14

Els darrers compassos de l’últim moviment de la Symphonie Espagnole, de Lalo, van diluir-se en el silenci de la cambra on eren tots dos sols i Yehuidi Menuhin i el seu Stradivari prodigiós, acompanyats per l’Orquestra Simfònica de París, es refugiaren de bell nou en la freda indiferència del disc que en Sobrequer agafà amb les seves mans delicades, gairebé pàl·lidament malaltisses.

—Què et sembla?

Ell defugi el comentari precís.

—Ja saps que no sóc un entès…

El company, però, insistí:

—Així i tot…

—Molt senzill, agradablement senzill.

Es va aixecar mentre en Sobrequer comentava:

—Ingenu, diuen.

—Sí, potser és això. Però aquest noi… quina meravella!

—I la impressió és molt bona.

Va desar-lo curosament, d’esquena.

—Per avui ja en deus tenir prou…

—Més que res perquè és tard. No et pensis que no m’agrada; a la meva manera, és clar.

—Més que res, és que ets complaent.

I li va somriure, còmplice. En Domènec confessà:

—Potser sí.

Es va moure cap a la porta de l’habitació, com indecís.

—Te’n vas, doncs, ja?

—He de passar pel centre. Hi ha reunió.

—Tu i la ditxosa política!

Era un retret amable, i no el va molestar.

—Política… No sé si ho és ben bé, de política. Però passen coses, vivim uns moments emocionants, i sembla una llàstima no participar-hi, quedar-se al marge…

En Sobrequer, naturalment, no estava convençut.

—Què vols que et digui? Hi ha tantes petiteses! A vegades em fa la impressió que tot es perd en anècdota. I, el que és pitjor, en anècdota dolenta.

—No et pensis que no me n’adono. Però hi ha gent de bona fe.

—No dic que no.

Va agafar el paquet de cigarretes i l’allargà al seu amic. Ell en va estirar una amb un gest absent. L’altre prosseguí:

—Però aquesta bona fe fa el joc dels aprofitats. ¿Per què tantes divisions i subdivisions, tants matisos? ¿És que ningú no es resigna a seguir, a obeir, i tothom vol ser cap de colla?

Reflexionà:

—Naturalment, què sé jo!

L’exclamació, ho va veure, no era sincera. I va tenir-ne la confirmació quan en Sobrequer afegí:

—I, per si fos poc, aquest confusionisme! Es diria que tots els partits polítics s’han convertit en partits socials. Trobo que és un error.

—Són aspectes complementaris. Un partit polític, qualsevol partit polític, reuneix entre els seus membres una majoria que pertany a un sector social determinat. És natural, aleshores, que hi introdueixi elements de la lluita de classes.

En Sobrequer reflexionà i, a la fi, es decidí a encendre la cigarreta. En Domènec, que s’havia oblidat de la seva, aprofità el mateix llumí.

—Sembla lògic, sí. No se m’havia acudit. Però els que ens mirem tot això des de fora…

Ell va somriure i es repenjà contra la butaca que havia abandonat, a la qual acabava de retornar instintivament després d’encendre el tabac.

—Vulguis o no, també us ho mireu des d’un punt de vista social. D’acord amb els interessos de la vostra classe. Tu, per exemple… En fi, dic tu perquè ve més a mà… Quan ens retreus de confondre la lluita política amb la lluita social, ho fas perquè les nostres reivindicacions són de caràcter proletari. Trobes natural que els partits de dreta, o de centre, com Acció Catalana, siguin socialment conservadors o fins i tot reaccionaris.

—Potser sí.

—Fins fa poc, es pot dir que la classe obrera només havia tingut ocasió d’expressar-se a través de grups que no la interpretaven correctament, lliurats a una activitat terrorista que no solament no els proporcionava cap avantatge pràctic, sinó que els privava de tota possibilitat de diàleg. Ara el diàleg s’ha pogut establir i no ens ha de sorprendre, tampoc, que a vegades sigui una mica dur…

En Sobrequer alçà les mans, com si demanés gràcia. Després va riure.

—No sé si te n’adones, però ja fas discursos i tot!

Va tancar en sec:

—Perdona.

—No, home, no!

Recordà:

—De tota manera, me n’he d’anar. És més tard que no em pensava.

En Sobrequer va acompanyar-lo fins a la porta. Els dits, blancs i fins, es van immobilitzar sobre el pany. Una mica tímidament, començà:

—Ara que, no perquè jo sigui un burgès…

Va tustar-li l’esquena, fent per manera d’evitar els seus ulls dissortats, i va dir:

—Un burgès, tu? Pitjor: un aristòcrata!

Alçà el braç.

—És a dir: pitjor, no. Ara i entre nosaltres, no.

En Sobrequer obrí la porta. La mirada semblava haver-se-li aclarit una mica.

—A vegades dius coses…

Va sortir al replà i es girà.

—Tots, diem coses…

Va somriure, mentre avançava lleugerament de costat.

—Bé… I gràcies per l’audició.

—Ja ho saps, sempre que vulguis. A la tarda sempre sóc a casa.

—Però has d’estudiar.

—Hi ha temps per tot.

Va saludar-lo, aquest cop amb la mà, i anà allunyant-se graons avall. No fou fins en arribar al carrer que se li va acudir que, a despit de tot, potser ja no eren tan amics com abans.