10

El pis era semblant al d’una llar burgesa qualsevol, impersonal i confortable, i les tres noies que seien entorn de la taula haurien pogut passar ben bé per les filles d’un matrimoni benestant si el maquillatge una mica feixuc no les hagués delatades. Aquella atmosfera plàcida li va desplaure instantàniament, i l’inhibí, però així i tot es va asseure al costat de la rossa mentre en Sobrequer i en Ramos acaparaven les altres dues.

Encara era d’hora i, en aparença, no hi havia cap més client; devien ser els primers. És a dir, a ell li semblà que no ho seria, un veritable client. Atmosfera a part, cap d’aquelles tres noies no li acabava d’ésser simpàtica. No hi feia res que fossin joves, potser entre els vint i els vint-i-dos anys; dues d’elles tenien les faccions més aviat dures i la rossa es veia flàccida, com usada abans de temps.

Sobre la taula hi havia un joc de cartes i, maquinalment, el va agafar. La rossa digué:

—Saps fer jocs de mans?

—No.

En Ramos alçà la veu i preguntà a la mestressa si podien beure alguna cosa. La dona s’havia assegut al sofà que hi havia prop de la finestra i ara va tornar a aixecar-se tota somrient. En Ramos s’adreçà a les noies:

—Què voleu, vosaltres?

En Domènec es va sorprendre quan totes tres van convenir que un conyac era el més indicat. La mestressa va treure les copes i l’ampolla d’un licorer, exactament com haurien fet en una casa burgesa, però aleshores ell es va distreure perquè la rossa, per sota de la taula, li posava la mà a la forca de les cuixes. Una mica desassossegat, observà com en Sobrequer intentava unes certes exploracions en la persona de la seva companya, maniobres contra les quals ella feia veure que es defensava tot i que fossin discretes.

La dona va deixar l’ampolla i les copes damunt la taula i una de les noies s’encarregà de servir. La rossa s’abocava al seu damunt, i en comprovar que no reaccionava, li va preguntar baixet:

—Què et passa?

En Domènec, que no se sentia gens d’engrescat, va provar de somriure i, emfàticament, declarà:

—Res!

Ella reia.

—Per això t’ho pregunto, perquè veig que no et passa res.

—Només em passa quan vull.

No era veritat, però una cosa o altra havia de dir. Agafà la copa i va beure mentre ella replicava:

—Malament, doncs. Quan es comença així, de vegades s’acaba que no passa res ni quan vols.

Li va semblar que se’n mofava, i el seu malestar augmentà. La mà de la rossa, disgustada, remuntà de sota la taula i va enfilar-se lentament cap a la copa que tenia davant.

La noia que estava al costat d’en Sobrequer ara li parlava a cau d’orella, i el xicot posava una cara tota complaguda, però després va fer que no amb el cap. Tot seguit els consultà amb la mirada, a ell i a en Ramos, i preguntà quelcom a la seva companya abans de denegar de bell nou. La noia va refredar-se visiblement i la mestressa, que també s’havia adonat de les consultes mudes, va dir:

—Em sembla que no veniu gaire animats, avui…

Deia «avui» com si hi anessin cada dia, i era la primera vegada que hi posaven els peus. Van riure, una mica amoïnats, i ell esperà que algú iniciés el gest d’aixecar-se de la taula. Però aleshores van entrar dos altres clients i, sobtadament, tot fou fàcil.

La noia que s’ocupava d’en Ramos s’avançà a donar-los la benvinguda i un d’ells, un home amb un bigoti llarg i gruixut, molt negre, va abraçar-la i besar-la com si fossin amics de tota la vida. La mestressa també es desfeia en somriures, i tots tres van comprendre que els dos individus eren uns habituals de la casa.

Quan se’n va adonar, en Ramos pagava les consumacions i tots s’havien aixecat. La noia que era al costat d’en Sobrequer preguntà:

—Ja us n’aneu?

Ell ja avançava pel corredor, com un fugitiu, i els altres dos se li van reunir al replà.

—No comença gaire bé, això…

Ningú no va respondre i davallaren les escales pausadament, com tres vells. A baix, en Ramos digué:

—Mira que les adreces d’en Flaqué…!

Perquè ell els l’havia donada, i també dues més. S’ufanejava de conèixer tots els bordells de Barcelona.

—I ara què?

Se li va acudir que era tota una celebració. ¿Valia la pena d’haver acabat el batxillerat per fer el ridícul d’aquella manera? En Sobrequer indicà:

—Veniu, jo també sé un lloc…

El sabien tots, car hi havien passat cinquanta vegades per davant, sense atrevir-se a pujar-hi. Havien cregut que en un lloc més distingit tot seria més senzill. En Flaqué, en donar-los l’adreça, havia comentat:

—Si no fos una paradoxa, diria que és una casa privada…

I tots tres s’havien sentit agradablement excitats, potser perquè tenien poca imaginació, potser perquè els en sobrava.

Aquesta altra, en canvi, no podia pas ser més pública, car a l’escala ja van trobar un home que pujava a llur davant i dos més que baixaven amb una expressió xiroia de persones satisfetes. I quan van travessar la porta, on una vella vigilava les entrades i sortides, en Domènec es va dir que ara potser sí que havien arribat a port.

Mentre en Sobrequer i en Ramos avançaven cap dins, ell va quedar-se al llindar, d’on examinà aquell ramat de dones que circulaven mig nues entre els clients. Amb un cop d’ull, va veure que n’hi havia de totes les edats.

—Que potser em buscaves a mi?

Va tombar el cap, i la noia li somreia amb unes dents molt blanques i unides que l’obligaren a somriure al seu torn.

—Qui ho sap! Potser sí…

Ho havia dit sense reflexionar, i per això va sortir-li tan natural, sense timidesa. La noia va agafar-lo pel braç i se l’endugué cap dins. Era gairebé tan alta com ell, tenia la pell de les espatlles molt fina i una cara agradable, potser una mica maternal, tot i la seva joventut extrema, car va semblar-li que no devia passar de dinou anys. El seu cos desprenia una olor lleugerament àcida, molt de dona, que el torbava.

—Véns, doncs?

Va fer que sí amb el cap i ella digué:

—Ets simpàtic. De debò.

Es va sentir absurdament afalagat i fins envermellí. Ella se n’adonà, però no va riure-se’n.

El va guiar entre les parelles que feien tracte i, després d’aturar-se breument al petit taulell de l’extrem, van pujar les escales. En arribar dalt, el va fer passar davant i tancà la porta.

Prop de la cadira, va quedar-se observant el seus gestos amb un esguard que la devorava, i ella va dir:

—Què fas?

Però sense duresa, perquè havia sorprès la seva expressió i devia plaure-li. Quan penjava l’americana, encara sense treure-li els ulls de sobre, la noia preguntà:

—T’agrado?

—Molt. Ets tan bonica…!

I aleshores acabà de despullar-se llestament, com si tot d’una comprengués que el temps passava, que es feia tard, que cada minut que perdia el perdia per sempre. Ella li agafà la mà i se’l va endur cap al llit.

—També tu m’agrades, ja t’ho he dit.

No va respondre, perquè una urgència estranya creixia dintre seu, i ara ja no tenia res a veure amb el temps, que s’havia fos misteriosament. Ella digué:

—Deixa’m a mi…

L’orientava, tot preguntant-li alguna cosa, però ell va continuar callat; no l’entenia bé i, en aquell moment, les paraules ja no tenien cap sentit. Només la seva presència física oferia realitat.

En acabar, la noia va comentar:

—És el primer cop, oi?

Va assentir amb el cap, sense avergonyir-se’n, i la seguí amb la mirada. Ella havia corregut cap al fons de l’habitació i, mentre enfonsava la mà en l’aigua, féu:

—No miris, és lleig.

Però no ho era, i va continuar observant-la. Tenia ganes de preguntar-li coses, i la timidesa no li ho permetia. Ara menys que mai. La noia contestaria mentides, i ell ho endevinaria, i això potser destruiria aquell agradable equilibri que acabava de fer-se en el seu interior. És cert que s’ho imaginava d’una altra manera. Però potser havia tingut sort. Ella… Se li acudí:

—Com et dius?

—Marta. I tu?

—Domènec.

Va saltar del llit, perquè ella ja s’eixugava, i agafà la roba del penjador.

Van sortir tots dos i, quan ajustava la porta, la noia li preguntà:

—Tornaràs, un altre dia?

—Sí.

Abans d’entrar a la sala va besar-lo, i ell es va pensar que era un costum.

—Sempre em trobaràs aquí.

En Ramos i en Sobrequer potser se n’havien anat, perquè no els va saber veure. Tampoc no els buscà, però, sinó que sortí de la casa apressadament, amb ganes de ponderar, tot sol, la seva primera experiència de mascle.