45

Va aturar el cotxe arran de vorera i observà els tres xicots que avançaven ràpidament. Només coneixia en Bernal; els altres dos, més joves, no els havia vist mai.

—Hola, Anna!

En Bernal s’assegué al seu costat, amb la cartera, i els seus companys van instal·lar-se darrera.

—Què tal, nois?

Un dels xicots, llarg de cara, comentà:

—No sabia que tindríem un xofer tan maco.

El cotxe ja travessava la plaça de Letamendi i, sense girar-se, la Maria Teresa contestà:

—Doncs, oblida-te’n, ara.

El xicot va somriure, indecís, i rutllaren en silenci. Més amunt tombà mentre donava un cop d’ull al rellotge. En Bernal, que ho va veure, digué:

—Anem a l’hora.

Tornà a tombar, ara pujant. Se sentia el pols serè, segur, perquè la secreta excitació que sempre l’envaïa en aquells moments precursors no l’afectava gens ni mica en el seu ésser físic. Els dits d’en Bernal, en canvi, tamborinejaven sobre el vidre de la finestreta. També ho havia fet les dues altres vegades que treballaren plegats i per això sabia que no tenia importància.

Girà lentament i alentí encara una mica. No va mirar cap a l’establiment bancari, que distingí de reüll. Després el cotxe s’aturà suaument, uns metres més enllà. En Bernal, sense un mot, abandonà el seu seient i el veieren desaparèixer per la porta giratòria. Un dels xicots, el que encara no havia parlat, tenia els ulls fits en el rellotge de polsera. L’altre havia allargat la mà, disposat a obrir la porteta.

—Ara!

Van sortir tots dos i seguiren el camí que havia fet en Bernal. Quan van haver desaparegut, la Maria Teresa tornà a engegar, retrocedí uns metres i, sense apagar el motor, aturà el vehicle.

Les mans continuaven sobre el volant, el peu sobre l’accelerador, l’esguard fit en la porta giratòria. No podia veure l’interior del banc, però ara ja sabia com operaven. En Bernal havia demanat pel director i l’havien introduït al despatx sense fer-lo esperar, car en aquella hora encara no hi havia clients. Després el director es veia obligat a cridar el caixer sota l’amenaça de la pistola. En Bernal donava instruccions i, abans d’acabar, els altres dos ja havien entrat dins l’establiment, amb les pistoles a la butxaca.

El caixer tornava a abandonar el despatx, es dirigia a la caixa i l’obria. Recollia els diners, mirant cap a l’altre costat de taulell, on comprovava la presència dels dos individus al·ludits pel desconegut en el seu breu parlament. Aleshores es ficava altre cop al despatx del director, sense fer cas de les mirades estranyades dels escrivents que havien sorprès la seva maniobra.

En Bernal es feia càrrec dels diners, s’acomiadava polidament, però feia sortir els dos homes amb ell, fins a la porta. Se n’anava tot sol i, al cap de mig minut, el seguien els altres dos. Darrera d’ells, solia disparar-se el timbre d’alarma.

La tècnica del cop era obra d’en Brull, però la Maria Teresa trobava que tenia un defecte, el mateix defecte que tenien totes les tècniques: que no podia servir més de dues o tres vegades. Per això avui li demanaria de cercar un altre procediment. Si continuaven, la propera vegada en Bernal no seria admès al despatx. Potser fins i tot el detendrien.

Va continuar esperant, immòbil, amb una mena de tensió que no tenia res a veure amb el temor, sinó amb una sensació d’impaciència inherent a totes les esperes, ni que siguin innocents. No va mirar el rellotge ni una sola vegada, car el gest de consultar-lo no precipitaria pas la tornada dels tres homes i, en canvi, podia anorrear la seva serenitat.

Aleshores, gairebé inesperadament, va veure en Bernal. Acabava de sortir de l’edifici del banc i s’atansava al cotxe a pas viu, sense córrer, amb la cartera penjada als dits. Va obrir la porta, però no la badà fins que l’home ja arribava al seu costat. Ell va instal·lar-se, tancà amb un cop sec i, perllongant el gest, obrí la porta de darrera. Els altres dos venien per la vorera i van fer els tres darrers metres corrent, estimulats per la sirena que s’havia posat a bramular mentre dos empleats, un d’ells el mateix director, sortien a la porta de l’establiment.

Van precipitar-se a l’interior del cotxe quan el vehicle ja començava a rutllar i la Maria Teresa va sentir com blastomaven en caure l’un sobre l’altre. Després, el cop de la porta quan ella ja tombava.

En Bernal somrigué i va dir:

—Com una seda.

—Espera’t, que encara no s’ha acabat.

El comentari venia del xicot prim, que seguidament va girar-se cap al vidre de darrera, per on ja mirava el seu company. Tots dos tenien les pistoles a la mà. En Bernal no va immutar-se.

—Que sí, home, que sí!

—Doncs, mira, ens segueixen!

Ella, instintivament, va accelerar, tombà de nou i redreçà el cotxe. En Bernal s’havia mig incorporat i, amb la mà clavada al respatller del seient, afitorava també cap enrera.

—Veieu? Tomba!

Era un Chevrolet despintat, conduït per un home. La veu d’en Bernal traspuà una certa inquietud quan digué:

—Potser és una casualitat…

Després remugà:

—Aviat sortirem de dubtes. Fes unes quantes voltes, Anna!

Ella girà cap a Còrsega i, tot seguit, amunt disparada cap a Indústria.

—Segueix?

—No… Sí!

—Sol?

—Em sembla que sí.

Un dels xicots renegà:

—Maleït xafarder!

Ella no va alterar-se. Fredament, va dir:

—En arribar a Concepció Arenal, trencaré pel carrer de Trinxant. Tu saltes, Bernal. Recordes l’indret?

—Sí.

—Per Joan de Peguera et faràs fàcilment fonedís. A més, ell deurà continuar darrera nostre. Tirarem per la Meridiana.

Sabia que el cap era ell, en Bernal, i que es podia ofendre pels plans que ara establia sense consultar-lo. Però l’home els devia trobar encertats, perquè assentí de bell nou.

Va donar una ullada al retrovisor. El Chevrolet era a un centenar de metres, potser una mica més. Pitjà l’accelerador i les cruïlles de Sant Quintí, Cuenca i Nació quedaren ràpidament enrera. Per aquest darrer carrer pujava un camió de gros tonatge i va calcular que coincidiria amb el pas del Chevrolet, el qual es veuria obligat a alentir.

Amb el peu sobre el fre, tombà pel carrer de Trinxant.

—Ara, Bernal!

L’home havia obert la porta i aprofità aquella fracció de segon que el cotxe va romandre gairebé aturat per saltar amb els diners.

—Bona sort!

Ella accelerà novament, redreçant el cotxe un cop més Indústria enllà, cap a la Meridiana. Inesperadament, però, trencà per Navas de Tolosa, perquè el Chevrolet ara no es veia per enlloc. Va pujar fins a la plaça de Maragall.

—El veieu, vosaltres?

—No.

Havia abandonat, els havia perdut. O potser s’havia estavellat contra el camió. Ella va continuar cap a Virrei Amat i després trencà per Fabra i Puig. El de la cara prima va dir:

—No calia haver deixat en Bernal.

—No sabíem què passaria.

Tots dos s’havien desat les pistoles i el més callat de tots dos es fregava les mans. Ella travessà el carrer del Comerç i prosseguí cap a Borriana. En arribar al final tombà a la dreta i, sense aturar-se, féu penetrar el vehicle en el magatzem d’alfals les portes del qual eren obertes de bat a bat. En Bulla li somreia des de darrera el vidre del minúscul despatx.