24

Mentre baixaven les escales va dir-li:

—Mira que també ha estat un acudit!

Ella va continuar saltant al seu davant, i el noi va seguir-la sense insistir. En arribar al carrer va veure que alçava els ulls cap al balcó, i va imitar-la. La mare havia sortit i tots dos van saludar-la amb un gest de la mà. Després ell anà per prosseguir carrer avall, però la noia s’aturà i digué:

—Mira!

El cotxe semblava sortit de la capsa i tot el cel de la tarda d’hivern s’emmirallava en al capot verd clar. Va xiular, sorprès, abans de dir:

—Te l’ha comprat, doncs…!

—Ja t’ho havia dit.

Sota l’esguard probablement admiratiu de la mare, van obrir la porteta i es deixaren caure en els encoixinats flexibles, d’un verd més fosc. Ella va preguntar-li:

—Vols portar-lo?

—No sé si me’n recordaré…

Però es va instal·lar darrera el volant. Va treure el cap per la finestra i tornà a saludar la mare que continuava al balcó.

—On anem?

—On vulguis.

Van baixar fins a la Gran Via i tombaren cap a la plaça d’Espanya. Quan enfilaven la carretera de Sants, se li acudí:

—Si ens detenien per alguna cosa… No tinc permís de conduir.

No n’havia tingut mai, perquè no havia arribat a examinar-se de xofer tot i haver seguit el curs de l’acadèmia, en tornar de Guadalajara.

—No passarà res. T’agrada?

—És formidable. No es pot negar que té els seus avantatges, això de ser ric!

Ella va riure i es repenjà més confortablement en el seient, al seu costat. Aleshores en Domènec insistí:

—Però digues: ¿com és que t’ha passat pel cap de venir a buscar-me?

—No ho sé. Potser tenia ganes de conèixer la teva família…

—Ja veus que és molt curta.

Va claxonar perquè un camió de gros tonatge li interceptava el pas, es desvià lleugerament cap a l’esquerra i va passar-lo.

—Bé, i quina impressió n’has tret?

—És molt simpàtica. I em sembla que t’estima molt.

—A vegades, massa.

—Deus haver-li donat força disgustos…

—Ho dius pels cabells blancs? Ja va començar a tenir-ne de jove.

Van passar els burots i continuaren cap a Esplugues. El motor funcionava com una seda i era agradable estar allí assegut, amo i senyor de la màquina que obeïa dòcilment les més petites indicacions de la seva mà. Va fer:

—Li has donat una bona sorpresa! I a mi, és clar…

La Marina digué:

—És tota una senyora, perquè ho ha sabut amagar. Ara, falta saber què deu pensar de mi!

—No t’amoïnis. Ja sap que avui les noies no són com en el seu temps.

El trànsit per la carretera era escàs i va enfonsar el peu a l’accelerador. Va dir:

—Ara m’hauràs de presentar els teus pares. Veurem la cara que hi faran, ells.

—Per què? Quina cara hi han de fer?

—Imagina’t! El gran industrial Llobet i aquest pela-canyes que es diu Domènec Figueres…

—El papà és molt comprensiu. Estic segura que li agradaràs. A més, ja li he parlat de tu.

—Ja ho sé. I vas dir-me que reservava el seu judici.

—És natural, oi?

Era natural, sí, però no per això podia evitar de sentir una certa angúnia. Les coses s’havien precipitat i ell encara no acabava de veure-les prou clares. Per començar, la Marina era una noia bon xic estranya.

Va mirar-la pel retrovisor i es va trobar amb el seu esguard que li somreia. Es tombà a esguardar-la francament, admirant la seva cara fina i la mata de cabells que li penjava cap a l’esquena. Després els ulls van resseguir la corba una mica adusta del pit, ja que ella continuava amb l’abric cordat, i el fus de les cuixes, sota el vestit, on l’abric s’havia desplegat cap a ambdós costats.

—Fins on vols que anem?

—Fins que en tinguis prou.

Va veure el camí que s’endinsava entre els camps de fruiters, va treure la mà per tal d’advertir el cotxe que venia darrera i féu girar suaument el volant. Les rodes mossegaren la pols.

—On vas?

Però ja s’aturava. Ella es va arraulir cap a l’altre costat, contra la porta.

—Aquí mateix.

—El paisatge no és gaire interessant…

—No?

Abandonà el volant i va esmunyir-se cap a la seva banda.

—No t’agrada de sentir aquesta quietud al teu entorn?

Va fer lliscar el cristall i l’aire lleugerament humit penetrà a l’interior del vehicle.

—Sí…

Però va endevinar que estava a la defensiva i, com altres vegades, va llambregar-la amb una mica de sorpresa. Però ara ja feia temps que es coneixien i no es va deixar impressionar per aquella estranyesa. Allargà el braç i va passar-l’hi per les espatlles. Ella no protestà, però tot seguit defugi la seva besada.

—Per això t’has aturat?

—També per això.

—Doncs, ja podem continuar.

Ell va fer-li girar la cara que l’evitava i reposà els llavis sobre les dents nues. Estava segur que malgrat els seus vint-i-tres anys encara no l’havia besada mai ningú.

La Marina va recular una mica més i ell, gairebé burleta, li preguntà:

—Què, quina excusa tens, avui?

—Cap.

—És estrany. Un dia estàs refredada i no me’l vols encomanar, l’altre et sembla que està a punt de sortir-te una pansa… No t’agrada, oi?

La noia no contestà, però un instant després havia obert la porta i saltava sobre la pols del camí. Va allunyar-se uns quants metres i s’aturà de cara als fruiters mentre s’alçava el coll de l’abric.

Ell va observar-la des de darrera el parabrisa, una mica nerviós, atent a la finor de les seves cames sobre els talons alts. A la fi, va saltar al seu torn.

Es quedà al seu darrera i, passats uns moments d’indecisió, va passar-li el braç per la cintura. La noia protestà:

—No siguis tan criatura!

En Domènec li va fer fer mitja volta.

—¿T’adones que fa un any que ens coneixem i encara no he pogut besar-te mai com cal?

—No serà perquè no hagis aprofitat totes les ocasions!

—Això és el més trist: que no m’ha servit de res.

Ella alçà la cara.

—És això, el que vols?

—Ara, sí.

Va inclinar-se, car no hi havia cap dubte que per primera vegada li oferia els llavis amb franquesa. Els hi va prémer gairebé amb desconfiança, però els va trobar blans i càlids i, enardit, l’enllaçà amb tots dos braços. Ella s’hi avingué un moment i després trencà l’abraçada i abaltí la cara.

—Tornem-nos-en, ara.

La veu li tremolava, i ell va seguir-la cap al cotxe sense dir res, potser més defraudat que altres vegades, quan ensopegava amb la barrera de les dents. Un gran impuls fet de tendresa i d’esperança es desinflà com si hagués cessat el vent, i va mirar-se la noia com si no la conegués.