20

L’observà mentre ella examinava l’habitació pintada de verd i, després, separava la cortina que amagava la cambra de bany. La va sorprendre per darrera, i la noia es girà.

—No estàs contenta, ara?

Havia hagut de vèncer la seva resistència apassionada, car li feia vergonya entrar a la casa, però ara que tots els testimonis de l’escapada eren tancats a l’altra banda de porta, va somriure:

—Sí…

Encara semblava una mica cohibida, potser perquè mai no havien estat tan sols com ara. Abans d’incorporar-se al front, sempre s’havien estimat a l’aire lliure, sense veritable intimitat. No va oposar, però, cap moviment de defensa quan els seus dits començaren a fer saltar els botons del vestit.

—Quina pell més bruna!

Se n’havia separat i la mirava. Ella es mirà també, com si allò fos un descobriment.

—Has anat a la platja, oi?

—Els diumenges, amb l’Anneta.

I afegí:

—Es va morir la seva mare…

Ho va trobar desplaçat. Durant aquell llarg any que ell havia estat absent devien haver passat moltes coses, i la mort d’una dona que no coneixia no era pas la més interessant de totes.

—Tu també estàs molt negre.

Es va inclinar al seu damunt, amb els dits àvids. Quan la mort el festejava, havia pensat sovint en aquells moments. Sense contestar, allargà la boca cap a la seva i, mentre la besava, avançà els genolls entre les cuixes que cedien.

Ella es féu suau i el noi anà desplaçant els llavis sense deixar d’espiar la seva reacció. Però només hi havia aquella humitat, l’acull voluntari i amical, lleugerament distant, que contrastava d’una manera gairebé dolorosa amb la passió que ell no deixava desbordar.

En va sentir una mica de despit, no prou precís i que no va fer-se plenament conscient fins després, quan ella abandonà el llit i va desaparèixer darrera la cortina.

Va mirar cap a la finestra tancada i dintre seu va obrir-se una estranya espera, la mateixa que experimentava cada cop que havia estat defraudat. Va semblar-li com si l’enxarxés un món vegetal sense exigència, però també sense donació, que l’empresonava en ell mateix.

Quan ella tornà, però, li va somriure i li agraí malgrat tot l’ofrena dels llavis que li feia, aquest cop espontàniament. Després va quedar-se mirant la taca fosca que li embrutava una banda de coll i que de primer no havia vist.

Allargà els dits per tocar-la.

—Què és?

—Què?

Fregà de nou l’indret.

—Això!

La va fer anar fins al mirall i, sense moure’s, va veure com es ruboritzava. No gaire, però, ja que en girar-se la cara tornava a tenir la seva expressió habitual.

—No sé…

—Amb qui hi anaves, a la platja?

—Ja t’ho he dit, amb l’Anneta.

—T’ho ha fet ella?

—No!

La subjectà i va obligar-la a mirar-lo als ulls.

—Has anat amb algú altre.

—No…

Però tot seguit va refugiar-se contra seu, i en Domènec va sentir com confessava:

—Jo no ho volia…

Havia estat massa fàcil i tot de sobte va comprendre que mai no tindria secrets. Va rebutjar-la sense brusqueria.

—Però ho vas fer.

Ella no sanglotà, ni va desbordar-se en penediments espectaculars. D’una manera pueril, va dir:

—No em deixava tranquil·la, em perseguia…

—Qui és?

—No el coneixes, té un bar… Jo no sabia si tornaries…

Va saltar del llit i començà a vestir-se. Ella, desemparada, el mirava sense fer ni un gest. Entre dents, en Domènec digué:

—No sabies si tornaria…

Aleshores la noia va córrer cap al seu costat i, sense abraçar-lo, assegurà:

—Però només t’estimo a tu.

Ell va esguardar-la de cap a peus i, sarcàstic, contestà:

—Ho crec. Quan ets amb ell, però, el deus estimar a ell, oi? Tant te fa tot, a tu.

—No és veritat.

Es decidí a passar-li els braços pel coll i, malgrat tot, aquell contacte li despertà la sang.

—Ets incapaç de… Bah! No et creguis, me’n vaig adonar de seguida. No saps resistir, no saps dir que no.

El desig continuava covant sota la seva indignació, però féu un esforç i prosseguí:

—Més val que no ens tornem a veure…

—Sí, Domènec! Jo ho vull.

—Tu no vols res. Vols el que volen els altres. Deixa’m!

Però aleshores la va enllaçar i la féu retrocedir cap al llit. La noia no s’hi oposà i ell va aturar-se, inclinat al seu damunt.

—Després ens direm adéu.

Ella va continuar callada, amb els ulls alçats.

—No ho entens?

—No…

—Que és la darrera vegada i que vull que ho sàpigues!

Gairebé ho havia dit cridant, exasperat. La Lluïsa reaccionà i va provar d’esmunyir-se cap a l’altra banda. Ell va subjectar-la més fort i li separà les cuixes.

—No, Domènec…

—Sí. En tinc ganes.

—No està bé…

Va veure que tenia llàgrimes als ulls, però no se’n sentí compadit. La compassió no servia de res. Ella no era ningú; ni carn ni peix. Un objecte que podem fer servir al nostre grat.

—Ja ho sé, però tant me fa.

No era veritat. Quan es va deixar relliscar del seu damunt, amb el desig exhaurit sense satisfacció, va comprendre que havia fet una bretolada. La mirà fugaçment, amb els ulls un cop més aturats en la taca del coll, insensible a la traïció. Entre ells mai no hi podria haver res de profund perquè a ella li faltava misteri, densitat humana. Ho havia vist des del primer dia, però fins ara no s’avenia a reconèixer-ho explícitament.

Va aixecar-se i recomençà a vestir-se en silenci. Al cap d’uns moments, la noia va imitar-lo. Li preguntà:

—Vols renyir de debò?

—Sí.

—Però m’estimes. Ara mateix…

Ell brandà el cap.

—No. No és possible d’estimar-te. Ets com un animalet domèstic que posa voluntat al primer que l’acaricia. Però a mi no m’han agradat mai, els animals domèstics. Potser aquest altre del bar…

Va esperar-la aturat a ran de porta, però després es repensà.

—No cal que sortim plegats.

—M’esperaràs, a baix?

—Vols que t’acompanyi a casa, doncs?

La noia va moure imperceptiblement les espatlles.

—No ho sé… Com vulguis.

Va adreçar-li una mirada exasperada, obrí la porta i, des de fora, la tancà amb un gran cop, per no bufetejar-la.