16

Va fitar-la, un cop més sorprès dels seus ulls blaus. Li preguntà:

—Sempre dius que sí?

Ella semblà que s’estranyava, potser perquè no comprenia l’abast de la seva pregunta, i, encara repenjada contra seu, respongué:

—Per què?

—Fins ara sempre has dit que sí a tot. Fa quatre dies que només dius que sí…

La noia va acalar els ulls, però tornà a alçar-los tot seguit, ni seriosa ni somrient, tranquil·la com si la seva presència no acabés de commoure-la.

—No ho sé.

—Proposi el que proposi, sempre dius que sí. No caldria que et preguntés…

Reflexionava si s’adonaria del retret implícit en les seves paraules i en el to de la veu, i per la resposta no va saber decidir-ho.

—Sempre tens bones idees…

—I si un dia no les tinc?

—Aleshores, ja veurem.

Es va inclinar ràpidament cap endavant, i ella no el va defugir. Potser ni havia tingut temps de fer-ho, car en el mateix moment l’enllaçava per la cintura, atent al braç encara embenat. Els llavis es van unir i, en separar-se, la mirà de nou.

—I ara què dius?

—No ho sé…

Esguardà amunt i avall, però no hi havia ningú. Els horts semblaven abandonats, si bé no ho eren, ja que més lluny podien sentir una veu d’home que cantava solitàriament.

—No ho saps?

Continuava amb el braç darrera l’esquena de la noia i ella va repenjar el cap contra la seva espatlla, falaguera com un gat i, com un gat també, una mica impersonal.

—A vegades em pregunto si no és pura indiferència…

Va comprendre que no ho havia d’haver dit, però ara ja estava. Ella alçà els ulls.

—Indiferència?

El mirava, no ofesa, no ferida, simplement plena de bona fe. Això era el que l’irritava més.

—Sí, que tant te fa.

—No és veritat.

Va desenllaçar-la i amb dos dits, delicadament, li agafà la cara i la immobilitzà a un pam de la seva. En un altre to de veu, preguntà:

—M’estimes?

Va fer que sí amb el cap, parpellejant. Aleshores ell va abraçar-la amb tots dos braços i la tornà a besar. La noia va obrir una mica els llavis, com sí li faltés aire.

—Des de quan? Des d’ara? Perquè t’he besat?

—No…

—Has dit no!

Ella va haver de somriure, però en Domènec va prosseguir:

—Des d’ahir, doncs? O des d’abans d’ahir…?

La Lluïsa va continuar fent que no, ara amb el cap. Dos homes avançaren entre els horts i ells, gairebé instintivament, s’enfonsaren més en l’herba protectora. Així i tot, eren perfectament visibles. Els homes s’atansaren, mirant-los, i ells dos van esperar silenciosos. Quan van donar-los l’esquena, en Domènec desplaçà els ulls cap als seus, sense preguntar res, i li acaricià els genolls, gairebé distret, mentre pensava que en podria fer el que volgués, que només li calia allargar els dits…

—Què mires?

—Ets molt bonica.

Ella va passar-li el braç pel seu, com per fer més íntim el contacte. Va tornar a besar-la i aleshores, sense haver-ho premeditat, la seva mà avançà lleugerament fins als pits, on va immobilitzar-la sobre el batec que s’endevinava pell enllà, i ella no va dir res, ni es va moure. Va vinclar-la enrera, i la noia obeí el moviment, ara amb la mà que s’enfilava braç amunt, cap a darrera el coll.

La mirà als ulls, que es feien transparents i humits, i la mirada va perllongar-se, ella mig ajaçada sobre l’herba, únicament sostinguda per l’abraçada, mentre ell tornava a moure la mà per acariciar-li els cabells sedosos.

La Lluïsa es va anar redreçant a poc a poc, com desitjosa de sentir-se més propera, i ell la va ajudar amb un moviment del braç. Esguardà cap a les seves cames, on l’herba creixia, i atansà les seves, plegades, als genolls de la noia.

La llum s’havia anat fonent i, entre els horts, la nit començava a fer-se íntima i còmplice. El cant de l’home, més lluny, morí, i el camí continuava solitari fins on abastaven els ulls. Al fons de tot, es dreçava l’edifici de la Maternitat.

Quan desvià l’esguard va adonar-se que ella encara el mirava amb els mateixos ulls transparents, més lluminosos que no permetia el tombant de la tarda. Li va haver de somriure, i preguntà:

—No dius res?

Féu que no amb el cap. I és clar, se li va acudir, què havia de dir?

Va besar-la, i ella es deixà anar contra seu, càlida i consentidora. Si bé sense autèntica passió. Ho va sentir distintament, però no ho comprenia, car ella l’estimava, era veritat, i li agradava que la petonegés. De sobte, però, tot li va semblar d’una claredat diàfana: li faltava voluntat i fins i tot davant l’amor era incapaç de sobreposar-se a la seva abúlia. Era com un animaló dòcil i que cansa. Sinó que ara tot just era el començament, i ella era bonica, desbordant de joventut.

Va sentir una fiblada misteriosa, a repèl dels seus pensaments, només perquè sabia que era allí, al seu abast, i que els llavis, ja separats, continuaven a frec dels seus. Tancà els ulls i va tornar a obrir-los com empès per una necessitat indefugible. La mà relliscà pel cos i va aturar-la a les palpentes, però els dits i l’instint eren savis. Ella va arraulir-se més contra seu i fins al cap d’una estona no protestà suaument:

—Domènec…

No li’n va fer cas i es limità a mirar-la mentre la mà, nerviosa, s’estremia. La noia va cloure els ulls, com de primer havia fet ell, i els obrí de bell nou. En Domènec preguntà:

—No ho vols?

Ella va moure els llavis, sense dir res, però després retrobà la veu:

—No ho sé…

—No ho saps?

La noia el mirava, desvalguda, i ell arriscà la carícia per veure com es reflectia en els seus ulls. Ja no eren tan clars ni transparents, però no havien enfosquit del tot.

—Digues que sí.

Ella murmurà:

—Domènec…

Va esperar i, en veure que callava, va besar-la de bell nou, i després tornà a esperar, ara sense preguntar res, amb una mà perduda entre les seves cuixes i els ulls clavats en els ulls que a la fi el defugiren, quan ella acalà el cap i es premé contra seu mentre amb un bleix gairebé inaudible consentia:

—Si tu vols…

I, contra tota esperança, ell es va sentir infinitament entendrit i, en penetrar-la, es confessà que també l’estimava.