8

Va passar-se la mà pel front, humit de suor, i esperà plantat al centre del camp de joc mentre a l’altra banda s’organitzava un embolic de mil diables. Era la seva porta, però la possibilitat que fos forçada no l’emocionava pas gens. No solament duien dos gols d’avantatge, sinó que la victòria o la derrota tenien una importància molt relativa. Ell jugava per jugar.

La pilota va rebotre contra un pal quan algú cridava, i en Flaqué va recollir el rebot i s’escapà seguit de molt a prop per en Torrents. Ell va córrer cap a la porta, on l’Ametlla ja saltava d’una banda a l’altra, cercant l’angle més apropiat. Semblava una aranya i va riure mentre s’aturava de nou i després prosseguia la cursa, sempre amb un ull sobre en Flaqué, que no abandonava la pilota. L’Horta el va interceptar i l’esfèric se li escapà dels peus, però uns passos més enllà el pogué recobrar i aleshores centrà cap a l’altre extrem que també corria. Una veu cridà:

—Aquest! Aquest! Marca’l!

Però l’altre ja tenia el defensa damunt, i li va prendre la pilota netament, sense tocar-lo, tot i que en Ramos corria embalat. Frenà en sentir-se sol i va estar a punt de córrer en direcció contrària mentre el defensa avançava passes i xutava. La pilota va aixecar-se i algú la pescà amb el cap. Va rebotre contra un peu, a l’atzar, i quan va adonar-se’n ja la tenia entre les cames.

Va córrer sense precipitar-se, mirant al seu davant, i a l’esquerra. El defensa estava desplaçat i no el podia interceptar, però encara era massa lluny de porta per a disparar. Tenia el xut poc enèrgic i, si el feien jugar d’extrem, era per la seva rapidesa.

En Ciurana s’havia avançat i ningú no el marcava. Quan el defensa intentà de recuperar-se, amb una cursa més lliure que la seva, travada per la pilota, centrà, i en Ciurana recollí i passà ràpidament a l’altre extrem. Ell va córrer per darrera del defensa, però després retrocedí per no posar-se fora de joc i, quan la pilota li tornà, va recollir-la amb el cap i l’engegà contra el travesser. En Ciurana i en Ramos se la disputaren, se’ls va escapar per darrera de les cames, i ell, aleshores, només va haver de donar-li una petita empenta amb la punta del peu. Va rutllar cap al costat, blana, però quan el porter va llançar-se a bloquejar-la des de l’altra banda, ja era dins, immòbil al costat de la xarxa.

El van abraçar mentre algú s’enduia la pilota cap al centre del terreny de joc. Va evolucionar cap a l’altre extrem, hi va haver dos o tres xuts que la retornaren al centre i tot seguit va córrer cap als seus peus. Però en Pérez es disparà per darrera, empentejant-lo, i ell va caure. Sense dir res, mentre la pilota s’allunyava, va aixecar-se i inicià una petita correguda. Però el peu li flaquejava i tornà a caure.

Va avançar cap a la banda i s’assegué en el munt de terra més proper, al marge del joc. Es va treure la sabata i el mitjó, però no tenia cap ferida visible.

En Beleta i en Sobrequer se li atansaren.

—Què et passa?

—Una torçada.

—No pots jugar?

El joc s’havia interromput, i tots l’envoltaren. En veure que només era una torçada, però, es van allunyar altre cop i en Beleta va dir:

—Ja m’hi posaré jo.

Es va quedar al costat d’en Sobrequer i després s’aixecà, però el peu encara li flaquejava.

—No te’l deus haver trencat pas?

—No. Una torçada una mica violenta. Ja passarà.

S’assegué altre cop i contemplà com els altres corrien. En Sobrequer va dir:

—Jugo per distreure’m, jo.

—Ja ho sé. Com els altres.

—N’hi ha de tots.

La pilota corria cap a l’altre costat i en Pérez, que de primer no havia dit res, ara es va anar atansant on ells eren asseguts.

—Ho sento, noi.

—A qualsevol li podia passar.

—Sí, això sí.

Va allunyar-se pausadament, camp amunt, atent a la jugada que tenia lloc a l’altre extrem. En Sobrequer comentà:

—Quin peix més fred!

—No simpatitzem gaire. És estrany que hagi dit res.

—Us ha passat alguna cosa?

—No. No simpatitzem, i prou.

Va callar que havien tingut una discussió política, perquè en Pérez pertanyia a un partit monàrquic, on s’havia afiliat tot i la seva joventut.

Van continuar mirant el joc. L’àrbitre, en Rocamora, intervenia molt rarament. La meitat de coses no les veia. De fet, no comprenia per què el feien arbitrar, amb el mandra que era. En veu alta digué:

—Sembla que li dolgui de córrer!

—A qui?

—A aquest, en Rocamora. Sempre el veig al mateix lloc.

Tots dos van riure, i aleshores, com per fer-los quedar malament, el xicot es desplaçà cap a la seva banda, darrera una jugada. Però tot seguit se’n va cansar i, quan la pilota corregué cap a l’altre costat, va limitar-se a mirar-s’ho de lluny.

En Domènec agafà una pedreta del terra i la llançà contra el xicot. Li va caure al bell mig de l’esquena, i es tombà:

—Què passa? Heu estat vosaltres?

—No. Per què?

—M’han tirat una pedra.

—És natural. Als àrbitres sempre se’ls apedrega.

I tots dos van riure de nou. En Rocamora va mirar-los, una mica ofès, i anà allunyant-se. De sobte, va xiular estrepitosament i arrencà a córrer. Tots el van fitar mentre la pilota s’escapava cap al costat.

—Penalt!

Hi va haver discussions a tocar de la porta, però ni ell ni en Sobrequer no es van moure. En Ramos semblava tot excitat, i fins alçà el braç.

—De segur que no ho era.

—Home, qui ho sap! Badàvem.

—Sí. I ell també.

Van veure com el mateix Rocamora centrava la pilota a la distància reglamentària mentre tots els jugadors del bàndol que havia faltat es reunien a unes passes de la porta, com una paret.

En Flaqué era darrera la pilota, disposat a córrer i xutar.

Hi va haver dificultats, perquè en Rocamora tornà a discutir-se amb els que formaven la barrera. Després, però, xiulà, i en Flaqué va prendre impuls. La pilota, disparada, s’inclinà cap a la dreta i sortí fora pel costat del pal.

Tots van veure que ho havia fet a posta. En Sobrequer comentà:

—No sé per què tanta preparació artillera…

—Què vols dir?

—En Flaqué. No li calia fer veure que anava de debò.

—És així, ell.

Tothom era així, cadascú a la seva manera. Es va ajupir i es cordà la sabata que havia deixat deslligada. El joc reprenia.

En Pera, vingut de fora, avançà al llarg del camp i, de lluny, els va fer senyals amb les mans. Després inicià un petit trot, fins que s’aturà a llur davant.

—Vosaltres jugant a pilota… De segur que no sabeu res!

—De què?

El noi, excitat, va cridar camp endins:

—Rocamora, xiula, xiula ben fort!

—Què passa?

Tornà a cridar:

—El Parlament acaba d’aprovar l’Estatut!

La seva veu, sorda però poderosa, omplí el camp, i tothom va immobilitzar-se. Després, quan tots corrien cap al company per tal de saber més detalls, en Domènec va sentir que el seu cor de setze anys li saltava entre les costelles.