29

Hauria assegurat que el jove tenia la intenció d’invitar-la, però en fregar la taula va adreçar-se a l’Eulàlia:

—Em permet aquest ball?

L’Eulàlia, que no sabia dir que no, es va aixecar. Ella restà sola a la taula, refusà dues invitacions que no li feien peça i va seguir les evolucions pausades de la parella.

En passar, l’amiga va somriure-li dues vegades per damunt de l’espatlla del xicot, i ella observà que vestia una americana impecable i que tenia el clatell net. Des dels seus dies d’infermera conservava una certa previsió contra els cabells massa llargs i les barbes sense afaitar. Quan passaren de bell nou prop de la taula, va adonar-se que conversaven animadament.

Després d’aplaudir sense insistència, distretament, van avançar tots dos cap al racó, però el xicot no se’n va anar, sinó que restà dret arran de taula, mentre l’Eulàlia deia:

—Matilde, et vull presentar en Domènec…

Es van somriure i el xicot s’assegué al seu costat tot dient:

—Si em permeten…

L’Eulàlia comentà:

—Balla molt bé.

—No. Estic desentrenat.

Va veure que la mirava amb atenció, si bé procurava dissimular-ho. Afegí:

—Vostè sí que té el sentit del ritme!

Ella va comentar:

—És l’únic que sap fer!

Després va riure per amagar que li sabia greu d’haver-ho dit. L’Eulàlia, però, no s’havia molestat.

—Sempre m’ha agradat molt.

Els músics encetaren una altra peça i ell esperà uns moments, mentre sortien les primeres parelles.

—Vol que ballem aquest?

Assentí amb el cap i va seguir-lo cap a la pista. Ell va enllaçar-la discretament, amb les puntes dels dits sobre les seves. Van dansar cap al centre, on hi havia més espai, i el noi s’inclinà una mica sobre la seva orella.

—De fet, jo a vostè em sembla que ja la coneixia…

—Em sembla que no.

—No és infermera?

Aleshores va comprendre que no ho havia dit per ganes de parlar, com tants, i va separar una mica el cap per tal de mirar-lo.

—Sí. És a dir, ho era.

—L’any trenta-vuit?

—Sí. Però no el recordo…

Ell digué:

—És natural; érem tants! A l’hospital de Castelló…

Va riure, perquè s’equivocava.

—No he estat mai a Castelló. No em vaig moure de Barcelona en tota la guerra.

Va veure que no se l’acabava de creure, però era massa polit per manifestar-ho.

—Doncs, hauria jurat… Potser la memòria em juga una mala passada, però si no era vostè, era una noia que se li assemblava força. No té cap germana?

—Una, però aleshores encara era una criatura. Ara tot just té catorze anys, i és perruquera. Mai no ha estat a cap hospital.

—En dec confondre, doncs. Ha dit que ho era, vostè… Ara ja no?

—Com?

—Vull dir d’infermera.

—Ah, no! Des d’aquest any que sóc llevadora.

Ell gairebé va aturar-se, sorprès.

—Llevadora? No deu pas ser casada…

—No. Per què?

—No ho sé. Sempre m’havia imaginat que les llevadores eren dones casades.

Va riure.

—Casades i velles! Una noia tan jove…

—Doncs, ja veu.

Van passar per davant de la taula i ella s’adonà que l’Eulàlia ja no hi era. Després la va sorprendre en braços d’un xicot baixonet i de cabells molt engomats. Va tornar a girar-se cap en Domènec quan ell preguntava:

—Hi vénen sovint, aquí?

—No, de tard en tard. I més que res perquè a l’Eulàlia li agrada molt de ballar.

—A vostè no?

—No tant. I vostè, hi ve gaire?

—És la primera vegada. Diumenge, m’agrada reposar.

—És corredor, potser?

Es va dir que devia sentir-se verament interessada, perquè no solia fer aquesta mena de preguntes. El va esguardar fugaçment, observant-li el llaç de la corbata. Era una corbata de bona qualitat, com el vestit. Se’n va assegurar amb els dits. Ell protestava:

—Oh, no! Faig publicitat. Darrera una taula, és clar.

—Deu ser una feina interessant…

—De vegades, del tot. No pot tenir, però, la mateixa emoció que ajudar a néixer la gent.

Li va semblar que se’n burlava una mica, i somrigué sense despit.

—Hom s’hi acostuma.

—És estrany, però jo no em puc acostumar a la idea que vostè…

—No és el primer.

—Ja ho suposo.

Es van desenllaçar mentre la música cessava. Seguidament es van moure cap a la taula i la Matilde va sentir la seva mà sobre la cintura, com si ell la guiés. Va mirar-lo i el noi somrigué, sense treure la mà.

Quan es van asseure, va veure que l’Eulàlia era dreta al costat de la balustrada, amb el xicot dels cabells engomats. Observà que potser era dos dits més baix que la seva amiga. En Domènec comentava:

—Sembla que l’Eulàlia ens ha abandonat.

I assenyalà amb la testa. La noia va adonar-se que la miraven i els adreçà un somrís, però no es va moure i, quan la dansa reprengué, tots dos es tornaren a abraçar i van desaparèixer entre les parelles.

En Domènec li preguntà:

—Vol que insistim?

—No. Hi ha massa gent.

Ell es mig empassà el somrís.

—Me n’he d’anar, potser?

—Per mi, no.

Va trobar-se els dits sota els seus, i els desenllaçà sens enuig. Aleshores ell va inclinar-se.

—Sap per què he invitat la seva amiga, de primer?

—És una noia bonica…

—No dic que no. Però volia invitar-la a vostè i, quan anava a fer-ho, m’ha semblat que em diria que no.

Ella va llambregar-lo, encuriosida.

—Per què?

—No ho sé, una impressió… Aleshores ja em semblava que la recordava d’alguna cosa, però no havia caigut encara que podia ser la infermera de Castelló… En fi, m’ha semblat més fàcil invitar la seva amiga i fer-me presentar.

—I per què tant d’interès?

Ell va fer un gest que abraçava el local d’un extrem a l’altre.

—En tota la sala…

Es va repensar:

—No, no li ho dic. Es pensaria que vull afalagar-la.

—No, digui…

—Li ho diré més tard.

Va fer una pausa, l’esguardà ben francament i afegí:

—Quan l’acompanyi a casa seva.

Va retornar-li la mirada, entre ofesa i excitada per la seva seguretat, a punt d’acomiadar-lo. Però ell somreia sense impertinència i, no hi havia dubte, era un xicot força agradable que devia guanyar-se bé la vida… Només va dir:

—Corre molt, vostè.