37

Va mirar-lo quan corria encara, local endins, endut pel propi impuls. Després va aturar-se-li al costat i es contemplà l’americana clapejada per tot de grosses rodones. Comentà:

—Bonic espectacle, oi?

Se li adreçava, però la Maria Teresa ni va somriure. Potser tampoc no ho havia esperat, ell, perquè va tombar-se cap al barman:

—Un conyac doble. I sifó!

Amb naturalitat, se li adreçà de nou:

—Em permet que la inviti?

Havia vist que la seva copa era buida.

—No, gràcies.

—Com vulgui.

Va agafar el sifó i després de lluitar un moment contra el mecanisme de l’ampolla, que funcionava malament, se n’abocà dos dits a la copa. Digué:

—No hi ha res de tan antipàtic!

La Maria Teresa continuava callada, sense participar ni remotament en la seva aventura tot i que el mirava.

—No somriu mai, vostè?

—Rarament.

Ell va fer un petit gest reprovador.

—No està bé.

—Vostè, en canvi, deu somriure sempre.

Era idiota haver-ho dit, perquè ara ja no la deixaria tranquil·la. Però li feia una certa gràcia. Es captenia amb una naturalitat de la qual ella ja feia temps que havia perdut el rastre.

—Sempre, no.

Es va beure la meitat del contingut de la copa i tornà a deixar-la sobre el taulell.

—Però somriure és un acte d’higiene.

Va mirar cap al fons, on darrera un paravent es veien tot de taules buides entorn d’una parella solitària. Va preguntar:

—Serveixen menjar? Mai no m’havia fixat que també era un restaurant.

—Sí.

Ell digué:

—Ben mirat… Em vol acompanyar?

—No. Per què?

—És desagradable, menjar sol.

—Espero una persona.

—Aleshores, no he dit res.

Va glopejar una mica més de conyac i sifó.

—El seu promès?

—No sigui tan curiós.

El xicot es queixà:

—Si almenys em somrigués una mica, ni que només fos una mica…

Va fer una ganyota que podia passar per qualsevol cosa, i ell va riure.

—Tot és començar!

Per sobre de la seva espatlla ja havia vist en Bulla que entrava al bar, amb l’impermeable xop. Va fer:

—Perdoni…

Se li va reunir a mitja sala, quan l’home es descordava.

—Sóc puntual, oi?

—Si.

Van entrar al restaurant, on ara hi havia una altra taula ocupada. Quan el cambrer se’ls atansà, digué:

—A mi porti’m una sopa de verdura i un bistec.

En Bulla accedí:

—El mateix per a mi.

Van esperar en silenci que els servissin i ella va veure que el desconegut del conyac penetrava també al restaurant i s’asseia dues tauletes més enllà. Distretament, li estudià el perfil, que va semblar-li d’aspecte noble, i després desplegà el tovalló, car el cambrer ja venia amb la sopera.

Quan va allunyar-se, en Bulla agafà la cullera i la submergí en el plat. En un to de rosari, va dir:

—Tot està lligat. Serà demà al matí, a primera hora. Les nou. Quan obren.

Ella assentí amb el cap, va ficar-se la cullera a la boca i seguidament preguntà:

—I el cotxe?

—Ja et donaré les claus. L’he desat al carrer de Torre Damians, ja saps…

Afirmà de bell nou.

—Puges pel carrer de Tarragona, fins a l’avinguda de Roma. T’esperaran allí, a la cantonada.

—D’acord.

—Després, és cosa vostra.

Es va eixugar la boca i ella continuà menjant en silenci. El cambrer acudí amb els bistecs. En un costat de plat hi havia un muntet de patates fregides i en Bulla va encetar-lo amb la punta de la forquilla.

—Jo us esperaré a les deu. Teniu temps de sobres.

—Si no passa res…

—Si no passa res. Baixa per la carretera de Cornellà.

—Sí, ja sé…

El bistec era tendre i ben cuit, o sigui mig cru, i la sang anava omplint el plat.

—Els coneixeu bé?

En Bulla afirmà.

—Gent segura. Fa anys que treballen. He de dir que amb gran desinterès…

El xicot del conyac els mirava, però no podia sospitar res. Simplement, se sentia encuriosit. Potser també l’estranyava una mica veure-la amb en Bulla, un home de cinquanta anys, de cara poc avinent i amb una espatlla caiguda.

—Hem estudiat l’afer amb tota meticulositat, com de costum. No hi ha motiu perquè no surti bé… Suposo que no deus estar nerviosa…

—Sempre ho estic, però és natural.

Ell la va contemplar mentre mastegava.

—Ningú no ho diria.

Va encreuar ganivet i forquilla sobre el plat i esperà. En Bulla menjava més lentament.

—I de postres, senyors?

El cambrer es tornava a inclinar al seu damunt.

—Hi ha taronges?

—Sí, senyoreta.

—Una taronja.

En Bulla s’estimava més els plàtans, i ho va indicar. Quan el cambrer s’allunyava, ella, va dir:

—No us oblideu de les claus…

L’home, que havia rebutjat el plat, se les va treure de la butxaca i, cautament, però sense recel aparent, va deixar-les sobre la taula amb el tovalló. Ella les recollí, mirant cap al xicot del conyac, que ara semblava força entretingut amb l’espina d’un tall de peix.

Va pelar la taronja amb parsimònia mentre en Bulla mossegava el plàtan. Era una taronja sucosa, una mica àcida, com li agradaven. Ell digué:

—T’hauré de deixar de seguida…

—Ja ho suposo.

—I tu més val que no t’entretinguis. Et vull en bones condicions, demà.

Cridà altre cop el cambrer i va allargar-li un bitllet de cent. Els calgué esperar el canvi i després s’aixecaren tots dos. Fora, va veure que continuava plovent.

—Si vols que et dugui en algun lloc…

Es posava l’impermeable encara tot humit.

—No; prendré un cafè.

Ell li va prémer el braç gairebé amb afecte.

—Bona nit, doncs. I sort…

S’atansà al taulell, mentre l’home desapareixia, i va instal·lar-se en un tamboret.

—Un cafè.

El xicot havia sortit del menjador darrera seu i ara el tenia altre cop al costat.

—I un per a mi.

Se li girà.

—No ha durat gaire, la companyia…

—No.

Era simpàtic i insistent, però aquella nit no li serviria de res. Ell digué:

—Potser una presentació farà les coses més planeres; em dic Domènec.

—Anna.

Va allargar els diners al barman que li deixava el cafè davant i començà a beure-se’l, bullint encara, perquè només hi havia una manera de defugir el desconegut.

—Que es vol escaldar, Anna?

Se’l va acabar amb dues glopades i saltà del tamboret. Ell va queixar-se:

—Tanta pressa?

—Sí, perdoni…

Li va saber greu veure’l tan decebut, però no hi podia fer res. Havia tingut mala sort, simplement.

Al carrer la pluja encara no havia cessat, però no tenia importància. Amb una correguda, travessà la calçada, cap a la parada del troleibús que s’atansava amb els fanals que parpellejaven darrera la cortina d’aigua.