35

La mare, com si acariciés un somni antic, va palpar amb dits circumspectes les peces interiors, tan fines, i digué:

—Només em sap greu que el teu pare no et pugui fer costat…

Però el pare encara tardaria cinc anys a sortir de la presó, i la Lluïsa va veure que, en recordar-ho, les faccions de la dona es tibaven, endurides. Amb una veu més ronca, afegí:

—Si no s’hagués ficat en aquesta maleïda política!

No va voler-li dir que ella l’havia atiat quan la foguera de rancors abrandava la ciutat, perquè no servia de res discutir-hi; quan li convenia, tenia la memòria molt curta. D’altra banda, estava malalta. No hi feia res que l’operació hagués reeixit. Es tractava d’un càncer, cosa que ella no sabia però que el metge havia precisat a en Ramon. Tard o d’hora, si no es moria abans, rebrotaria. Es limità a dir:

—Què hi voleu fer…!

Va mirar la roba disposada al seu entorn, les seves gales per l’endemà, i els ulls se li ompliren de llàgrimes. Res no era com ho havia desitjat.

Va sortir al menjador, on la mare la seguí, i es va asseure al costat de la taula. Al cap d’un moment, aclofà la cara entre les mans.

—Què et passa, ara?

En la veu de la seva mare no hi havia tendresa, ni veritable preocupació, sinó una tonalitat impacient que encara la féu sentir-se més sola.

—Res.

—Per què plores, doncs?

No va respondre i la dona continuà inclinada cap endavant, amb les mans sobre la taula, massa remota i alhora massa propera.

—Quantes t’envejarien!

Va alçar la cara, amb els ulls entelats, i distingí la dona com una forma de contorns imprecisos, vagament amenaçadora. Sentí una estranya i momentània revolta que creixia dintre seu.

—Envejar què? Un esguerrat?

—Perquè és una mica coix?

Era més que una mica coix, saltava grotescament sobre la cama curta i estrafeta quan caminava al seu costat.

—Encara has de donar les gràcies que t’hagi volgut! No tots els homes…

Sí, ho sabia, i totes dues van girar l’esguard cap a la cambra, on el petit dormia tranquil·lament, sense saber que era un infant natural, sense saber que l’endemà la seva mare es casaria i que ja començava a odiar el seu futur marit. Apassionadament, exclamà:

—Em fa fàstic!

Tot havia estat obra de la mare, ella els havia posat en relació, ella havia lligat caps, treballant la voluntat de l’un i de l’altre fins que se sortí amb la seva, i per això ara la comprenia una mica en la seva repugnància.

—No diguis ximpleries!

Però ella tornà a aclofar el cap, com un animal a la trampa, i entre les mans va dir:

—Si no fos que…

Sí, només que algú l’hagués sostinguda una mica, hauria trobat el valor de negar-se. Però tots estaven contra seu, àdhuc en Ramon.

—Ja veuràs com tot va més bé que no et penses ara. És un bon noi, i t’estima.

La dona mentia descaradament, i li constava. No l’estimava, no podia estimar ningú, perquè trenta-cinc anys de sentir-se diferent dels altres havien destruït la seva capacitat d’amor, si mai l’havia tinguda. Li cobejava el cos d’una manera malsana, n’hi havia prou de veure com se la mirava. I també li feien goig totes aquelles pessetes que ella havia sabut reunir corrent pels pobles, de vegades carregada com un ruc. Perquè sempre havia estat un pelat.

—No sabeu què us dieu!

La seva mare s’enfadà.

—Ets una llepafils, una desagraïda! ¿Què esperaves, potser un príncep, un banquer? és que t’estimaries més quedar-te soltera?

Potser sí que ho hauria preferit. Podia treballar per al seu fill, que no tenia la culpa de res, i si un dia necessitava un home… doncs bé, el podria haver sense donar-li cap dret sobre la seva vida.

—Ens fas passar per la vergonya aquesta, t’ho arreglen tot i, té! Quina és la paga? La senyoreta es queixa, la senyoreta plora! Una bona llisada, et mereixies; la llisada que t’hauria donat el teu pare si no se l’haguessin endut. Ara toquem els resultats d’haver-te tractat massa bé, amb massa miraments…

La dona s’havia desbocat i deia tot el que li passava pel cap, sense preocupar-se del grau de versemblança de les seves afirmacions. Es va eixugar els ulls i digué blanament:

—Calleu, que es despertarà…

La mare va llambregar cap a la cambra i totes dues escoltaren, però el menut continuava dormint, a l’altra banda de paret no se sentia la més petita remor. Una mica asserenada, la dona digué:

—Més val que te’n vagis a dormir. Demà faràs una cara que ni tu no semblaràs.

Es va aixecar, obedient per instint, com sempre ho havia estat amb tothom, amb tots els qui tenien voluntat i sabien imposar-la als altres, els més febles.

—Sí, me n’hi vaig.

Va dirigir-se al dormitori, sense dir bona nit, sense afegir res més. El llum s’havia quedat obert i el primer que féu fou inclinar-se sobre el menut, que dormia pacíficament, amb l’expressió satisfeta i alhora concentrada dels infants sans. Ella va somriure entre les llàgrimes i sentí l’impuls urgent d’agafar-lo en braços, de besar-lo i acaronar-lo com encara no ho havia fet mai, però va limitar-se a continuar mirant-lo.

Després es tombà cap al llit, però no va aturar-s’hi, sinó que s’atansà a la roba que uns moments enrera havia preparat per tal de tenir-ho tot a mà en llevar-se.

Féu un moviment tímid, sense arribar a tocar res. Es despertaria cap a les set, es vestiria, i al cap d’unes hores es despullaria de bell nou. I això seria l’inici d’una altra vida, una vida definitiva, amb el coix al seu costat, amb el coix al seu llit… Evocà les seves mans amples i llargues, els dits carregats de nicotina i els ulls concupiscents, cremats per trenta-cinc anys de rancúnia contra totes les noies que passaven i no s’aturaven, contra el món que havia hagut d’aprendre de mirar a distància, des de baix.

Es va tancar una porta, la del pis, i la veu d’en Ramon, rogallosa, preguntà:

—Encara sou per aquí?

Havia begut, se li notava en aquell rogall que se li passejava pel coll, però s’havia aturat en aquesta banda de la sobrietat, com sempre, car ell no havia fet mai res en excés. La mare respongué:

—Ara me’n vaig a dormir. Hem estat parlant amb la Lluïsa…

Potser tenia ganes de confiar-li les seves queixes, d’explicar-li un cop més que no sabia on era el seu bé, però en Ramon va limitar-se a fer:

—Bones hores!

I aleshores sentí que avançava cap al seu dormitori, on es va tancar.

De nou instal·lada en el silenci, tornà a submergir-se en la seva interioritat, però l’havien destorbada i ara les aigües del seu esperit corrien cap a zones més profundes, on li era difícil de davallar. Continuava però turmentant-la el pressentiment inconcret d’una vida futura on tot seria mesurat amb una altra mà, com sempre ho havia estat per a ella, sí, però ara la mà faria presa per no obrir-se mai més…

El petit féu un sorollet en girar-se, i ella va córrer al seu costat, tendra i disposada. Però el fill de dos anys retrobava ja la immobilitat d’un son pregon i ple de misteris. Li va somriure i li tocà delicadament el front. Després es va quedar contemplant-lo, greu, paradoxalment agraïda de la seva existència, perquè ell, amb la seva amor, fins i tot amb la seva futura indiferència, amb la seva previsible rebel·lió, compensaria la usura del temps i l’avidesa d’aquelles mans que algú li havia buscat per protegir-la i subjectar-la.

Gairebé reconciliada amb el seu destí, començà a despullar-se, després d’haver apagat el llum.