31

El pagès va ajudar-les a ensacar i pesar, però sabien que el transport fins a la carretera se l’haurien de fer elles, com sempre. La Trini es va treure un feix de bitllets de la pitrera i els comptà sobre els sacs que la Lluïsa lligava. L’home, garneu, comentà:

—Per això feia tant d’embalum! Ja em preguntava jo…

—No us heu de preguntar res.

Va allargar-li els diners i digué:

—Mireu si està bé…

L’home, entre la pitrera de la noia i els diners, va decidir-se per aquests darrers i es posà a comptar-los.

—Sí, molt bé.

La Lluïsa havia acabat de lligar i va dir:

—Vaig a buscar el carretó.

A l’entrada de can Ripoll no hi havia ningú, però la porta era oberta i el petit vehicle al fons de tot. Va agafar-lo sense dir res, perquè ja havien avisat que se’n servirien, i el féu córrer carrer enllà.

El pagès se n’havia anat, per no haver d’ajudar-les a carregar.

—Au, no ens torbem, que haurem de fer dos viatges. I després encara hi ha les llaunes.

Van estibar els sacs i els subjectaren amb una corda. Seguidament, van atansar els que quedaven a la porta, perquè el segon viatge l’hauria de fer una d’elles sola; l’altra es quedaria a vigilar la mercaderia.

Van tombar pel camí que passava davant el cementiri i, una a cada vara del carretó, s’inclinaren cap enrera per tal de frenar la cursa en el més abrupte de la baixada. Després, en arribar al pla de sota, l’empenyeren entre els rocs, atentes a les roderes profundes d’on els seria difícil de sortir.

Van aturar-se al lloc de costum, gairebé a cent metres de la carretera, i descarregaren darrera els arbustos i les moreres que dissimularien la presència dels sacs.

—Et quedes tu?

La Trini va indicar que sí, ella va girar el carretó i se les emprengué costa amunt, entre les dues vares. Dalt de tot de la pujada es va aturar i, amb el dors de la mà, s’eixugà la suor que li xopava el front. Va rebutjar un ble de cabells rebels i, reprenent la marxa, tombà cap a l’arcada.

El pagès no havia reaparegut i en tota la placeta no es veia ningú. A vegades algun xicot els ajudava, tot fent-hi brometa, però avui tots eren al camp. Va anar estirant els sacs cap al carretó i, amb mans i genolls, els enlairà fins a la post. Després va passar-hi la corda, va eixugar-se novament el front, la nuà per davant i darrera i va aixecar les vares que reposaven sobre les pedres.

Pendent avall, el pes de la càrrega se l’enduia, però ara ja tenia una certa experiència en el maneig del carretó i l’inclinava d’una banda a l’altra, zigzaguejant pel camí. La Trini s’havia assegut sobre la pilera de sacs i mirava cap a la carretera. Però encara s’haurien d’esperar més d’una hora.

Va ajudar-la a descarregar, amuntegaren els sacs ben junts i la Trini s’apoderà del carretó.

—Ara em toca a mi.

Sempre feien un viatge cada una. Ella es va asseure al mateix indret que havia ocupat la seva amiga i va anar seguint la seva marxa pendent amunt, fins que es féu fonedissa darrera el cementiri.

Alçà les cames i es va treure les sabates. L’esparadrap del peu dret s’havia desprès una mica i, sota, es veia la vermellor de la plaga encetada pel contrafort. El va subjectar de bell nou, però continuà descalça, amb les cames penjant, fins que al cap de vint minuts va veure la Trini que reapareixia al capdamunt de la pujada.

Va calçar-se amb un sospir i sortí a ajudar-la. Les llaunes eren més manejables que els sacs i, d’altra banda, només pesaven vint quilos. Van afilerar-les en un costat i la Trini se’n tornà costa amunt a deixar el carretó.

Ella es va desplaçar fins al pou, al costat del qual hi havia l’abeurador per als animals, i es rentà la cara i les mans. Després s’assegué allí a tocar, sense eixugar-se. Però era més còmode sobre els sacs i, al cap d’un moment, tornà a desplaçar-se. Es descalçà per segon cop i repenjà les mans cap enrera, amb tot el cos projectat endavant.

La Trini va baixar i se n’anà directament cap a l’abeurador. Quan va haver-se rentat cara i braços, es va treure les sabates i hi entrà de peus. Com si fins aleshores no se n’adonés, féu:

—Ui, que freda!

Va acariciar-se els peus i les cames amb tot de manades d’aigua i aleshores s’eixugà amb el mocador. Va saltar al rostoll, ja calçada, i avançà cap als sacs, prop dels quals va aturar-se.

—Tu!

Ella va seguir la seva mirada sorpresa i canvià de postura. Però la Trini ja allargava la mà i va palpar-li el ventre per damunt. La mirà, interrogativa. La Lluïsa va fer:

—Sí.

—De quant?

—Quatre mesos. Encara es nota poc.

La Trini va preguntar amb naturalitat:

—I de qui és?

No arribà a arronsar-se d’espatlles, però inicià el gest Després va tornar a repenjar-se enrera, perquè ara ja no li calia amagar res.

—No ho sé. Em penso que d’aquell ros del tren… També tu…

L’altra es defensà:

—S’ha de tenir més malícia…

Brandava el cap, commiserativa.

—Doncs mira que… El teu pare a la presó, la teva mare a l’hospital i tu prenyada!

No va reaccionar i l’altra, mentre s’asseia, digué:

—Ja ho sap en Ramon?

—No ho sap ningú, encara.

La Trini sospirà i va canviar de posició, estirant-se. Ara ja fosquejava.

—Només et podia passar a tu, això.

Va callar i ella clogué els ulls. Estava cansada i tenia son. Va pensar en els cinc quilòmetres que els separaven de Cervera, en l’espera a l’estació, en el viatge en un tren tan ple que potser ni podrien seure…

—Em sembla que dormiré una mica.

La Trini no contestà. Va ajaçar-se al seu costat, amb un braç sota el cap, evitant de fer caure el pes del cos sobre el ventre.

La sacsejaren i, remotament, algú féu:

—Ja són aquí!

Era la Trini, és clar.

—Si que han fet d’hora…

—D’hora?

Aleshores es va adonar que era ben de nit. Devien haver passat potser un parell d’hores. Mirà cap a la carretera, on el camió maniobrava per entrar a reculons. Havia apagat els fanals, però la nit era clara i es podia distingir bé la seva alta silueta fosca.

Va veure que la Trini corria pel rostoll i baixava al camí. Devia saltar al marxapeu, però el camió no s’aturà, sinó que va continuar entrant lentament, fregant les branques de l’om que es dreçava prop de l’abeurador.

De sobte, la remor cessà i, en el silenci del motor apagat, va sentir-se l’espetec d’una porta. Una veu, la d’en Ramon, el seu germà, digué:

—Au, de pressa, que venim retardats.

La Trini féu:

—Gairebé mitja hora. Què us ha passat?

—Hem hagut de canviar una roda.

La veu ja era propera i dues siluetes es retallaren sobre el rostoll. Va aixecar-se i en Jaume, el promès de la Trini, preguntà:

—Tot bé, vosaltres?

I en Ramon:

—Som-hi, Lluïsa!

Va sentir la remor de les caixes que la Trini desplaçava. S’havia enfilat al camió i feia lloc per a la mercaderia.

En Ramon subjectà un sac, va inclinar-se i digué:

—Ajuda’m!

L’un darrera l’altre, sobre l’esquena, van anar carregant el blat al camió, on la Trini treballava com un home. Després s’hi va enfilar en Jaume i van sentir que tots dos reien, sense deixar de treballar.

Ella va agafar dues llaunes, seguida del seu germà. Les allargaren als altres i després, mentre en Ramon carregava les darreres, la Trini i en Jaume van començar a cobrir els sacs amb les caixes buides.

—Tira la corda!

Havia relliscat cap a terra i ella l’enrotllà per projectar-la sobre el camió. En Jaume la recollí i va saltar cap a l’altra banda. En Ramon ja avançava cap a la cabina.

La Trini saltà al seu costat i es van quedar esperant que en Jaume acabés de subjectar la corda. Al cap d’uns moments sentiren els peus que es deixaven caure a l’altra banda i el xicot féu la volta al camió.

—Llàstima que no us puguem portar…

El van seguir fins a la cabina i després cap a la carretera, on el vehicle va sortir amb els fanals apagats. La pols que aixecava les encegà un moment, mentre ells els cridaven adéu, i aleshores els llums de posició es van anar allunyant.

—Apa, no ens adormim, ara!

I la Lluïsa, en silenci, trotà darrera la seva amiga que ja emprenia la breu pujada a bon pas.