23

L’oficial, molt tibat, va travessar el passadís i s’inclinà al seu damunt. En veu baixa, però peremptòria, va dir:

—Facin el favor de posar-se drets. I alcin el braç.

Aleshores la Marina es va adonar que entre el bosc de braços que saludaven les notes de l’himne nacional, unes butaques més enllà hi havia un xicot que havia fet com ella: quedar-se assegut.

Després es va mirar l’oficial, que retrocedí en veure que tots dos s’aixecaven; va sortir al seu darrera i caminà cap a la porta, indiferent a les mirades que la gent li adreçaven. Ningú no va aturar-la, però en arribar al vestíbul, l’oficial, que l’havia seguida, se li plantà davant.

—Per què se’n va, vostè?

—No és pas obligatori quedar-se, oi?

El fitava altiva, sense por, i va observar que l’home flaquejava.

—No. Però és un acte de provocació. Vostès…

Va esperar, sense treure-li els ulls de sobre, i l’home acabà:

—Tots són iguals! No es volen fer càrrec que han perdut.

Ella, més que res amb la intenció de desconcertar-lo, va explicar-li:

—Fa dues setmanes que hem tornat de Burgos, on hem passat tota la guerra…

L’home va obrir la boca, i ella el deixà en aquesta actitud, gairebé secretament divertida.

Va travessar el vestíbul i sortí al carrer. Aleshores va notar que l’havia seguida i es girà, irada. Però no era ell; era el xicot que havia ocupat l’altra butaca. Va dir-li:

—Ha estat molt valenta.

Ella l’escrutà, però va comprendre que era sincer, i se’n va sentir afalagada.

—Vostè també.

—No, jo no. Quan ha vist que vostè se n’anava, ja no s’ha fixat en ningú més. Una bona lliçó que li ha donat.

Ella va reprendre la marxa.

—Però potser pel que vostè no es pensa.

—Només pot ser per una cosa.

La noia va explicar:

—No m’agrada que m’obliguin a res. No m’agrada de fer les coses només perquè les fan els altres.

—O sigui que…

—Sí. No tinc res contra l’himne, no sento cap antipatia per ells. Ben al contrari.

Divertida, observà el seu desconcert. Afegí:

—Vostè, és clar, ja m’havia pres per una roja.

El xicot replicà:

—No li sembla que s’abusa massa d’aquesta paraula?

No li va contestar i tots dos van fer unes passes en silenci. Després ell va dir:

—Confesso que m’havia equivocat. Tanmateix, és curiós… Vull dir que no n’hi deu haver gaires, com vostè.

—Com jo, jo sola.

Ell va riure, encara no refet del seu desconcert.

—És clar. Tots som únics.

—A vegades no ho sembla.

El xicot va tornar a riure, ara en un altre to, i ella va endevinar més o menys aproximadament el que seguiria.

—¿Em trobarà molt adotzenat, si l’invito a beure alguna cosa?

—Potser.

—Bé… M’hi exposaré.

—No val la pena.

Ell va dir:

—Potser havia d’haver començat per presentar-me: Domènec Figueres.

La noia va somriure.

—He de contestar: encantada?

—Com vulgui. Es confirma que no és una persona corrent, vostè…

Ella es va aturar i el noi va imitar-la. Digué:

—Jo vaig Gran Via avall.

—També jo, si no li fa res.

Va tenir un moviment desdenyós que dels llavis es traslladà a les espatlles, però no se sentia pas disgustada.

—Com li sembli.

Devia creure que anava pel bon camí, ja que continuà al seu costat. Va veure que es palpava les butxaques, com si cerqués una cigarreta, però o no en duia o les havia acabades, perquè la mà va tornar a sortir buida. Va dir:

—No voldria que em confongués amb un impertinent. Després del que ha passat, m’ha semblat natural de parlar-li. I ara, no vull amagar-ho, estic encuriosit. ¿No em vol dir com se diu?

—Sí. Per què no? Marina Llobet.

—Llobet? Conec aquest nom… ¿Té alguna relació amb el fabricant?

—És el meu pare.

Ara era ella qui s’encuriosia, i es girà a mirar-lo.

—De què el coneix?

—No és que el conegui, personalment. Però treballo en una agència de publicitat i allí…

Va callar una mica abruptament, i després preguntà:

—Té negocis a Burgos, oi?

—Ja veig que està ben informat. Sí, va muntar-los quan vam haver de fugir.

Ell no hi féu cap comentari i la Marina li espià la cara. Més amical, digué:

—Vostè, és clar, no s’ha mogut mai d’aquest costat…

—No. Com tothom.

—Com tothom, no. Si haguessin vingut a buscar-lo a casa i només per un pèl s’hagués pogut escapar, no ho diria.

Després, una mica precipitada, afegí:

—Més val que no en parlem, d’això.

—Sí, més val. Ara ja no serveix de res.

Ella va assentir, i tot d’una se sorprengué d’haver parlat d’aquella manera, com si li degués alguna cosa. Al capdavall era un perfecte desconegut, encara que li hagués dit el seu nom i a què es dedicava… Més es va sorprendre, però, quan se li van escapar aquestes paraules:

—Suposo que ara ja no li deurà interessar de seguir el mateix camí…

—Per què no?

Va mig somriure.

—Marina sempre ha estat el meu nom predilecte…