7

Quan va sentir la veu de l’Elisa, no respongué. Alguna cosa devia advertir-la, potser la tensió oculta que revelava la seva manera xiuxiuejant de pronunciar el nom. O potser les precaucions amb què havia badat la porta i que, li semblava, sobrepassaven la cura que hom posa de no despertar una persona adormida.

Va continuar ajaçada entre els llençols i esperà que la porta es tanqués de bell nou. Abans, però, l’Elisa encara repetí el seu nom, ara gairebé amb avidesa, si bé sense alçar la veu:

—Marina…

Després ajustà amb la mateixa lentitud que havia obert, i devia allunyar-se de puntetes, car ni els passos no li sentí. Com que escoltava amb atenció, però, al cap d’un moment li arribà el soroll de la porta del pis.

Se’n va estranyar, perquè ja eren les onze, o potser una mica més i tot, i d’altra banda l’Elisa més aviat solia mostrar-se poruga. Sempre mirava per l’espiell abans de contestar el timbre i, quan era sola, fins i tot preguntava al visitant qui era i què volia. I ara era com si fos sola; ella no era ningú i, a més, se suposava que dormia. Els seus pares no tornarien fins tard, potser a les dues o les tres, com sempre que assistien en una reunió.

Es va llevar i es calçà les sabatilles que hi havia prop del llit. Sense recordar-se que estava refredada i que per això mateix l’havien fet anar a dormir d’hora, va avançar en pijama fins a la porta de la cambra i l’obrí amb la mateixa precaució que tingué l’Elisa, una estona abans.

El passadís era fosc, però va veure el vestíbul il·luminat i la porta que s’havia quedat oberta. L’Elisa semblava haver desaparegut, i això encara era més sorprenent.

Ja estava a punt de cridar-la quan va sentir les passes que pujaven per l’escala, unes passes esmunyedisses i cauteloses, de persona que vol passar desapercebuda. Sinó que les persones eren dues: l’Elisa i un xicot.

Va haver d’ofegar un petit xiscle, no d’espant, ja que la presència de la noia era tranquil·litzadora, sinó d’estranyesa davant el fet desacostumat. Amb el cor que li galopava, disparat, va arraulir-se darrera la porta de l’habitació fins que l’Elisa digué:

—Espera…

Ajustà ràpidament i es precipità cap al llit. Al cap d’un segon la porta del dormitori es tornava a badar sota la mà de la noia. Però ara l’Elisa no va cridar-la, no va dir res. Escoltà des del llindar, amb un peu a l’interior, mentre ella tancava els ulls obstinadament, respirant fort.

Va saltar de nou a terra quan la noia ja s’allunyava pel corredor, però encara esperà uns breus instants darrera la porta closa. Quan no va sentir res, l’obrí.

Tot era fosc, perquè havien tancat fins i tot el llum del vestíbul, però el silenci normal del pis era trencat per un xiuxiueig i la rialla esmorteïda de l’Elisa.

Quan avançà sense fer soroll, va comprendre que la remor no procedia del dormitori de la noia, sinó de la saleta. Es va aturar al costat del portier, a l’indret on s’arreplegava cap una banda, i espià per la menuda escletxa que quedava entre la tela i la paret. El xicot, un home alt i prim, molt pàl·lid, s’havia assegut al sofà i la noia, dreta al seu davant, li allargava una copa.

Ell va agafar-la, però no va fer més que beure un glopet i deixar-la damunt la tauleta mentre ja avançava l’altre braç cap a la cintura de la noia. Ella es va deixar caure contra els seus genolls amb una mirada inquisitiva cap a la porta, però la Marina sabia que no la podia descobrir mentre el corredor restés fosc.

Després es va moure, com per instal·lar-se més còmodament sobre les cuixes de l’home, i ella allargà una mica el coll, obligada per la presència de la tauleta que només li permetia de veure les cames que penjaven per sota i les altres, les de l’home, sòlidament plantades contra el terra. I aleshores es van besar.

La mà del xicot es va fer visible i la Marina, gairebé incrèdula, va seguir el seu joc. Quan ell s’inclinà sobre els pits mig exposats, la noia interposà també la seva mà i, amb un esguard circular, digué:

—Aquí, no.

Es van aixecar tots dos i l’home tornà a agafar la copa. Va beure mentre ella el mirava lleugerament embadalida, amb la roba desordenada. Després va desar l’ampolla i recollí les dues copes. La Marina es va separar del portier i corregué cap a la seva cambra a través de l’ombra del passadís.

També ara es va quedar darrera la porta, a l’aguait. De primer va sentir el raig de l’aixeta, perquè l’Elisa devia rentar les copes, i després les passes. Esperà encara i, seguidament, en la quietud, obrí de bell nou i avançà cap a la saleta. Ara era a les fosques, però això no va aturar-la, ja que sabia exactament on era cada moble, cada objecte.

Havien deixat la porta mal tancada i, per un costat, s’escapava una ditada de llum que es perllongava rajols enllà, fins a la paret, on acabava en un filet més prim.

De moment no va sentir res, i s’apropà, però l’escletxa era massa estreta i, en mirar, només va poder veure un extrem de calaixera. El llit era a l’altre costat.

La veu de l’Elisa mormolà quelcom d’indistint i el xicot va riure d’una manera càlida i feixuga. La Marina se separà ràpidament de la porta i retrocedí cap a l’ombra en sentir que un d’ells abandonava el llit. Era la noia. Va seguir-la amb l’esguard quan corria cap a la cambra de bany, ferida per aquella nuesa que la convertia en una desconeguda. Després l’aigua saltà amb un petit grinyol quan l’Elisa engegà l’aixeta. La remor va estabilitzar-se i la noia tornà a travessar pel seu davant, precipitada com si la perseguissin.

L’home va acollir-la amb una rialleta.

—D’això sí que en dic uns senyors!

—Per què?

—Dona, hi ha totes les comoditats!

Ella també va riure.

—Ah, sí! És la primera casa on estic que en ten…

La veu morí estranyament, en una mena de sospir, com si li haguessin ofegat les paraules, i la Marina tornà a avançar cap al dormitori. Aquest cop, la porta, impetuosament tancada, en rebotre contra el muntant havia tornat a retrocedir sobre les frontisses ben oliades, i ara restava dos pams oberta. Va veure, doncs, com l’home, inclinat enrera, arrossegava l’Elisa llit amunt, i, avergonyida, com si endevinés que els tenia desmesuradament oberts, va amagar-se els ulls darrera les mans abans d’espiar entre els dits que se separaven tot sols. Després, els braços li van caure al llarg del cos que també cedia pels genolls, fins que va trobar-se tota arrupida a frec de la clapa de llum.

Ell es va anar tombant, sota l’Elisa, i la Marina va sentir com una mena d’alleujament, però ara era la noia que quedava al descobert i allò la sobtà com si fos d’una altra espècie, d’un altre sexe. Desesperadament, provà de tancar els ulls, però no va poder, ni quan ell es féu avall i l’Elisa va orientar-lo amb la mà abans d’enfonsar-se sobre seu, gairebé asseguda…

Però tot va immobilitzar-se, perquè havia gemegat sense adonar-se’n, i aleshores, més enllà d’aquell estupor, va veure els dos cossos que es precipitaven fora del llit i, després, l’home que tornava a córrer cap dins mentre l’Elisa s’inclinava al seu damunt, encara sense vestir.

—Senyoreta! Senyoreta!

Els sentits se li van destapar i li semblà sentir el doll suau de l’aigua que s’anava vessant en un indret vagament remot mentre l’Elisa la subjectava, es redreçava i, esmaperduda, mirava cap a la cambra. L’home va sortir de nou, més o menys correctament vestit, i li donà un copet a les galtes, però ella va defugir-lo, encara espantada.

—No, no!

Van ajudar-la a incorporar-se, perquè s’havia quedat sense voluntat a les cames, i seguidament tots tres avançaren cap a la seva habitació, l’home darrera d’elles dues. No va entrar al dormitori, però l’Elisa l’acompanyà fins al llit i va acotxar-la.

—Senyoreta…

—Vés-te’n! Vés-te’n!

La noia no es decidia.

—Senyoreta, es troba bé?

El xicot, que devia haver avançat, va cridar-la des de prop del llindar, sense atrevir-se a entrar, i quan l’Elisa, que a la fi l’havia obeïda, tornà al costat del llit, duia una copeta a les mans.

—Begui una mica…

De primer s’hi va negar, però després deixà que li atansés el licor als llavis. Va tossir i rebutjà la copa altra vegada. L’Elisa, amb una veu ploranera, deia:

—Senyoreta… És el meu promès, ens hem de casar… Si els seus pares…

La implorava amb l’esguard, però ella la fitava amb un ull decidit, hostil.

—No els digui res, li ho demano… No tornarà a passar… Ara se n’anirà i…

Va deixar la copa i tornà a agafar-la, car a mesura que parlava era com si s’espantés més i més. Ella va repetir:

—Vés-te’n!

—No els ho dirà?

Es va tombar i la noia encara la mirava, palplantada al costat del llit. Però després retrocedí i va sentir la porta i les veus d’ells que s’allunyaven com si discutissin.

Va girar-se de nou, ara de sobines, i esguardà cap al sostre, on hi havia una petita taca, força visible a la llum elèctrica que havien deixat encesa. Se li van escapar unes llàgrimes, petites, que es van dissoldre abans d’arribar al plec dels llavis. Després en van venir d’altres, més grosses, més seguides, fins que, incontenible, va esclafir en sanglots que l’alliberaven.