26

Es va inclinar i recollí un grapat de sorra amb les mans, però al cap d’un moment ja el deixava escapar entre els dits impacients.

—Això no pot continuar, així.

—Què vols dir, així?

No va contestar-li, però en canvi allargà les mans brutes de sorra cap a la cuixa de la noia; ella es va replegar immediatament.

—Altre cop?

Ell va dir:

—Veus?

—Ja saps que no m’agrada que em toquis.

Se la va mirar, agressiu.

—Però ens hem de casar, oi? ¿I què et penses que farem, mirar-nos els ulls tota la vida?

Ella no defugi l’esguard i les pupil·les se li aprofundiren d’una manera estranya quan respongué:

—Ja sé que no. Aleshores serà diferent.

—No ho serà. Sempre serà com ara. Ets freda, freda com un peix.

—No és veritat. Perquè ara no et permeto… Cap dona no ho hauria de permetre, abans de casar-se.

—Si només fos això, no diria res. Però…

Deixà penjar les mans entre les cames i va mirar davant seu, cap a la mar fosca.

—Sovint, tinc la impressió que et repugno.

—Ja saps que no!

—Suposo que no. Al capdavall, no sóc l’únic home que hi ha, i si vols casar-te amb mi bé deu ser perquè m’estimes…

Se li va tombar de bell nou.

—Però, com m’estimes? Això és el que encara no he pogut aclarir.

Ella, sense respondre, va desviar la mirada cap als seus dits que joguinejaven amb un palet que acabaven de trobar. Va enllaçar-la, prement-la contra seu.

—Marina…

Ella va esperar, però ell insistí un cop més i aconseguí de besar-la. Li havia subjectat els braços i l’obligava a cedir. La Marina panteixà una mica, amb l’esquena contra la dolçor encara tèbia de la sorra. Però quan en Domènec li alliberà el braç, va provar d’esmunyir-se a despit de l’altra mà que la retenia, del cos que pesava contra seu…

El noi va reposar els dits en la carn, que trobà gairebé freda, i ella xisclà irada:

—Domènec, deixa’m! No vull! No vull!

Va ensopegar amb els seus ulls, i aleshores afluixà l’estreta. La noia va colpejar-li la mà, com per castigar-la.

—No ets una dona normal, Marina.

—Sí que ho sóc, sí que ho sóc! No ho diguis, això…!

La seva angoixa el percudí cor endins, i tot d’una va sentir-se adolorit per aquella incapacitat que no podia ésser voluntària. Però insistí:

—No, Marina. Si haguessis vist, com jo, els ulls que posaves… Ara ja sé que… Oi que no pots?

Ella no replicà; meticulosament, tremolosa, s’ordenava el vestit. El noi va aixecar-se, indecís, i avançà cap a l’aigua. Més enllà, la taca fosca d’una altra parella va obligar-lo a desviar la mirada, perquè de segur que ella, fos qui fos, no era com la Marina.

—Domènec…

Es va girar i ella repetí:

—Domènec…

Retrocedí i es quedà palplantat al seu davant. Ella va allargar la mà.

—Has de tenir paciència…

—No, Marina, no és això…

Però se sentia colpit per la humilitat de les seves paraules, per aquell to de veu, gairebé implorant, al qual no estava acostumat.

—Sí, Domènec, sí!

—Et fa por, oi?

Després va sacsejar el cap.

—No, tampoc no és això…

Li va agafar el braç i, gairebé ferotge, li digué:

—No comprens que em cal saber si ets una dona?

Provà d’explicar-se:

—Vull dir…

Ella mormolà:

—Sí, ja ho entenc…

Tot i que ja era tan tard, van passar dos infants corrent, però després es van desviar cap a dalt, cap a la carretera, on es veien les torres il·luminades. Una d’aquestes era un hotel i en Domènec pensà que més amunt hi havia el xalet dels Llobet, on la mare de la Marina devia estar jugant al bridge com cada vespre, mentre el seu marit començava a endormiscar-se. Quan els nois van ésser a dalt, féu:

—Tornem-ho a provar.

Va adonar-se que ella seguia la trajectòria de les seves mans, però seguidament tancà els ulls. Va atansar els llavis als seus i ella el deixà fer, sense aparent sobresalt, si bé una mica tensa. Sentí la càlida urgència del seu desig i va fer-la rodolar sobre l’arena. Els llavis es desuniren, però ella va continuar silenciosa i amb els ulls closos. Sospirà quan la roba cedí i ell va estar a punt d’oblidar aquells llargs mesos de fracàs. Tot d’una, però, sentí com s’encarcarava entre els seus braços.

—És… horrible…

Va subjectar-la amb tot el seu pes, sense moure’s, i li clavà les mans a la sorra. En un moment d’inspiració, va dir roncament:

—És ara o mai, Marina…

Ella sanglotà i va rebolcar-se sota seu. Amb un esforç desusat, que li inflava els músculs, va rebutjar-lo gairebé frenèticament i ell, amb un desencís profund que ja feia impossible tota reparació, cedí. Ajupit al seu costat, va deixar-la plorar, bocaterrosa, com s’havia girat, i després sentí que vomitava entre les seves mans.

Quan va aixecar-se, la mirada que li adreçà era la d’una noia desconeguda de la qual algú ha provat d’abusar al marge d’una carretera, entre dos foscants.

—No t’ho perdonaré mai!

Amb els ulls, va seguir la seva cursa platja amunt, cap on se n’havien anat els nois, cap a la carretera, ara totalment indiferent al seu perdó, car sabia que ja no es tornarien a veure mai més.

Cinc minuts després, es va treure la roba i corregué cap al mar, ignorava si per purificar-se d’un contacte sollador o per abandonar-se al pou immòbil que l’esperava sota les ones.