34

Com que encara no havien donat l’electricitat i l’ascensor, per tant, no funcionava, va haver de pujar a peu. Prop del primer pis va trobar-se amb la Dolors, del tercer, que baixava talonejant. Sense això, potser haurien ensopegat, perquè ja era gairebé fosc i escales amunt ben just si s’hi veia.

—Hola, noia!

—Hola, Domènec! No t’havia vist. Cada dia donen el llum més tard!

—D’aquesta manera, a final de mes, el rebut no puja tant. Ho fan per afavorir-nos, dona!

Ella va riure i continuà escales avall.

—Ja tens raó… Adéu!

—Adéu.

No es va tombar a mirar-la, ja que físicament no li havia agradat mai, tot i que reconeixia que era força simpàtica.

En arribar davant la porta, ficà la clau al pany a les palpentes. El pis també era a les fosques.

—Mare?

No va respondre-li ningú i avançà cap al menjador. La llum que entrava pel balcó li va permetre de distingir el quinqué de petroli que reposava en un costat de trinxant. Repetí:

—Mare!

Però ella devia haver sortit, potser a comprar alguna cosa a la botiga de la cantonada. Feia temps que els havia marxat la darrera criada que van tenir i ja no s’havien preocupat de cercar-ne una altra. Darrerament, en Domènec havia vist que, un parell de cops la setmana, acudia una dona a rentar la roba i a fregar el terra.

Es va treure els llumins i s’atansà al quinqué per encendre’l. Va traslladar-lo a la taula, però després, quan la flama de primer vacil·lant va haver-se abrandat, se l’endugué al lavabo, on es rentà les mans, com feia sempre en arribar a casa.

De tornada al menjador, va deixar-lo altre cop sobre la taula i sortí al balcó. Hauria volgut llegir una mica, però més valia esperar que donessin el llum. Esguardà cap al cel, entre les cases, i, vagament, rumià unes frases per al llançament d’aquella nova marca de sabó d’afaitar que els havien confiat. L’empipador era que ja hi havia massa sabons; entre tots havien acabat per trobar totes les variants possibles per assegurar que era el millor, el que permetia rasurar-se més bé, el que deixava el cutis més fi…

Quan se’n va adonar, ja havien passat deu minuts, i aleshores s’estranyà que ella encara no hagués tornat. Mai no s’entretenia i, en aquella hora, a les botigues no solia haver-hi gent. Es girà cap al menjador i, en aquell moment, donaren el llum.

L’interruptor devia haver-se quedat obert, perquè ara l’habitació s’il·luminà, absorbint la flama molt més modesta del quinqué. Va apagar-lo, travessà cap a la seva habitació i després retrocedí per tal de tancar el llum del menjador. A la seva mare no li agradava que el comptador corregués sense motiu.

Aleshores va veure la faixa breu que s’escapava per sota de la porta del dormitori i va empènyer la porta, una mica estranyat. Tot seguit es precipità endavant, cap al costat del llit, on ella havia caigut. En un instant, recordà aquell dia, quan ell encara anava a l’Institut i la va trobar sense sentits sobre el matalàs. Ara, la positura del cos indicava que també havia intentat d’ajaçar-s’hi, sense aconseguir-ho.

S’inclinà, angoixat:

—Mare, mare!

Allarga les mans amb la intenció de redreçar-la, però els dits retrocediren amb un sobresalt. La carn que acabava de tocar gairebé era freda.

—Mare, mare…!

Va haver de fer un esforç per tocar-la de bell nou. El cor li pujà fins a la gola i se sentí sense forces per a sollevar-la. Esperà pacientment que la sang refluís, i aleshores la subjectà per sota dels braços. Pesava terriblement, i la reclinà entre el llit i la tauleta. El cap li havia caigut endavant, inert, com als pollastres degollats que es menjaven els dies de festa quan el pare encara era viu, i que ell a vegades li ajudava a matar.

Potser fins en aquell moment no va penetrar-li a la consciència la seguretat que ja mai més no podria matar cap pollastre, ni anar a la botiga a comprar, ni contestar el seu crit, perquè era morta.

Així i tot tornà a cridar, més baix, però amb urgència, amb els ulls secs:

—Mare, mare…! Mare…

La recollí per sota dels genolls i, tan suaument com va poder, la deixà sobre el llit. Li agafà les mans i va esclafar-les entre les seves, però en deixar-les anar van tornar a caure feixugament al costat del cos. Sabia que no podia ésser de cap altra manera, i a despit d’això un sentiment incrèdul l’obligà a tocar-li la cara. Li va semblar que era més freda.

—Mare…

Ara ja no la cridava, ja no creia que pogués respondre. Deia el nom per ell mateix, el nom que havia après de petit, el primer de tots, un nom que durant tants anys pronuncià sense pensar-hi, potser amb indiferència, un nom anònim que podia correspondre a qualsevol dona i que, als seus ulls, només la identificava a ella. Va pronunciar-lo com si l’acabés de descobrir. Però ja no era allí per sentir-lo.

Li va posar la mà sobre el cor, sense esperar res, i per això tornà a separar-la a l’acte, impacient. El cor. Era allò. Després de tants anys, devia haver tingut un altre atac. El darrer. El metge ja havia dit que…

El metge! No hi havia pensat. El metge i tota la resta. No es podia quedar allí, al seu costat, mirant-la i plorant. Car ara sentia la humitat de les llàgrimes sobre les galtes, unes llàgrimes difícils, lentes, que el cremaven per dins.

Sortí corrent cap al menjador, on s’aturà en sec, perquè havia oblidat el seu propòsit. El tornà a recordar i va precipitar-se cap al passadís. En primer lloc, el metge. Ell li diria… La senyora Gertrudis, es a dir, la seva filla, perquè ella feia anys que era morta, tenia telèfon…

Va deixar la porta oberta i corregué cap al primer pis. Trucà amb els punys, sense recordar que tots el pisos tenien timbre, i martellejà la fusta fins que la veu exasperada cridà:

—Que us penseu que hem d’estar darrera la porta…?

La filla de la senyora Gertrudis era al seu davant i tot d’una havia callat. Alta i grossa, omplia tot el buit del llindar.

—Què passa, Domènec?

Ell va murmurar:

—El telèfon… La mare…

Es projectà cap endavant, amb un sanglot, i ella va sostenir-lo. Es fregà els ulls amb els punys, però ara el plor s’havia desfermat i només l’exhauriment l’estroncaria. La dona féu:

—Entra, entra! Jo corro cap dalt…

No va sentir com esbufegava escales amunt, ni sabia que s’havia quedat sol al pis. Li semblà que la llum s’havia apagat de nou i com un cec, a les palpentes, avançà cap a la saleta, on hi havia el telèfon.