27

Tots els ulls es van alçar de la feina quan tancà la porta del despatx del senyor Mestres i, entre les taules, travessà cap a la seva màquina. Ella ni va somriure, car ara ja hi estava acostumada.

Es va asseure i s’estirà una mica les faldilles sobre els genolls, conscient que les mirades d’en Baró i del vell Sostre s’havien desplaçat cap a les seves cames. Va posar carbons i holandeses, centrà la màquina, va apujar el carro i els dits, àgils, iniciaren un tecleig seguit.

Era una feina monòtona, i ara ja la feia d’esma: cartes, nòmines, fitxes. De tant en tant entrava algú i aleshores feia una pausa per preguntar al visitant què volia i fer-lo passar, si calia, al despatx del senyor Mestres. És clar, gairebé sempre eren homes i tots se la miraven amb aquells ullets cobejosos i furetejadors del mascle que pensa en el llit.

Arribà al capdavall de la pàgina, la va estirar i separà els carbons de les holandeses. En Morales sortí de darrera la seva taula amb un paper als dits.

—Em podries passar aquesta relació a màquina?

S’inclinava més que no hauria calgut i no li mirava la cara, sinó el naixement de la sina.

—Ho necessites ara mateix?

—Si pot ser…

És clar que podia ser, per això era allí i cobrava un sou. L’home va continuar inclinat endavant, ara sense cap mena de justificació, i ella l’esguardà.

—Què fas, aquest vespre?

Pel cap baix, li ho preguntava un cop cada setmana.

Però en Morales era prematurament calb i tenia el nas de lloro, dues coses que sempre li havien desagradat.

—El mateix de cada dia; me’n vaig a casa.

—No t’agradaria de fer un vermut?

Per si fos poc, no tenia gràcia en la seva manera de pidolar. Però potser per això mateix li va somriure una mica, compadida de la seva falta de mà esquerra.

—Em treu la gana.

L’Elvira els mirava des de darrera la seva taula, al fons de tot, massa lluny per sentir res, però amb l’esguard envejós que se li despertava cada cop que els homes s’entretenien fora mesura al seu costat. A ella no solien adreçar-li invitacions d’aquesta mena. Va preguntar:

—Quantes còpies vols?

—Amb una n’hi haurà prou.

Se’n va anar sense insistir. Mai no insistia; es resignava fàcilment a les carbasses. Si no hagués estat tan calb i no hagués tingut aquell nas tan agressiu… De tota manera, ara ja havia fet tard, hi havia en Jordi…

Va alçar els ulls fins al rellotge, sobre la porta del despatx del senyor Mestres, col·locà ràpidament els papers a la màquina i va disparar-se. Ja eren tres quarts de set.

Faltaven cinc minuts per plegar quan s’atansava a la taula d’en Morales per allargar-li la relació.

—Aquí ho tens.

—Bona noia.

Ja no es va tornar a asseure, sinó que va dirigir-se al lavabo, on es repintà curosament els llavis mentre es mirava les dents blanques i juntes. Es va somriure amb una ganyota exagerada i, després, amb la boca gairebé closa, perquè se li formés aquell clotet que tenia a la galta.

La porta es va obrir i entrà l’Elvira. Va fer un comentari banal:

—Un dia més…

Potser sí, per a ella, ja que el dia devia acabar-se-li en sortir de l’oficina, on treballava des d’abans de la guerra. Allò volia dir que, pel cap baix, tenia vint-i-cinc anys. Però també en podia tenir trenta. Durant molts anys aparentaria els mateixos.

Va fer un sorollet indistint, a tall de resposta, i es donà els darrers tocs als llavis.

—No es cansa, en Morales?

—Per què ho dius?

—T’ha tornat a proposar que féssiu el vermut plegats…

Va riure i tancà el pintallavis, amb els ulls encara fits en l’espill.

—Sí.

Però l’Elvira volia dir alguna altra cosa, ho va comprendre quan continuà mirant-la per damunt de l’espatlla, car era més alta. Alta i seca.

—Ahir et vaig veure amb un xicot…

—No té res d’estrany. En Jordi.

—Sí, en Jordi Guiter. Fa dies que sortiu junts?

Ella va girar-se, sorpresa.

—El coneixes?

L’Elvira va indicar que sí amb un moviment del cap, i afegí:

—És veí meu.

—Sí, és veritat que viu a Horta!

—Dues portes més amunt de casa. ¿Fa temps que us coneixeu?

No ho havia dit tot, però parlava negligentment, ara inclinada cap endavant, mentre s’estirava les mitges. La Carme observà les seves cuixes magres i una mica peludes.

—No, el vaig conèixer fa dues setmanes. Després, dilluns passat el vaig tornar a veure i, des d’aleshores… Ja veus, tres dies; quatre amb avui.

L’altra es va redreçar i, a la fi, pronuncià les paraules que devia haver estat preparant des del principi:

—Ja ho saps, que és casat?

La Carme es va tombar altre cop cap a l’espill i alçà la mà fins al front, darrera un invisible cabell desprès de la tofa abundant. Amb un esforç, va dir:

—Sí.

Però va veure que l’altra no s’ho creia. Només li calia mirar-se els ulls, on s’abocava, inconfusible, tota la seva torbació. L’Elvira, de tota manera, li seguí el joc:

—Sí?

No sabia per què ho havia dit. Potser perquè li sabia greu passar per enganyada, o potser simplement per escandalitzar una mica la seva companya, sempre tan primmirada perquè els homes no s’havien entretingut mai a dir-li res.

—I així i tot hi surts?

Es va tornar a girar, cedint el lloc a la noia, que ara havia tret la barreta dels llavis d’un portamonedes ja una mica envellit.

—Per què no? Hi ha sortir i sortir… Hem fet amistat, ves!

—Ja entenc…

També ella s’adonava de la seva reticència. Però no la preocupava. Hi havia altres coses en què pensar. En Jordi era casat i no li ho havia dit… A la seva sorpresa disgustada s’afegia ara un altre sentiment, d’excitació, com quan hom travessa una barrera no permesa davant la qual els altres retrocedeixen, porucs.

La companya l’observava amb la barreta a tocar dels llavis, però amb els dits immòbils, i enfrontada amb aquells ulls que ja la condemnaven, va cedir a la temptació d’anar fins al final, de provocar-la.

—Tu no hi sortiries, amb un home casat?

—Jo? No!

—Per què?

—Què et sembla? Dius unes coses, Carme…

Va mirar-la fitament i, enseriosida, com si fos una reflexió només destinada al seu ús personal i que se li escapava per negligència, va afegir:

—Els casats tenen més experiència…

A l’Elvira se li havien badat els ulls i ara, tan estupefacta, gairebé semblava una altra, més bonica. Ella insistí:

—No trobes?

La noia es refeia, però encara estava desconcertada, perquè es va desar la barreta sense haver-se-la passada pels llavis. Es va girar com cansada de mirar-se-la a través de l’espill.

—Ets d’una lleugeresa…

Obrí l’aixeta, potser sense saber ben bé que ho feia.

—Jo ja he complert avisant-te…

Ella es desplaçà cap a la porta, l’obrí.

—Sí. I gràcies per la bona intenció.

Va travessar el passadís i saltà graons avall, sense esperar-la. En sortir al carrer va veure en Jordi, aturat a la cantonada. Va vèncer una darrera indecisió i somrigué. No, no li diria res. Seria curiós de saber fins on es proposava d’anar…