13

El xicot escurçà el pas i ella també va haver d’alentir-lo, però durant uns quants metres va continuar caminant una mica avançada, fins que s’adonà que ell l’examinava per darrera. Aleshores l’esperà i tots dos prosseguiren encara més lentament.

—No te’n recordes, doncs?

—No, gens.

—Ben mirat, és natural.

—Però tu no ho ets, de Valls…

—No; només hi vaig passar un any. Tu, sí?

—Jo, sí.

—T’havia vist pel carrer… Però sobretot aquell dia, quan jugàveu a casa dels… Ja no em recordo com se deien! Hi havia aquella noia, la Magda.

—Ah, sí, els Batallé!

—Això… Nosaltres érem a la torre del costat. Sinó que jo no podia sortir. Us mirava des de darrera els vidres de la galeria, perquè tot just em començava a llevar.

No va preguntar-li què havia tingut, ni se li acudí, però ell li proporcionà la informació espontàniament, al cap d’una menuda pausa.

—Vaig tenir una pulmonia.

—És xocant que després de tants anys… Jo era una nena, aleshores.

—Sí… De primer no n’estava segur, i això que t’havia mirat força.

Va riure, com si s’excusés, i ella recordà com s’havia separat de les seves companyes per asseure’s als graons que menaven a la casa. Gairebé involuntàriament, va dir:

—Ens en vam anar aquell hivern, quan el pare va comprar la fàbrica que té ara.

—Nosaltres també vam deixar la vila…

Es va cenyir més estretament l’abric, car la boira començava a penetrar-la. Ell, en canvi, el duia negligentment descordat. L’observà de cua d’ull i, inquieta, es va haver de confessar que li agradava així.

El noi va allargar la mà cap al seu braç, mentre li deia:

—Ja eres una nena molt bonica…

—Deixa…

I se’n desféu amb brusqueria, tot i que ell, més que agafar-la, li havia fregat simplement la mànega. Dintre seu, però, hi havia quelcom que l’obligava a retreure’s; aquell mateix impuls que, quan dansava, la feia encarcarar-se entre els braços de la seva parella. Potser per això no li agradava de ballar, potser per això rarament insistien els joves que l’havien invitat una vegada…

—Què et passa?

—Res. Què vols dir?

Havia endevinat alguna cosa i la fitava encuriosit. Era un xicot sense inhibicions, natural, espontani, una qualitat que l’atreia i, ensems, la repel·lia.

—A vegades ets estranya…

Ho deia com si es coneguessin a fons, com si s’haguessin freqüentat tota la vida, i era només la tercera vegada que es veien, la segona que sortien plegats. Però fins avui no li havia parlat de Valls, potser perquè de primer no l’havia acabada d’identificar a despit de les seves afirmacions.

Es va treure una cigarreta de la butxaca de l’americana i la va encendre sense aturar-se del tot. Ella, ara, caminava fidelment al seu costat, lenta, potser secretament desitjosa que la cantonada on s’haurien d’acomiadar no fos tan a prop, allí mateix, a l’altra banda de carrer. Ell també hi devia pensar, perquè aleshores va dir:

—Demà…

Rectificà:

—No, demà no puc. Demà passat… M’agradaria tornar a sortir amb tu.

—No sé si podré.

—Per què?

—No ho sé.

—Si és una excusa, digues-m’ho clarament.

En aquell instant va trobar-lo antipàtic, potser perquè es mostrava massa franc. Però quan el va mirar i observà els seus ulls, alguna cosa, un sentiment hostil, es va fondre com esbandit per la calidesa de l’esguard.

—No, no ho és…

Reflexionà un breu moment, com si li calgués aplegar una mica de coratge abans d’explicar:

—No sé si està bé que ens veiem tan sovint.

Ell s’admirà.

—Sovint? Els qui festegen es veuen cada dia.

—Però nosaltres no festegem.

Ell es va inclinar i, baixet, digué:

—Perquè no volem.

Des d’algun indret va envair-la una sensació ardent i esponjosa, car allò era una declaració, però paral·lela i barrejada a aquesta onada càlida, sentí les ditades d’una altra sensació freda que li enduria les faccions. Va accelerar el pas, ara sense recordar que aviat s’haurien de separar, i ell gairebé va haver de córrer per no quedar-se enrera.

—Ei, què et passa, ara?

Ella, però, ja es recobrava i alentí de bell nou la marxa, sense respondre.

—Has sentit què t’he dit?

—Sí.

—I…

Sabia que era una banalitat, però no trobava cap més manera de defugir el compromís en què la posava la seva impaciència. Exclamà:

—Si gairebé no ens coneixem!

—No? Des de petits…

Va riure, com si a ell mateix li fes gràcia. A ella, en canvi, no li’n feia gens. La lluita començava. ¿O potser ja havia començat abans i ara només prosseguia? Atreta i repel·lida… En el secret del seu pensament es va dir: Marià. Però no era això, un nom no volia dir res. Un home, un xicot… Respongué:

—Com a broma està bé.

Ell va aturar-se.

—Broma, dius?

Allargà ràpidament la mà i ara sí que va subjectar-la de veritat pel braç.

—Escolta, Marina…

No va tenir temps de protestar; ell ja havia descobert el refugi fosc de l’entrada propera i la hi arrossegava amb un moviment àvid. Va sentir que l’abraçava i avançà els colzes per tal de deslliurar-se’n amb una mena de crit:

—Què em vols fer?

—Fer?

Semblava sincerament sorprès, i aleshores es va adonar que les seves mans havien cedit sense resistència, que tot plegat havia estat un gest impulsiu però innocent. Se’n va avergonyir.

—Què et passa. Marina? Estàs molt nerviosa…

Aquesta curiositat també era franca, natural. Era un xicot sense secrets, i ella blegà el cap, desconcertada. El cor, però, encara no se li havia aquietat i va haver d’obrir la boca per respirar fort.

Ell insistí:

—Quina mena de noia ets?

Gairebé tímidament, alçà la mà i va tocar-li la galta. Ella no digué res tot i que el repicament del cor s’accelerava de bell nou.

El noi se li atansà més, i la Marina li va poder observar els llavis, molsuts, humits, gairebé indecents, amb el bigoti que els limitava per la banda de dalt, espès i negre, amenaçador…

Una onada de fàstic se li estimbà de galta a galta i li omplí la boca. Un fàstic fred i llefiscós que feia rebentar un record punyent.

Amb salvatgeria, va avançar les mans i el rebutjà. Ell gairebé va perdre l’equilibri, però la noia ja s’havia escapolit i corria enfollida. Era a tocar de la porta de casa quan va sentir la seva veu:

—Marina! Marina!

Però no es va tombar ni alentí la cursa fins que arribà al replà del seu pis.