42

—T’has de decidir ara. Aquest vespre me’n vaig.

—I si dic que no?

—Ja saps la resposta.

Va passejar-se per la cambra i els seus ulls, un cop més, van fixar-se en el diari on acabava de llegir una referència de l’afer Mindszenty i també uns comentaris sobre l’escàndol del procés contra «Les Lettres Françaises».

—Ho sento, no els puc fer el joc.

—El joc de qui? No em creus, potser?

—Sí. Però també els el feu vosaltres.

—Com excusa, has de confessar que és minsa…

En Domènec es passà la mà pels ulls, una mica las, mirant distretament com ella encreuava i desencreuava els braços amb un nerviosisme estrany, de persona que està a punt de fracassar.

—Potser sí. D’altra banda, t’he de dir que mai no he aprovat el terrorisme. No puc fer-me solidari…

La noia escopí:

—Què, doncs? ¿T’estimes més mirar com els altres et treuen les castanyes del foc? ets també dels qui creuen en la resistència passiva, com en Gandhi?

—Per què no?

Estava cansat de discutir, feia massa temps que durava, i ja no trobava arguments amb què combatre-la. I no pas perquè els d’ella, li semblava, fossin inexpugnables, sinó perquè sempre és difícil de discutir amb una persona que, en acabar, comença de nou com si no s’hagués dit res.

La Maria Teresa va fer:

—Durant la guerra bé devies ser d’una altra opinió… Aleshores bé vas lluitar…

—Allò era diferent.

La noia es va aixecar.

—No. Tu, ets diferent. És a dir, suposo que mai no has estat més que un petit-burgès preocupat per la seva persona…

Va sentir que una glopada de sang li emporprava la cara i avançà fins a la noia. Amb força, li va subjectar el braç.

—No és veritat, sents? No és veritat! Si et penses que les teves paraules…

Ella no havia perdut la serenitat, tot i que continuava mostrant-se nerviosa, però era un nerviosisme purament físic, exterior, que ell no sabia com explicar-se.

—Bo és que t’enfadis. Però no serveix de res. De tota manera, no et creguis pas que no me la sabia, la teva resposta.

—Si la sabies no et calia preguntar.

—Mai no ho hauria fet, ni hauries sabut res de tot això, sense en Flaqué. Ell em va fer creure que els tenies ben posats…

L’expressió el va molestar, com sempre que una dona es permetia una paraula grollera al seu davant.

—Segons això, tots hauríem de practicar el terrorisme.

—Ho dius tu. Ningú no t’ho demana. Sabem que vius aquí i no et volem comprometre indegudament. Ens pot ser útil de mil altres maneres.

Va deixar-la i reprengué el passeig per l’habitació.

—Ja ho sé, però a poc a poc… A més, és una qüestió de principis. No puc estar al costat dels qui creuen que la violència ho soluciona tot.

—Ells bé sembla que siguin d’aquest parer…

—Precisament aquesta és la seva feblesa.

—És clar, tens resposta per tot: a base d’amagar el cap sota l’ala.

No va contestar, però s’assegué a la butaca on hi havia el diari, l’agafà i va rebregar-lo entre les mans. Al cap d’un moment, va dir amb amargor:

—És una llàstima que siguis així. De fet, estàs plena d’odi.

—Odi? Potser sí. Però és un odi sa, perquè no s’hi barregen motius d’ordre personal.

Ell va riure secament.

—Què? Un odi… abstracte?

—No, concret, i ben concret. Un odi perquè els nostres fills puguin estimar.

—N’he sentit molt sovint, d’expressions d’aquesta mena. Però, com es pot estimar, si no s’ensenya l’amor?

A despit de tot, no tenia la consciència tranquil·la, i potser per això parlava amb aquella falta de convenciment. Va esguardar-la de reüll i, tot d’una, es va adonar que gairebé l’admirava.

—De quin amor parles, tu? Amor per als botxins?

Va amagar la cara entre les mans i s’acaricià barroerament els pòmuls, les conques dels ulls. Quan tornà a mirar, va veure que ella se li havia atansat i s’inclinava lleugerament al seu damunt.

—Em doldrà anar-me’n amb el teu no, Domènec.

—Per què? Al capdavall, què sóc per tu?

—T’ho he de dir?

—Encara que m’ho diguessis, no et creuria.

Inesperadament, ella comentà:

—Des que saps qui sóc, no veus l’hora de desfer-te de mi…

Es va aixecar i l’agafà pels braços.

—Fins i tot deslleial amb tu mateixa!

Ella féu jugar els colzes i s’alliberà dels seus dits.

—Deixa’m!

Va obeir-la, i ella digué:

—M’hi obligues. A més, que potser ho sé, jo? Amb un home com tu mai no es pot saber res del cert. No ets carn ni peix. Ara mateix t’estàs turmentant…

—No diguis ximpleries!

—Saps que ets un covard, però la covardia t’és còmoda, i has arribat a l’edat de la comoditat, quan trair és tan fàcil, quan l’egoisme comença a burxar i…

Alçà la mà i va bufetejar-la amb un cop sec que coincidí amb el seu crit:

—Calla!

Però ella no callà. Tenia els ulls encesos i ni tan sols no havia mogut la cara.

—Vols les coses fàcils i busques raons que ho justifiquin. Per qüestions de matís defuges la responsabilitat, la part de responsabilitat que et toca…

—Et dic que callis!

—Per què? Et cou, potser?

Sense esperar resposta va fer un gest despectiu amb les espatlles i seguidament travessà els dos metres escassos que la separaven del llit, d’on recollí el portamonedes. Va dirigir-se a la porta sense mirar-lo, però aleshores va haver d’aturar-se; en Domènec li interceptava el pas.

—Te’n vas, doncs?

La Maria Teresa va fitar-lo.

—M’has de dir alguna altra cosa, potser?

—No.

Es repensà:

—Sí. Que… ¿Per què no pots ser una mica comprensiva, Maria Teresa? T’hauries de fer càrrec que no tothom pensa com tu…

—Sí. Però tu, no és que pensis diferent, és que no penses de cap manera. Els qui han caigut en una rutina ja són incapaços de pensar…

—Parles així perquè et sents ferida.

—Si això t’ha de fer feliç!

No, no el feia feliç. Ben a l’inrevés, se sentia terriblement dissortat. Ella ho havia dit: la consciència… Però, quina consciència? ¿No havia complert amb el seu deure, segons les seves conviccions? En veu alta, digué:

—Ets una fanàtica, Maria Teresa.

—Et sorprendries molt si digués que el mateix penso de tu?

—De mi?

—Sí. Perquè, ¿oi que series capaç de qualsevol cosa per conservar la teva tranquil·litat? ¿Oi que ho sacrifiques tot, absolutament tot, a la teva manera de viure sense maldecaps, sense ideals?

—No saps què et dius!

—No?

Va fer un gest molt breu.

—No m’estimes?

—És clar que sí!

—Doncs ja ho veus: em sacrifiques a la teva comoditat…

Quan havia dit ell… Però no era el moment de remoure records, sinó de donar a entendre a aquella obstinada que allò era una arma de dos fils.

—No pas més del que tu em sacrifiques a les teves idees.

—No és el mateix, Domènec.

Semblava adolorida, ara, i ell l’esguardà encuriosit, preguntant-se si encara acabarien per reconciliar-se.

—Sacrificar per sacrificar…

Ella va fer que no amb el cap, sempre seriosa.

—No. Jo sacrifico la meva persona, Domènec, i per això tinc dret a sacrificar els qui estimo. Tu, en canvi, sacrifiques els qui dius que estimes sense sacrificar-te tu mateix.

Va veure que no havia acabat i esperà, limitant-se a mossegar-se el llavi amb despit.

—No sóc fanàtica, Domènec, perquè també jo he tingut desenganys i sé que no tot és pur. Però hi ha una cosa que no puc suportar: el sentiment del meu propi benestar quan els altres, tants d’altres!, encara no han pogut trobar el seu.

Va allargar la mà cap a la porta i féu girar la clau. Ell esbossà un gest tímid, però la noia va ignorar-lo.

—És un adéu, doncs?

—Sí, Domènec.

Ella mateixa va ajustar la porta, des de fora. I ell restà on era, molt quiet, com si la noia hagués de tornar. Però ja sabia que s’enganyava.