2

Es va deixar caure sobre el llit mentre la mare deia:

—Soparem una mica tard…

El pare ni replicà, perquè s’havia assegut i començava a mirar el plec de fullets que ell havia recollit. Per la porta oberta de l’habitació el veia inclinat sobre la taula, i admirava la seva resistència, i la de la mare.

Va redreçar-se per treure’s les sabates i s’acaricià els peus adolorits. La mare entrà.

—Què fas, Domènec?

—Estic cansat.

Va amoixar-lo gairebé distretament i tornà a sortir. Ja s’havia canviat, és a dir, s’havia tret el vestit de carrer i ara duia una faldilla i una brusa velles.

Va cloure els ulls, però tot de sobte va recordar la gota de mercuri que la seva mare havia recollit amb l’anell, i es va aixecar.

—Mama, el mercuri…

—Ja te’l donaré.

Però la cartera era sobre la cadira del costat del bufet i la va obrir. El pare alçà els ulls dels papers.

—Què fas?

—Busco el mercuri…

Era al fons de tot, on s’havia separat en dues boletes gairebé minúscules. Va recollir-les curosament dintre el palmell de la mà, on s’uniren de nou, i, sense tancar la cartera, va anar fins a la taula, on s’assegué davant el seu pare.

La mare, que tornava, va dir:

—Podies haver tancat el llum…

Ho va fer ella mateixa i sortí de nou, com si només hagués entrat amb aquella intenció.

Ell havia deixat la boleta prop seu, va recolzar el cap sobre el braç i la féu rodolar amunt i avall de la taula. Però estava verament massa cansat perquè les seves oscil·lacions el divertissin. Va pensar que havia sortit sense les sabates i que el seu pare, si se n’adonava, el renyaria. Va mirar-lo dissimuladament, però l’home ignorava la seva existència, capmassat en l’examen dels fullets.

El sorprenia l’interès que demostrava per tot allò. Al Pavelló Suís van estar-se mitja hora examinant els xassís d’uns camions i autobusos, escoltant les explicacions que feia un home gras i de somriure optimista. A ell, aleshores, ja li feien massa mal els peus per fixar-se en el que deia, i només tenia ganes de tornar a casa.

La mare entrà de bell nou i digué:

—N’haurem de comprar alguna vegada, d’aquell brou.

Tots dos la van fitar. Si bé sabien a què es referia, perquè tots tres l’havien tastat, a la plaça de la Font Màgica, i els havia agradat.

—Té bon gust. Ara, com a aliment…

—Si un dia tens pressa, ha d’anar bé.

El pare assentí amb el cap i tornà a examinar els papers. N’hi havia tot un feix, i alguns eren força bonics.

Va fer córrer novament la bola de mercuri, distret, sense gens ni mica d’entusiasme, però després tornà a pensar en les sabates i, quan la mare sortí altre cop, s’aixecà i corregué cap al dormitori. El seu pare ni es va adonar de res.

Assegut sobre el llit, va descobrir que no tenia ni esma de calçar-se i restà quiet, amb la mirada fita en els seus peus. Ja era el tercer cop que repetien l’expedició. El seu pare ho volia veure tot.

Va tancar els ulls i contemplà les fonts il·luminades, els canvis de coloració de l’aigua, i sentí els crits de meravellament que s’escapaven de les boques obertes i admirades.

—T’agrada, oi?

Va obrir de nou els ulls, però el seu pare continuava assegut davant la taula i ningú no li havia preguntat res.

Li ho van preguntar aleshores, aquell primer vespre, quan tothom badava uns ulls com plats sopers.

Es va adonar que la mare havia reaparegut i ara passava un braç per l’espatlla del seu marit. Ell va acariciar-li la mà.

—No estàs cansada, tu?

—Una mica, però amb aquests talons tan plans és una altra cosa.

Es va sentir exclòs, com tantes altres vegades. Es preocupaven tant l’un de l’altre! A través de la porta oberta els mirava amb una mica d’entendriment, estranyat, però sense veritable gelosia.

Aleshores la mare es girà.

—¿Ja ho saps que t’has deixat el mercuri sobre la taula?

Li somreia, dolça com sempre, i ell li retornà el somrís que la fatiga feia una mica distant, impersonal.

—Sí, ja l’agafaré.

Ella se separà del seu marit i en Domènec tornà a tancar els ulls fins que sentí que li preguntaven:

—Tu, noi, has vist aquests mecanos?

—Quins mecanos?

Els havia d’haver vist, ja que havien recollit el full publicitari. Sinó que no se’n recordava. El pare es tombà.

—No et trobes bé?

—Sí. Estic cansat.

—No te’n dónes vergonya, a la teva edat?

Però no era un retret; l’home somreia falaguer, comprensiu.

—Em fan mal les sabates.

—Perquè són noves.

Era una mica exasperant saber sempre quina seria la resposta, i per això va callar.

—No t’agradaria de tenir-ne un?

—De què?

—D’aquests mecanos…

Ja n’havia tingut un, si bé no d’aquells, quan era petit. Sense avergonyir-se de la seva avidesa, impròpia dels tretze anys, va dir:

—Sí. Me’l compraràs?

—Ja ho veurem. Potser pel teu sant…

L’hi compraria. Però això no va alegrar-lo. Se sentia esmussat, gairebé trist. Amb els peus cercà les altres sabates, velles i esbotzades, que hi havia sota el llit, prop del capçal, va posar-se-les i, sense cordar-se-les, sortí al menjador.

Per damunt de l’espatlla del seu pare va veure la locomotora, i aleshores recordà les maquetes i les fotografies dels Ferrocarrils Italians, al Palau de Comunicacions. El pare les havia examinades amb meticulositat, ple de bona fe.

Ara l’home alçà l’esguard i, obeint el seu ordre de pensaments, explicà:

—Ja només ens falta la part alta, des del Palau de les Missions al de Suècia. Em penso que és el de Suècia…

Ell va recollir la boleta de mercuri, se la passejà pel palmell i va anar a cercar una capsa buida de llumins. Va ficar-la dintre i s’entretingué fent-la córrer d’un extrem a l’altre. La mare havia endinsat la mà en la font del brollador, però a ell no li ho havien deixat fer.

—Tu l’has vista, aquesta bicicleta?

El pare s’havia tombat, i ell avançà fins al seu darrera. Es fixà en les rodes dentades, com fetes per pujar escales.

—No. Em sembla que no hi era.

—M’hauria agradat.

Tancà la capsa i sortí a desar-la. L’endemà se l’enduria a l’Institut. Fins ara, ningú no havia aconseguit una bola de mercuri de la font de l’Exposició. És clar que no tothom era tan llest com la seva mare…

La dona entrà, procedent de la cuina, i digué:

—Ara ja podrem sopar de seguida.

—No deies que n’hi havia per estona?

—He anat més de pressa que no em pensava.

Mentre ella obria el calaix del bufet, el pare va recollir tots els fullets escampats i els va treure de sobre la taula. Entrà a la cambra del noi.

—Té, tots aquests ja els he mirat. Després et donaré els altres.

I se n’anà cap al seu despatx, per darrera de la mare que cantussejava tot posant les estovalles.