19

Va bufetejar la Maria amb dos cops secs i precisos i la noieta estroncà el plor amb una mena de renill. Després va quedar-se quieta. Va agafar-la de la mà, sense deixar la Montserrat, i es dirigí a la porta per on havia fugit la mare.

Va plegar els llavis amb un rictus amarg, impropi dels seus tretze anys, i, serena, va recollir les claus que, com de costum en aquests casos, la mare s’havia oblidat darrera el pany. Tancà la porta amb un cop gairebé violent, tornà a apoderar-se de la mà de la Montserrat, que continuava allargant el braç, i totes tres davallaren les escales fosques i abruptes.

—No badeu…

L’advertència venia tard, perquè la Maria acabava de relliscar sobre el graó gastat pels peus d’innombrables generacions de veïns. Va haver de contreure el braç amb força per tal de sostenir-la i evitar-li una caiguda gairebé vertical.

Eren al primer replà quan van sentir l’explosió, i ella va aturar-se, sense abandonar les germanes. La Maria s’arraulí contra seu i es queixà:

—Tinc por…

Aleshores la Montserrat esclafí el plor, però no d’aquella manera histèrica que havia valgut dues bufetades a la seva germaneta, sinó quietament, gairebé sense soroll. Ella va deixar anar la Maria, arrapada a la seva cuixa, i es carregà la petita al coll.

—No ploris, que no és res; ja ho veuràs.

Els sanglots de la nena, lligada al seu coll, van esmorteir-se encara, com impressionada per la veu freda i continguda de la seva germana gran. Ella va escoltar el silenci i, més lentament, reprengueren la davallada.

Es tornà a aturar a mitja escala, car les explosions es repetien. La petita li pesava i es va asseure al graó, amb la Montserrat sobre els genolls i l’altra al seu costat, també asseguda. Repetí:

—Tinc por…

—Calla!

Aparentment, en tota la casa no hi havia ningú; tothom, com la mare, s’havia escapat cap al refugi proper. Va murmurar una paraulota entre dents, però no servia de res, la mare no la podia sentir, i de tota manera tampoc no li hauria fet passar el pànic, aquella pruïja de fugida que l’embogia cada cop que es disparaven les sirenes. Xisclava:

—Bombardeig!

Li queia el que tenia a les mans i uns moments després ja havia desaparegut. Devia ésser la primera que saltava per les escales. Abandonava els petits, deixava la porta badada…

Distretament, acaronà la menuda, que se li arrapà més fort, i continuà escoltant la quietud estranya que respirava l’edifici i, més enllà, la ciutat sencera. Va decidir-se i tornà a posar-se dempeus. Digué a la Montserrat:

—Peses molt, noia.

I la deixà a terra. Van davallar tranquil·lament el darrer tram d’escales, però en arribar a la porta ella vacil·là. Hi havia cent metres fins al refugi…

No va reconèixer l’home fins que aquest s’aturà.

—Sou vosaltres?

En la fosca es distingien malament, però la veu els permetia d’identificar-se.

—Sí.

Ell explicà:

—He trobat la vostra mare al refugi…

Sempre plegava en aquella hora i la primera explosió devia haver-lo sorprès prop de casa.

Ella, rancorosa, va dir:

—S’ha escapat com sempre, sense pensar en ningú.

L’home va excusar-la:

—No hi pot fer més…

La Montserrat s’havia agafat al camal dels seus pantalons i ell es va ajupir per aixecar-la. La Maria Teresa es mirà l’un i l’altra i, vagament, es preguntà, per què no podia decidir-se a anomenar-lo pare. Sempre li deia Joan, i no perquè ell i la mare no fossin casats, sinó perquè encara servava massa present el record del seu antecessor, que tampoc no li era pare, a ella, però li n’havia fet fins que morí.

Es van replegar tots cap a l’escala quan se sentí el xiulet precursor d’una altra explosió.

—Estireu-vos!

Es va sentir sollevada i un tros de guix del sostre li caigué al cap, blanament, perquè la bomba no havia pas tocat la casa. El xuclador d’aire que acabava de separaria del terra, passà, càlid i afuat, i es va perdre escales amunt. La Maria plorava de nou.

En Joan s’havia assegut i la va prémer contra el seu pit.

—Calla, calla, petita… No ha passat res…

Ella va reptar fins a la porta per tal de veure el pou negre que devia obrir-se més avall. El carrer havia quedat interceptat i, mentre mirava, va caure encara una paret. Però aleshores retrocedí, perquè se sentia un altre xiulet.

Aquesta vegada l’explosió fou més lluny, i després se’n van sentir dues més. En Joan va dir:

—Qualsevol corre cap al refugi, quan raja així!

Ella assentí:

—Ja estem bé on som.

—Quin remei queda!

Clarament perceptible, els arribà el roncar dels motors i la Maria Teresa va sortir de bell nou a la porta. En Joan la reptà:

—No facis imprudències…

Ella no es va moure, escoltant la remor, cel amunt.

—Em sembla que se’n van.

Va adonar-se que en Joan s’aturava al seu costat i es girà a veure on havia deixat les menudes. Totes dues eren darrera d’ell, i ara no ploraven.

—Sí, em penso que s’ha acabat.

La remor s’anava allunyant. De les ombres començaven a sortir altres ombres que hom podia identificar com homes i dones. Algunes avançaren cap a la casa enderrocada, però en Joan encara va esperar uns minuts. Només quan va estar segur que els avions no tornarien, sortí francament al carrer.

—Vaig a veure si puc ajudar…

Les sirenes udolaren i li cobriren la veu que afegia quelcom més. Ho va repetir:

—Torneu a dalt, vosaltres.

Però no el van obeir. La Montserrat preguntà:

—No tornaran?

—No. No heu de tenir por.

De la banda del refugi s’atansava tot de gent i, entre ells, hi havia persones que corrien. La mare fou una de les darreres. Estúpidament, preguntà:

—No us ha passat res?

Ella va mirar-la, despectiva:

—No serà pel que vós us n’heu preocupat!

—No sé per què m’espanto així…

S’excusava amb les mateixes paraules de sempre, gairebé sense avergonyir-se’n. Després digué:

—No us podeu imaginar com m’heu fet patir…

Ella va allargar-li les claus.

—Aneu a dormir, aneu! I emporteu-vos aquestes dues…

Però la mare no va fer cabal de les seves paraules, car ara es recordava de l’home.

—I en Joan? Qui sap si no li ha passat res…

Es va anar espantant de debò a mesura que el record es precisava i gairebé xisclà mentre subjectava la seva filla per la mànega.

—Ha dit que venia a buscar-vos!

—No us preocupeu. Ha vingut. Ara és a ajudar.

Amb la mà assenyalava cap a les runes, i afegí:

—Jo també hi vaig.

La dona s’asserenava.

—Tu? Te’n guardaràs bé prou…!

Ella no es va prendre la molèstia de contradir-la.

—Agafeu les petites, que es moren de son.

I va girar-li l’esquena.

—Maria Teresa, és que no et dic res?

Era com si no ho digués, car la Maria Teresa va continuar caminant, indiferent, cap a les runes on es movien les siluetes imprecises d’una dotzena de persones.