49

Va baixar les escales amb la Dolors, totes dues rient perquè en tombar el reclau gairebé havien fet caure el caixer. Ell havia brandat el cap, reprovatiu però paternal, i la Dolors exclamà:

—Camina tan a poc a poc, que algun dia prendrà mal, vostè!

Les rialles duraven encara quan van desembocar al carrer, però aleshores, tot de sobte, la Carme va posar-se seriosa. En Domènec l’esperava sota el fanal. La Dolors també l’havia vist, perquè va dir precipitadament:

—Et deixo.

—No, escolta…

Però la noia ja s’havia desprès del seu braç i somreia amb una complicitat mal entesa. En Domènec avançava. La Carme arrugà una mica el front.

—Per què has vingut?

—Era l’única manera de veure’t.

—Vaig dir-te que no vinguessis.

—Per telèfon.

—Valia més així.

Havia començat a caminar, i ell la seguia.

—No creus que em deus una explicació?

Això era el que havia temut, les explicacions. Perquè no li podia pas dir que en Jordi havia estat el primer i que ara que, vidu, li demanava de casar-s’hi, no s’hi podia negar; sempre l’havia volgut més que a tots els altres plegats.

—Ja te la vaig donar.

—No és pas veritat. No és cap explicació dir que més val deixar-ho córrer. Hi ha d’haver algun motiu que t’ha fet canviar…

—Diguem que me n’he cansat.

Va veure com la seva cara envermellia, ferit en el més sensible de la seva masculinitat. Per això ho havia dit, per allunyar-lo definitivament d’ella. Sabia que li havia de coure.

—No m’ho puc creure. Així, sense… Encara no fa una setmana, la darrera vegada…

El deixà dir. Sí, s’havia mostrat enjogassada i tan àvida com sempre, no li havia regatejat res. Ho admetia. Però era perquè en Jordi encara no havia reaparegut; no ho faria fins l’endemà.

Va sentir que li subjectava el braç per fer-la aturar.

—Hi ha d’haver alguna altra cosa, Carme, i Per què no ets franca?

Ella va continuar callada.

—T’he molestat sense saber-ho, potser?

—No…

—No ho dius gaire convençuda.

—No, no m’has molestat en res.

—Doncs…?

Se li girà i va fer:

—¿No pots admetre que les coses acabin com van començar? Saps que no ens hem estimat mai. Vull dir estimar de debò…

Ell va decidir, mentre reprenia el pas:

—Hi deu haver algú altre.

Massa precipitadament, declarà:

—No, no hi ha ningú.

—Sí. Una noia com tu…

Ara fou ella qui es ruboritzà. Hostil, va preguntar-li:

—Què vols dir, una noia com jo?

—No t’ofenguis, ara. No és pas cap mal, que t’agradi tant de fer l’amor.

—No cal que m’ho diguis.

Van fer unes passes en silenci i travessaren cap al Passeig de Gràcia. Va adonar-se que ell no li havia deixat anar el braç, però no sabia com fer-ho per alliberar-se’n. Si per atzar en Jordi els veia… Però en Jordi treballava i vivia a Horta. Va sentir que en Domènec deia:

—Estic segur que hi ha un malentès.

—No, no hi és.

Es va aturar, estirant el braç, però la mà d’ell va seguir el moviment.

—No tinc ganes de continuar així, Domènec. No mena enlloc.

Es va empassar la saliva i es decidí a confessar:

—No sé si ho saps, que ja he complert els trenta.

—No, no ho sabia; ni ho sembla tampoc. Estic segur que mai no has estat tan jove i bonica com ara.

No va poder evitar el somrís complagut i per dins es tractà de tot, sense miraments. Però era inútil, l’afalac podia més.

—Ho dius…

—I és veritat. Ets una dona que fa honor a un home, Carme.

Va tornar a somriure, més amplament, tot i saber que ell espiava l’efecte de les seves paraules. Però allò no volia dir que no fos sincer. Sabia que, pel carrer, els homes es tombaven a mirar-la, i sempre n’hi havia que li deien coses. Ningú no li feia més de vint-i-cinc anys.

Ell va prémer-li una mica més el braç i gairebé l’arrossegà.

—No puc renunciar a tu, Carme…

També allò era afalagador, però les mateixes paraules li van suggerir la resposta escaient:

—Et casaries amb mi, doncs?

Ell no va poder amagar la seva sorpresa, però tot seguit va somriure mentre comentava:

—De manera que era això?

—No, no és això. Però respon: et casaries?

—Sí, Carme.

Es va mossegar el llavi, més sorpresa que ell un moment abans, perquè mai no se l’havia pogut imaginar casat, sempre havia cregut que si un dia li plantejava la qüestió el perdria. Per això no havia dit mai res. I ara… Però hi havia en Jordi, en Jordi que va plorar aleshores que va deixar-lo perquè era casat i volia abandonar la dona per anar-se’n a viure amb ella; en Jordi, l’home que ella s’havia cregut prou capaç d’oblidar quan va ésser tan bleda de fer-se enrera per por de l’escàndol amb què l’altra l’amenaçava, l’home que havia perseguit a través de tots els seus successius amants…

—T’ha estranyat?

Era en Domènec qui preguntava.

—Sí, una mica.

Es va tombar, ara disposada a ser sincera, i l’obligà a aturar-se.

—Escolta, Domènec…

Però era difícil de dir, calia cercar les paraules, mostrar-se senzilla, evitar de fer-li mal si era veritat que ell també l’estimava.

—Hi ha un altre home…

—Veus!

—Espera, no és el que et penses!

Va sentir-se angoixada per la seva cara lívida, pels ulls humiliats que gairebé no gosaven mirar-la.

—Fa molts anys que ens coneixem, ens havíem de casar, però… no podíem. Va… va haver d’anar-se’n i li vaig prometre que l’esperaria… Ja sé que no ho he complert gaire bé, però ara… ha tornat.

—Ja veig…

Provava de somriure, però els llavis continuaven caiguts quan preguntà:

—I encara l’estimes?

Li va semblar que era difícil de mentir o, simplement, no dir tota la veritat. Però calia fer-ho.

—No ho sé… No li puc dir que no. Te’n fas càrrec, oi? Tu sempre has estat comprensiu i generós…

—Però ara, haver de renunciar a tu…

Ella li va somriure, intencionada:

—Hi ha moltes dones, Domènec.

—Ja ho sé, però no és el mateix. Tu…

Sabia la continuació, perquè coneixia aquell llampegueig dels ulls. Se’n va sentir contenta i descontenta alhora; significava que ell acabava de renunciar.

—Per què no véns un altre dia? La darrera vegada… No diguis que no, Carme, gairebé m’ho deus… No és demanar gaire, oi?

—No, no és demanar gaire…

Va mirar-lo, serena:

—… però jo sóc una noia honesta, Domènec.

—Ja ho sé…

—No, em sembla que no. He anat amb tu, i amb altres homes, i per això potser és natural que creguis…

No sabia com explicar-ho, i callà breument, humitejant-se els llavis.

—Sempre tenia l’excusa de creure en un futur, de pensar que era definitiu… Ara, no. Ara, si ens tornàvem a veure, seria deshonesta amb mi mateixa… i amb ell. Ho comprens, oi?

Ell acalà la testa.

—Sí, em sembla que sí.

Alçà de bell nou els ulls.

—Sí, Carme. Tens raó.

Ella va dir simplement:

—Gràcies, Domènec.