38

El cel, un moment gairebé aclarit, enfosquia de nou el seu color de plom amb un breu ruixat que netejà les voreres; després la ratxa passà, deixant al seu darrera la xarxa clara d’un xim-xim obstinat. En Domènec es ficà les mans a les butxaques de l’impermeable i va continuar esperant. Era el tercer dia que es mullava i, en veu baixa, protestà amb un parell de mots gruixuts.

Per sota de ràfecs i marquesines la gent es desplaçava amb tot de petites corregudes ratolinesques que semblaven cessar amb la mateixa falta de propòsit que foren iniciades.

En aquell moment la noia s’aturà al seu davant i ell, amb una mirada habitual, li examinà els flancs dissimulats sota l’impermeable fosc i les cames nues i brunes. Quan ella esbossava un moviment amb el cap, una impressió de familiaritat l’obligà a fer una passa mentre alçava els ulls fins a la seva cara.

Va somriure per ell i mormolà:

—Anna…

Va haver d’insistir, car ella no havia fet cap gest.

—Anna!

La noia es va tombar, però la seva cara era inexpressiva quan els ulls coincidiren i se sospesaren. Ell avançà més, fins al seu costat.

—No em recorda? Abans d’ahir vam estar a punt de sopar plegats…

—Ah, és vostè!

—La pluja sembla que ens propicia…

—També és amoïnosa.

Tots dos van mirar cap a la Ronda, en direcció a la plaça on els tramvies giraven l’un darrera l’altre, en una llarga renglera que ningú no interrompia, car l’urbà havia desaparegut en caure el xàfec.

—Hi ha maneres de resistir-la més bé que refugiats sota una marquesina…

—Sí? Com?

—Si accepta de prendre alguna cosa amb mi, podem fer un salt fins al bar…

Amb el cap va indicar el local, a la cantonada de la Gran Via. Ella va consultar-se el rellotge, sense sorpresa.

—Només disposo de vint minuts. Entrar i sortir.

—Si que és just, això!

Ella, com de costum, no va somriure. En Domènec va agafar-la pel braç.

—Anem.

Van córrer per entre la circulació rodada que alçava tot de brolladors en l’aigua estancada en l’asfalt, s’esmunyiren entre dos tramvies que acabaven d’aturar-se i s’endinsaren per la vorera. A la porta del bar es van aturar.

Després ell va menar-la cap a la taula, a tocar dels vidres, des d’on es podia participar encara de la vida de fora.

—Sap que gairebé tenia un deure amb mi? L’altre dia vaig invitar-la dues vegades…

—La segona, ja havia demanat el meu cafè.

Ell va somriure i reconegué:

—És veritat.

La noia es descordà el primer botó de l’impermeable mentre el cambrer se’ls atansava.

—Què vol beure?

—No ho sé… El dia sembla indicar el conyac…

Alçà els ulls fins a l’home.

—Dos conyacs.

Després l’esguard li relliscà cap al diari que llegia el solitari instal·lat a la taula de davant. Només va poder veure un fragment dels titulars: «Importants declaracions…». L’espatlla de l’home amagava la resta, però per sota també es podia llegir una altra ratlla, en lletres més petites: «… enviat especial de…». Assenyalà amb el cap.

—Divertit, oi?

Ella no el va entendre, i en Domènec repetí el gest. Va veure que ella mirava de llegir.

—Només fan coses importants, pel que sembla.

La noia va llambregar-lo com si sospesés el grau d’ironia que hi havia en les seves paraules i, seguidament, assentí:

—Vivim l’època de la retòrica.

El cambrer ja tornava i va deixar dues copes sobre la taula. Hi vessà dos dits de conyac i, amb un gest sec, va tapar l’ampolla. Ell va esperar un moment i digué:

—Sovint he pensat que això era inevitable en un temps com el nostre, quan s’han falsejat tants valors. Cal omplir la mentida amb alguna cosa…

Es va interrompre, conscient que no eren les paraules més escaients, si volia interessar la noia. Ràpidament, afegí:

—Però no en parlem, d’això. Parlem de vostè…

—Per què, de mi?

—Perquè serà més agradable. Abans d’ahir em va deixar desconsolat.

Ella va esguardar furtivament el rellotge, sense respondre. Ell observà:

—Deu ser terriblement important, això que ha de fer d’aquí a vint minuts… Veus? Ja parlem com els diaris: terriblement important.

Aquest cop la noia es féu ressò del seu somrís. Digué:

—M’agrada ser puntual a les cites.

—En aquest cas, com que no disposo de gaire temps, més val que faci de seguida la pregunta que reservava per més endavant: quan ens tornarem a veure?

—I per què em vol tornar a veure?

Va inclinar-se cap sobre la taula, fitant-la, observant la seva boca ben dibuixada i els ulls ombrívols.

—Per què un home vol tornar a veure una dona?

Ella ho acceptà, però va objectar-li:

—I de què serviria?

—Això ja ho veurem. Per ara només puc dir que m’interessa, que m’agrada… Li sembla poc?

—No ho sé…

Va beure un glop de conyac i ell la imità. Després insistí:

—Ens tornarem a veure? Quan?

Ella repetí de bell nou:

—No ho sé.

—On viu? Puc telefonar-li, puc venir a buscar-la…

—No. Estic amb uns amics, però ara me n’aniré a viure en una pensió…

—I jo que m’havia cregut que era barcelonina!

—No.

Ell tornà:

—Ens podem trobar en algun lloc, on vostè vulgui.

La noia restà quieta, reflexionant, i en Domènec va tenir el pressentiment que acabaria per dir que no. Però mirà novament el rellotge i féu:

—Ja li telefonaré jo.

—Ho haurà de fer a l’oficina. Li donaré el número…

Va apuntar-lo en un tros de paper que es va treure de la cartera, i l’hi allargà. Escèptic, comentà:

—Ja sé que d’aquí a cinc minuts se n’haurà oblidat…

—No. Si ho he dit, ho faré.

—Quan?

—Quan pugui. Aviat.

—Seria més senzill que ho convinguéssim ara…

Ella es va aixecar, sense acabar-se el conyac.

—Ja?

—Sí.

—Esperi’s…

Féu un senyal al cambrer, va donar un cop d’ull al cartonet que li havia deixat i es va treure els diners de la butxaca.

Van sortir tots dos fins a la porta. Continuava plovent.

—Vol que cridi un taxi? L’acompanyaré…

—No.

Li va allargar la mà i ell intentà de retenir-la un moment entre les seves. Era una mà una mica basta, que devia haver fet tota mena de feines. Però gairebé no va tenir temps d’adonar-se’n, car ella va alliberar-la amb una sospita de brusqueria i féu:

—Ara, deixi’m.