28

Va sortir a beure un glop d’aigua, però l’escopí abans d’empassar-se-la, perquè semblava més carregada de clor que de costum. Com que continuava tenint set, va baixar les escales i entrà al bar.

—Pere, una cervesa. I ràpid!

L’home estava acostumat a aquestes urgències del personal que treballava a l’Agència Publicitària Fibra i amb dos moviments ben coordinats va obrir l’ampolla i omplí el got.

—Calor, oi?

—No me’n parlis!

El líquid era fresc, però no glaçat. Se’l va beure amb un parell de glopades, es va treure una cigarreta, l’encengué, abocà els dos dits que havien quedat al cul de l’ampolla i se’ls va beure més lentament.

—Té!

Va deixar els diners sobre el taulell i sortí amb una llambregada a les cames d’una noia que seia al primer tamboret.

Al despatx ni s’havien adonat de la seva absència. D’altra banda, tots entraven i sortien contínuament. En Fibra era un home comprensiu. L’únic que volia era que la feina fos feta.

Es va asseure a la seva taula, deixà la cigarreta sobre el cendrer i va apartar els papers que tenia davant. Va recollir-ne un altre, amb l’esbós, i se submergí en l’examen de les tres ratlles primes que corrien verticalment, d’un extrem a l’altre, tallades per l’aspirador. No tenia res d’original, ben mirat, però no era assumpte seu.

El text. Va apoderar-se del llapis i estirà una quartilla.

Una frase breu, si era possible. Breu i que colpís. Es va quedar reflexionant, car un aspirador elèctric no era pas una cosa gaire inspiradora. Va escriure: «No faci com la seva mare…».

Alçà el llapis i esclafí la rialla. Ningú no va dir res; tots tenien els seus tics i estaven acostumats als dels altres.

Es va distreure observant l’individu de la cartera flaca que acabava de demanar pel gerent. Quan en Rucabado s’allunyà pel passadís, l’home va quedar-se passejant per l’espai que hi havia entre la porta i el taulell, quatre metres escassos.

Tornà a concentrar-se en l’aspirador, amb l’íntim desconfort de qui està segur de fracassar. ¿Per què li havien de caure sempre damunt unes tasques tan amoïnoses? Féu un altre esforç i, sota la frase que havia començat, va escriure: «Visqui amb el seu temps…». Humorísticament, afegí: «… i no faci pols». Va rebregar la quartilla, la llençà a la paperera i va agafar-ne una altra.

La cigarreta s’anava consumint al cendrer. La recollí i de reüll, sense interès, observà l’home que continuava fent voltes. Després es va aixecar per anar-se’n fins a la finestra. En tornar cap a la taula, en Gomis insinuà:

—Potser que telefoni per les diapositives…

—Per quan ho van prometre?

—Havíem de tenir-les ahir a la tarda.

—Telefona, doncs. Sempre s’adormen, aquests.

S’adormia tothom, ell per començar. Una mica exasperat, s’instal·là de bell nou davant la quartilla enemiga. Un cop més, agafà el dibuix. Aleshores decidí que sí que era assumpte seu. Aquell dibuix no anava enlloc. Feia temps que en Sucre era d’una banalitat que esparverava.

En Rucabado ja havia tornat i l’home que es passejava, en canvi, havia desaparegut. Preguntà:

—Hi ha visita?

—Sí.

Mentre esperava, va esbossar la seva manera de veure la cosa en un altra quartilla. L’escombra que alçava un núvol de pols, manejada per uns dits aspres i revellits; l’aspirador net i eficient, sostingut per unes mans fines, de dits joves i manicurats…

El dibuix era infame, però traduïa prou clarament el seu propòsit. Va deixar-lo en un costat i es quedà mirant-lo, cercant què li suggeria. És a dir, ja ho sabia, però la idea encara era confusa. Li calia una frase escaient que ho materialitzés. Potser…

La visita havia estat molt breu, car en Fibra acompanyava l’home fins a la porta. Va acomiadar-lo cordialment però sense exagerar el to amical del seu gest, com feia sempre. No era un client, doncs.

Quan va retrocedir cap al despatx, el seguí amb la quartilla i el dibuix d’en Sucre a les mans. No va donar-li temps de tancar la porta.

—Us volia parlar d’aquest dibuix…

En Fibra féu la volta a la taula i s’assegué. No sabia fer res dempeus. Potser perquè els tenia tan petits. En Domènec no havia vist mai ningú que els tingués tan petits.

—A veure…

Li allargà el dibuix d’en Sucre, sense comentaris. L’altre va mirar-lo i tot seguit alçà l’esguard.

—Què? No hi sé veure res.

—És clar; no té res. És anodí.

En Fibra el va mirar altre cop.

—El trobo correcte. Clàssic, sense enfarfecs…

Ell suggerí:

—Una mica antiquat…

—Als clients ja els agrada.

—Potser perquè no han vist res més.

L’home plegà els llavis, indecís, i va deixar el dibuix sobre la taula.

—Què us sembla això altre?

Li allargà l’esbós rudimentari. En Fabra va donar-hi un cop d’ull.

—Ho heu fet vós?

—Per això és tan mal dibuixat.

En Fibra recollí el paper amb totes dues mans i va estudiar-se’l abans de murmurar:

—Escombra, aspirador… Sí, ja veig, el contrast…

Ell, assenyalant-les, comentà:

—Unes mans velles, sarmentoses, per indicar un altre temps; unes mans joves, delicades…

—Sí, la idea és bona.

Es mirà altre cop el primer dibuix.

—Evidentment.

Alçà els ulls fins als d’en Domènec.

—Ho podria fer el mateix Sucre.

Ell s’adonà que el consultava i assentí:

—Sí, és un bon dibuixant. Només que té poca iniciativa.

L’home li allargà els dos papers.

—Ho deixo a les vostres mans. Aneu-lo a veure…

Es va interrompre per mirar el rellotge, i afegí:

—Ara ja és massa tard. Aquesta tarda.

—És la primera cosa que faré.

Va separar-se de la taula i avançà ràpidament cap a la porta. En Fibra el va deturar.

—Ah, i el text!

—Serà qüestió d’un moment. De primer calia aclarir això del dibuix. El dibuix comanda la llegenda.

Va sortir sense esperar el seu comentari. Sabia que a en Fibra, una mica irresolut personalment, li agradava de compensar els seus defectes amb les virtuts dels seus empleats: una mica de dinamisme, de seguretat en el propi treball.

Es va asseure a la seva taula, escollí parsimoniosament un altra cigarreta, va deixar-la al cendrer, contemplà el dibuix malgirbat, va agafar el llapis i, sense vacil·lacions, redactà el text:

L’ASPIRADOR RIDER RECULL LA POLS QUE VAN DEIXAR ELS VOSTRES AVIS.

Ho rellegí lentament, a mitja veu, satisfet. És clar que, com sempre, li caldria traduir-ho al castellà. Des del que equivalia a un segon Decret de Nova Planta, tot s’havia de fer en castellà. Ell encara no s’hi havia avingut del tot.

Va arronsar-se imperceptiblement d’espatlles i cridà:

—Gomis, ¿vols telefonar a en Sucre que aquesta tarda passaré a veure’l?

L’altre assentí i despenjà l’aparell.