30

No estava segur si li havia somrigut i es va girar a seguir-la amb la mirada, però aleshores es va adonar que tenia les cames tortes i va travessar cap al carrer de la Canuda.

Es va tornar a tombar, davant mateix de la casa de modes, perquè algú el tocava pel colze.

—Sobrequer!

El xicot també el mirava amb un somrís, sense retirar la mà.

—Què tal, Domènec?

A despit de la pròpia exclamació, tan espontània i amical, va sentir-se una mica cohibit o, més que això, distant, com si l’altre fos a la banda oposada d’un abís que cap pont no travessava.

—Mira, ja ho pots veure…

Eren els set anys aquells. L’abisme existia, no era un producte de la seva imaginació, i era fet de temps i d’actituds.

—Hi he pensat sovint, en tu… Estic content de veure’t!

—Jo també.

Però no ho sabia. Era una frase, una d’aquestes coses que es diuen sense sospesar-ne la sinceritat. Va adonar-se que en Sobrequer s’havia deixat el bigoti i que ara es pentinava d’una altra manera, amb tots els cabells cap enrera, sense clenxa.

—Què fas, ara?

Les frases sonaven desacordades i, un moment, va preguntar-se si en Sobrequer ja no estava penedit d’haver-lo aturat. Però no, al capdavall entre ells dos mai no hi havia hagut res. Res i tot. Amb un arronsament d’espatlles, va respondre:

—Com sempre, publicitat. I tu?

—L’any passat, a la fi, vaig acabar la carrera d’advocat.

—Home, està bé!

—Ara estic a Hisenda. Provisionalment, saps?

Havia enretirat la mà i ara va tornar a allargar-la, gairebé amb timidesa, sense tocar-lo. Afegí:

—Tens tard?

—No…

Caminaren l’un al costat de l’altre, cap a la Rambla. Amb una mica de retard, en Sobrequer va dir:

—Si no et fa res, t’acompanyaré una estona…

—No. Jo content, home!

Però de què podien parlar?

—De manera que tu, al capdavall, vas renunciar definitivament…

—Què dius?

—Als estudis…

—Sí, ja ho saps. Han passat tantes coses!

—Sí, és clar.

Van desembocar a la Rambla de Canaletes i tots dos van tenir una indecisió entre continuar cap amunt o cap avall.

—Vols beure alguna cosa? Vine, que farem el vermut…

Gairebé va arrossegar-lo cap al bar. Van trobar dos tamborets de costat, cap al fons, i s’instal·laren al taulell.

—Vermut. Què prens, tu?

—Vermut sol.

—A mi porteu-me olives.

L’entrada al local no havia pas millorat la situació. Va recordar les tardes passades amb l’amic, quan en Sobrequer li feia conèixer les darreres novetats en discos.

—Encara t’agrada tant, la música?

—No te n’has oblidat, oi?

—Naturalment.

—Sí, encara m’agrada. Són d’aquelles aficions que no es perden.

Vaguetats. No es podien dir res de substancial, car aquells set anys, com havia reconegut, eren massa plens d’altres coses. Va tenir la sensació que d’aquí a breus moments se separarien per no tornar a veure’s mai més. Si es trobaven altre cop pel carrer, ja no s’aturarien; es limitarien a saludar-se tot passant. Se’n va sentir una mica molestat, i per això comentà fora de to:

—O sigui que t’ has enxufat…

—Home…!

El barman va servir-los el vermut i ells seguiren els seus moviments fins que l’home s’allunyà cap a l’altre extrem. Van beure un glop, simultàniament, i en Sobrequer picà una oliva. Devia trobar el silenci incòmode, car preguntà:

—I dels companys, què en saps?

—No veig mai ningú. Les coses canvien. I tu?

—Tampoc. En Ramos, alguna vegada. Tots dos érem al Terç de Montserrat.

Va ullar-lo, observant que en Sobrequer acabava d’adonar-se que havia parlat més que no calia.

—Ja!

Potser perquè se sentia tan incòmode com ell, el seu amic fou incapaç de deixar passar l’exclamació sense comentaris.

—Què vols dir, ja?

—Res. Que és natural.

En Sobrequer deixà el got sobre el taulell i, gairebé agressiu, féu:

—Em condemnes, oi? No ets capaç de reconèixer…

No era propi d’ell parlar d’aquella manera. Però ara era un altre home, és clar, no l’adolescent que ell havia conegut.

—Tothom és lliure de fer el que vulgui.

—Com ho dius!

Es va inclinar més endavant, fregant-lo, i amb una duresa insòlita a la veu, preguntà:

—Ho sabies que van matar el meu pare?

—No. Però no veig…

En Sobrequer no el deixà continuar.

—Jo mateix vaig haver d’amagar-me, tot i que era una criatura.

—Ho sento.

—No, no sents res.

Però sobtadament tota la seva agressivitat va esmicolar-se, i féu un gest decebut amb les mans.

—Abans podíem parlar tranquil·lament. Ara…

—És veritat. Tots dos vam escollir i…

El va mirar fitament i canvià:

—Però, digues… No et sents defraudat, ara? ¿És tot tal com ho esperaves?

En Sobrequer va sacsejar el cap.

—No. No a totes dues preguntes. Sembla que t’oblides que ens vam estar matant durant prop de tres anys, que vam deixar el país en ruïnes, desfet…

Ell, sarcàstic, comentà:

—Ho he sentit dir.

—Ho has sentit dir… En fi, deixem-ho, que tampoc no arribaríem enlloc. Parlem d’una altra cosa.

En Domènec va acabar-se el vermut i després, en el mateix to de veu, preguntà:

—Què opines de la situació internacional?

—Te’n burles?

—No. Hi entrarem, a la guerra? Totes aquestes lleves mobilitzades…

—Veus com vius a la lluna? Ara, a l’octubre o al novembre, les desmobilitzaran.

Féu una indicació al barman i li allargà els diners. Devia donar-li una propina, ja que l’home digué:

—Gràcies, senyor.

En Domènec saltà del tamboret i en Sobrequer el va seguir cap al carrer. Es van aturar a la vorera, on ell comentà:

—Un fructífer canvi d’impressions…

L’altre el mirà amb retret.

—Potser ho podia haver estat si tu haguessis volgut.

—És clar; algú o altre n’ha de tenir la culpa, oi?

—Vius amargat…

Es va sorprendre de debò. No li semblava pas haver causat aquella impressió.

—T’equivoques. Ens heu pres tot allò que podia fer la vida una mica digna, però no hi ha res que sigui definitiu. Els homes es moren, les circumstàncies canvien…

O potser no ho creus així?

—Si això et fa feliç… Sóc més realista, jo.

Van avançar cap a la plaça de Catalunya, en direcció a l’estació del metro.

—Potser sí. De tota manera, serà interessant tornar a parlar-ne d’aquí a vint-i-cinc anys… si encara som vius.

—Per què no? Tot just passarem una mica de la cinquantena…

—T’oblides que cada dia hi ha més maneres de morir.

Va allargar-li la mà i afegí:

—Jo em quedo aquí. Gràcies pel vermut.

En Sobrequer encaixà sense excés de fredor.

—Ens hem de tornar a veure. No hi fa res que pensem tan diferent… Ara visc al carrer de Casp. Espera, que et donaré una targeta.

Butxaquejà i va allargar-l’hi. En Domènec va ficar-se-la a la butxaca sense mirar-la.

—Jo no m’he mogut de lloc, continuo a Viladomat.

En Sobrequer li va somriure i tots dos es van contemplar amb aquella actitud tímida i indecisa de quan s’havien trobat.

—A reveure, doncs…

En Domènec va moure una mica el cap i després es girà cap a les escales. Li semblava que rarament havia fet un gest tan definitiu.