No va saltar i, des de dalt, els adreçà tot de recomanacions. Cridà:

—Ja sortiré quan pugui, jo! Emporteu-vos les coixineres.

En veure que vacil·laven, insistí:

—No us entretingueu! Només faltaria que ens les prenguessin, després de la feina que ens han donat…

Se’n van carregar una cadascuna, al coll. A l’altra li van fer una orella, van agafar-la pels extrems i, feixugues, emprengueren el camí de casa, a l’altra banda de ciutat.