32

El pare de la Matilde va deixar caure el seu dos de bastons sobre el dos d’espases i recollí fins al nou. Es girà a fer-li l’ullet i digué:

—Una mica més?

Ja agafava l’ampolla i li servia una altra copa de conyac. La seva dona ho aprofità per apoderar-se d’una carta que no li corresponia, perquè sempre que podien es feien trampes, però en Domènec, que ho va veure, preferí callar.

Va beure pausadament, amb el cap girat devers en Magí que llegia al costat de la finestra. Era un xicot immens i taciturn que aquell any entraria en lleves, i la seva còrpora sempre el sorprenia una mica. Després, distretament, esguardà les parets, plenes de taques d’humitat, brutes, car feia molt de temps que no havien estat pintades, cosa estranya si es pensava que el pare de la Matilde era, precisament, pintor, i que exercia l’ofici pel seu compte des de l’acabament de la guerra. Així li ho havia explicat durant una de les seves esperes, una tarda que la mare no tenia ganes de jugar al cau i ells dos s’entretingueren xerrant.

La Laura va sortir de la cuina, on havia estat fregant els plats, i deixà els coberts al bufet amb tot de gestos ràpids, gairebé precipitats, car tenia pressa d’anar-se’n. La Matilde li havia dit que també festejava, si bé d’amagat dels pares.

Es van somriure a través del mirall, un d’aquests somriures una mica poca-soltes que la gent s’adrecen quan les mirades coincideixen sense propòsit, i en Domènec tornà a desviar la seva atenció cap al joc, que prosseguia sense fatiga.

La Matilde va fer petar involuntàriament la porta del seu dormitori i entrà tota empolainada. Sempre hi anava, és clar, però els diumenges s’hi entretenia més que de costum. Ell va examinar el vestit escotat, la faldilla de vol ample, i, sense adonar-se’n, enretirà una mica la cadira de la taula.

—Ja estic. Quan vulguis…

Va aixecar-se i en aquell moment es disparà el timbre del telèfon, al vestíbul. Hi acudí la mateixa Matilde. Per la porta va veure que deixava el portamonedes sobre la tauleta i s’atansava l’auricular a l’orella.

—Digui?

Instintivament, s’arranjava el cinturó, ample i llustrat.

—Sí, jo mateixa.

Tots van escoltar, fins i tot els pares, sense deixar de jugar.

—Fa estona que ha començat?

El pare, en veu baixa, digué:

—No sé què m’hi jugo que us esguerren la tarda.

Ell va moure el cap, atent a les paraules de la noia.

—Ha trencat les aigües?

Tamborinà amb els dits sobre la tauleta, assentint ara i adés al que li deia la veu de l’altre extrem del fil. Va concloure:

—Sí, probablement… Ara vindré.

Va penjar i entrà altre cop al menjador, sense recollir el portamonedes de damunt la tauleta.

—Em sap greu, però sembla que hi ha feina.

Va encaminar-se a l’habitació que li feia de consultori.

—Vaig a recollir tot això…

Ell, una mica indecís, la seguí.

—T’ajudaré.

Entrà darrera seu i, negligentment, va ajustar la porta amb el peu. Ella s’havia aturat i, d’esquena, recollia els guants de cautxú.

Va enllaçar-la per darrera, a l’altura de les anques, i després esmunyí les mans cos amunt i la féu girar lentament. Va trobar-se amb els seus llavis, càlids i amorosos, que corresponien sense reserves. Desplaçà de nou les mans, per acariciar-li els pits, però ella acabà de tombar-se del tot.

—Matilde…

Va tornar a besar-la, ara encarats l’un a l’altre, i, quan se separaren, ell l’esguardà intensament, amb retret.

—Sembla mentida que…

Ella el va entendre a l’acte i, sense donar-li temps d’acabar, digué:

—No ho sembla gens. No oblidis que he vist moltes més coses que la majoria de noies.

Això tenia la culpa de tot, i era inútil lamentar-se’n. Només féu:

—Ets tan apassionada, quan vols…

—Sempre, Domènec.

Però ell no n’estava tan segur. Va fer un gest fastiguejat i sospirà:

—I ara aquesta visita…

La noia es va separar i recollí un davantal. Amb els guants, va ficar-lo a la bossa que sempre tenia preparada.

—Què hi vols fer?

Va subjectar-la pel muscle i ella, amb la cara alçada, li féu un petó ràpid i lleuger abans de separar-se. Va travessar cap a la porta i en Domènec la seguí. Mig esperançat, comentà:

—Potser és una falsa alarma…

—No ho crec pas. Fa nou dies que ha acabat el compte.

—On és?

—Al carrer de Wellington. M’hi pots acompanyar.

Van sortir al menjador, on ara només hi havia els dos vells. El pare va alçar els ulls de les cartes i els mirà, gairebé commiseratiu.

—Gangues de l’ofici, noi!

Bromejà.

—No m’hi hauria pas casat, jo, amb una llevadora…

La mare va somriure plàcidament.

—No el desanimis, home.

Van riure tots dos i ell hi col·laborà amb una rialleta que no passava del coll. La Matilde, al vestíbul, recollia el portamonedes.

—Ens n’anem.

Els adéus van escalonar-se i ells dos sortiren al replà, fosc com de costum. Van baixar l’un al costat de l’altre tot i l’estretor de l’escala, ell amb el braç passat per l’espatlla de la noia. Al replà de sota es van aturar i el noi la premé contra seu.

—Pot sortir algú…

—No ho puc evitar. Tinc tantes ganes de tu…

Va alliberar-la i prosseguiren escales avall, encara enllaçats. En abocar-se al carrer, ella exclamà:

—Plou!

—Són quatre gotes.

Era un espurneig invisible i peresós que ben just si humitejava les llambordes. Així i tot van córrer carrer de Marià Aguiló amunt, per sota dels balcons.

—A veure si ara no trobarem cap taxi…!

A la carretera van aixoplugar-se sota una portalada.

—I ara què faràs, tu?

—Què vols que faci?

Es precipità endavant.

—Taxi, taxi!

Van haver de travessar, ja que el cotxe venia de la banda de Badalona.

—Veus si hem tingut sort?

Es van instal·lar al seient i ella donà l’adreça al xofer. La pluja semblava amb tendència a augmentar i ara els fils agotellats es precisaven. Ell decidí.

—T’esperaré. Si veus que va per llarg, surt a dir-m’ho.

—D’acord. Però no et facis il·lusions.

Va enllaçar-la altre cop per l’espatlla i tots dos van mirar per la finestra, cap al carrer que es mullava ràpidament. Aleshores digué:

—Quan ens casem, ho hauràs de deixar, això. No m’agrada que a tota hora del dia i de la nit hagis d’estar a disposició del primer que es presenta.

Ella no contestà. Insistí:

—Em sents?

—Sí. No és el moment de discutir-ho, ara.

—Vols dir que no hi estàs d’acord?

—Ja en parlarem una altra estona.

Tot de sobte, la sentí dura i llunyana, com si fos una altra noia. O potser era així, l’autèntica Matilde? I aquella altra noia, la que cercava els seus besos… També era dura, ben mirat, i segura d’ella mateixa, sempre conscient de la frontera que no volia travessar…

—És aquí?

El taxi s’aturava.

—Sí, gràcies.

Va saltar tot dient:

—Espera’m cinc minuts.

I corregué cap a la casa. Ell va esperar, però al cap de dos minuts l’interior del taxi ja li semblava massa estret i, al seu torn, va abandonar-lo. Es quedà a la porta de l’entrada, mirant cap dins. Va encendre una cigarreta per ocupar els dits i mirà de bell nou. Va endinsar-se fins on començaven els graons i, lentament, retrocedí altre cop cap a la porta.

Aleshores va sentir els talons que baixaven amb precipitació, i s’aturà. Ella desembocava del reclau, amb el davantal sobre el vestit, i es van reunir al peu de l’escala.

—Calculo que n’hi ha per dues hores.

Ell va consultar el rellotge.

—Són les quatre i deu. A les sis et passaré a buscar. Si fas abans, espera’m.

Va enllaçar-la, ella més alta, sobre el graó, i avançà els llavis. La noia va esclafar-hi la boca.

—I ara deixa’m, que tinc feina.

I va córrer escales amunt, mentre ell sortia al carrer, aclaparat per la buidor de dues hores sobreres.