48

—Ha estat molt dur, una veritable catilinària…

Va atardar-se sobre els mots, com si els assaborís, i en Domènec va assentir distretament amb el cap. No sabia com es deia, perquè no havia entès bé el seu nom el dia que els presentaren al restaurant on sopaven tots dos, i després no s’havia pogut decidir mai a preguntar-l’hi.

—Però en Mac Arthur és un ressentit. Al capdavall, el van destituir per ordre de Truman i no ho pot oblidar. El més greu, però…

En Domènec va aturar-se, perquè ja eren a la cantonada.

—… és la seva actitud diguem-ne antieuropea, potser fruit de la seva llarga estada a l’Orient.

Va assentir de bell nou, convençut que l’altre li estava repetint l’article de fons o l’editorial que havia llegit aquell matí al diari. Feia dies que havia observat la seva devoció als especialistes de política estrangera que pontificaven des de les publicacions del país. Murmurà:

—Molt possible.

—Sí, no hi falta res. Perquè és evidentment parcial el seu comentari sobre la capacitat de resistència d’europeus i orientals respecte al comunisme. Com si aquí mateix no haguéssim donat proves suficients de la nostra voluntat de lluitar contra aquesta ideologia amb totes les armes disponibles…

—Teniu raó, és no tenir en compte la realitat. En fi, suposo que discurs de més o de menys…

Va somriure, amb la mà allargada, i l’altre semblà una mica sorprès. La mateixa sorpresa que havia tingut ell quan el xicot decidí acompanyar-lo fins a la parada del tramvia, ja que fins aleshores només s’havien vist al restaurant. Encaixà i afegí:

—Sí, potser no cal donar-hi una importància que, probablement, no té. Ja en tornarem a parlar…

Després de l’encaixada va fer un gest amical amb la mà, i ell va dir:

—Això és. Bona nit…

—Fins demà.

Va enfilar el carrer de Viladomat, una mica cansat per aquella conversa que durava des que s’havien assegut a taula, dues hores enrera. Va travessar Diputació i pujà a l’altra vorera mentre es treia la clau del carrer de la butxaca pistolera. La porta ja devia fer estona que era tancada. Se li acudí de consultar el rellotge i va veure que encara era més tard que no es pensava: dos quarts de dotze.

La noia va sortir de l’ombra quan feia el darrer pas cap al portal. Però no va reconèixer-la fins que ella digué:

—Domènec…

—Maria Teresa!

No havia canviat gens durant aquells tres anys darrers, des que ja no es veien. Però potser la penombra dissimulava les possibles transformacions de la seva cara, del cos… Ella va fer:

—T’esperava.

—Bé… Poc pensava en tu, ara!

Havia suspès el gest tot just iniciat d’anar a obrir la porta i la clau li penjava de les mans com un objecte inservible. La Maria Teresa va indicar-la amb un moviment del cap i preguntà:

—No m’invites a pujar?

—Ah, sí, sí!

Apressadament, va ficar la clau al pany, i aleshores ella allargà el braç.

—Espera’t. Vull que sàpigues què fas, de primer…

Va esguardar-la, observant la seva cara més greu que d’habitud.

—La policia em busca.

—La policia…

—He vingut a demanar-te acull per dues o tres nits…

Va mirar amunt i avall, examinant el carrer solitari, llevat pels dos homes que, més enllà, seien en una de les taules del bar de la cantonada. Després, impacientment, digué:

—Entra, de pressa!

Obrí i la va empènyer cap a l’entrada, on, sense tancar la porta, li preguntà:

—Què passa, doncs?

Ella xiuxiuejava:

—Han descobert el nostre grup. Hi ha hagut detencions i, és clar, cap dels llocs on podria anar no és segur, ara…

—Si que…

Va resistir el seu impuls de dir-li que no volia compromisos, que ella mateixa havia trencat, ja feia tres anys, i que era joc brut acudir a refugiar-se al seu costat quan se sentia acorralada.

Tancà la porta i pitjà el botó del llum.

—Puja. Ja parlarem dalt.

Ella va seguir-lo sense dir res, però a en Domènec li semblà que tenia els ulls mofetes, com si hagués endevinat els seus pensaments d’un moment abans.

—Entra.

Va precedir-la cap al menjador i, sense invitar-la a seure, demanà:

—Bé, explica’m tot aquest embolic.

—No és cap embolic. Van detenir un dels nostres i l’han fet cantar. Hi ha hagut altres detencions i jo mateixa m’he salvat per pura casualitat.

—No m’has dit que et buscaven?

—Sí. Saben el meu nom i en aquest moment ja deuen tenir una descripció completa de la meva persona.

—Si és així, acabaran per detenir-te…

—Potser no, si puc evitar-los durant un parell de dies… Temps de procurar-me una altra documentació. Sé a qui acudir.

Ell va passejar-se amunt i avall del menjador i, a la fi, va treure’s l’americana.

—I has pensat en mi… Per què?

—Ets l’única persona que conec i que no pertany a l’organització.

—I aquest que t’ha de fer els papers?

—No. Per a ell és un guanyapà com un altre. Les seves relacions amb nosaltres són purament comercials.

Tamborinejà sobre la taula, i va veure que ella el mirava estranyada, com si allò li desvetllés un record que no corresponia a la seva persona.

—I no se t’ha acudit que em comprometies?

—Sí.

—I així i tot… Deus recordar com te’n vas anar, la darrera vegada que ens vam veure.

—Sí.

—I, malgrat tot, no has vacil·lat. A fe que com a delicadesa…

Va sorprendre el llampec dels seus ulls i estudià inconscientment el silenci que seguí els seus mots. Quan ella parlà, però, ho féu amb la veu tranquil·la.

—No hauria vingut si només s’hagués tractat de la meva pell. L’empipador és que a través meu es poden perdre massa coses.

—Vols dir que no et fa res humiliar-te per l’organització…

—Exactament.

Ell va reflexionar de bell nou, lluitant altra vegada amb les seves ganes de treure-se-la de davant. La Maria Teresa va dir:

—Però si tanta por tens, me’n puc anar.

—No es tracta de por. Per què has d’ofendre sempre? Et sembla que es demanen així, els favors?

Butxaquejà en l’americana que havia penjat al respatller de la cadira, va treure’n el paquet de tabac i encengué una cigarreta. Va adonar-se que els dits li tremolaven lleugerament i es mirà la noia de reüll, per si també ho havia observat. Llençà el llumí a terra i es va asseure al costat de la taula.

Ella no havia contestat la seva darrera observació i esperava que es decidís, molt dreta, rígida, certament tan bella com abans, gairebé més bella, tot i que les parpelles bon xic fatigades li posaven anys. Desvià l’esguard cap a les sines altes mentre es preguntava quants en tenia, i després el deixà relliscar pels malucs, al llarg de les anques arrodonides que tibaven la faldilla.

Ella va sostenir l’examen fins que s’aixecà de nou. Aleshores va preguntar-li:

—Bé, et decideixes?

Ell va travessar l’espai que els separava, car la noia era a l’altra banda de taula. Observà la flama que li vacil·lava als ulls, sense saber com interpretar-la, i, en arribat al seu davant, allargà la mà fins a la seva espatlla i tot seguit l’esmunyí pits avall.

—Et pots quedar.

Ella li va colpejar la mà amb la seva, secament.

—Aquest és el preu?

Tornà a alçar la mà, sobtadament excitat per la seva resistència, i la va atreure contra seu, amb els braços entorn dels flancs.

—Sí, aquest.

Va llegir el disgust en els seus ulls i afluixà l’estreta, sorprès, perquè mai no havia vist uns ulls de noia amb aquella expressió. Però l’esguard ja es transformava i a poc a poc els llavis s’obriren en un somrís. Fins després no es va adonar que era de menyspreu.

—Sempre has estat un poca-vergonya aprofitat…

I els llavis s’enduriren.

—Però no et pensis que no ho sabia, en venir aquí. Potser he vingut precisament per això. Mai no m’ha agradat demanar res sense pagar-ho.

Féu una pausa molt breu, alzinà més el cap i preguntà:

—Vols començar a cobrar ara mateix?

Va bufetejar-la. Era la segona vegada que alçava la mà contra seu, però ella no semblava ofesa, car li passà els braços per darrera el coll i murmurà:

—Apa, home…