9

Va tornar amb el temps just, quan l’Andrea ja tancava la porta.

—Ens pensàvem que t’havies perdut…

Van entrar totes dues. L’Assumpta, darrera el taulell, ordenava àgilment unes capses. El senyor Roig va sortir de la rebotiga, precedit pel seu ventre, com de costum.

—Ets tu, Lluïsa? Escolta…

L’Assumpta es va girar, a l’expectativa. L’Andrea, en canvi, va passar cap a darrera per tal de treure’s la bata que el senyor Roig els feia posar per despatxar.

—La senyora Fidela ha telefonat que volia unes madeixes i botons; ho necessita avui mateix. ¿Oi que no et farà res d’anar-hi?

Era delicat en la seva manera d’exposar els afers, però tanmateix ja era l’hora de plegar i tornar-se’n a casa. Va mirar a terra, alçà de bell nou els ulls cap a l’home, va desviar-los, però a la fi no s’atreví a negar-se.

—No…

—Molt bé. Ara t’ho donaré.

I va desaparèixer tan veloçment com li permetien les cames curtes. L’Assumpta va donar un cop a les darreres capses.

—Mira que ets bleda, noia!

Va contornejar el taulell i sortí a la banda de fora.

—Ja es veu, que véns de Lleida…

No va respondre, perquè li semblava que tenia raó. Hauria hagut de dir que la senyora Fidela podia passar les comandes més aviat, que ningú no li abonaria aquella estona suplementària… Hauria pogut dir moltes coses, però en lloc d’això s’havia avingut a renunciar a una part del seu temps lliure a benefici de la botiga.

L’Assumpta se n’anà també cap dins, i va sentir que les dues noies parlaven en veu baixa. Ella avançà cap a la rebotiga, on el senyor Roig enllestia el paquet.

—Ara està de seguida…

Observà els seus moviments destres, fruit de trenta anys de lligar paquets. Després l’home l’hi allargà.

—Ja saps on és, oi?

—Sí, hi he anat altres vegades.

El senyor Roig es va ficar la mà a la butxaca i es va treure unes peces de moneda.

—Té trenta cèntims. Així podràs agafar el tramvia d’anada i de tornada.

Els va acceptar i, com que no tenia butxaques, els va conservar a la mà que li deixava lliure la capsa embolicada.

Va sortir amb les dues noies, que ja s’havien canviat, i totes tres van cridar:

—Passi-ho bé!

—Fins demà!

—Bona nit!

—Adéu-siau, noies!

A fora, van acompanyar-la fins a la parada ascendent del tramvia, perquè vivien a Collblanc. L’Assumpta va fer-li encara la lliçó:

—¿No ho saps que si de vegades abusen és perquè nosaltres cedim?

—Sí, però…

—A més, ens fas mal a totes…

L’Andrea digué:

—Deixa-la. No veus que era difícil de negar-se?

—Sí, ja ho sé.

Es veia que no estava satisfeta. Semblava com si la comissió l’hi haguessin encarregada a ella.

—Au, vés, que si t’entretens no acabaràs mai!

Se’n va acomiadar tímidament mentre elles vigilaven l’arribada del tramvia. Va prosseguir Creu Coberta avall, però després se li acudí que de primer més valia passar per casa. A la mare no li agradava que en plegar perdés el temps pel carrer.

Mirà amunt i avall, per assegurar-se que podia travessar, i, en veure que la calçada era neta de trànsit, va fer una correguda cap a l’altra vorera i s’endinsà pel carrer de Sant Roc.

L’escala era molt semblant a la de Lleida, només que ací no hi havia cap raconada i, d’altra banda, vivien a la planta baixa, al fons de tot. Com sempre, la porta era ajustada i només li va caldre empènyer-la per trobar-se al menjador; no hi havia ni vestíbul ni passadís.

El pare era assegut davant la taula, amb un escampall de papers, i el tinter, com sempre que escrivia al seu germà. No escrivia a ningú més, perquè no tenia cap parent i, a més, li agradava poc haver d’agafar la ploma.

—Ja ets aquí?

Va adonar-se de l’embalum del paquet.

—Què és, això?

—Un encàrrec; he de dur-ho a una clienta.

—Ara?

La mare va sortir de l’habitació, polida com sempre. El pare, en canvi, més aviat es veia deixat, i ni s’havia tret la brusa.

—Hola, Lluïsa.

—Diu que ha d’anar a portar això… Digues si no és un abús!

Va agafar la ploma que reposava prop del tinter, però no per això reprengué la seva feina. Rondinava:

—Que per quatre pessetes que et donen…

Es va interrompre i, amb amarguesa, afegí:

—I que per això hàgim vingut a Barcelona! Perquè estar en una botiga no és pas una professió. Si la teva mare m’hagués escoltat…

—És clar, tu l’hauries posada a la fàbrica!

—I què? Hauria tingut un ofici. Mentre que ara…

—Tampoc no en tens tu, si ho anem a mirar.

L’home va reaccionar com si l’hagués picat un insecte.

—Ah, no?

—No és pas un ofici, treballar pel Foment.

—Faig la meva feina de sempre. Sóc un carreter, oi? Sempre ho he estat…

Sabia que les raons podien durar molta estona; l’home era obstinat i d’altra banda allò li servia d’excusa per ajornar la redacció d’una carta sempre difícil. Per això va dir:

—Me n’he d’anar. Només he vingut a dir-vos-ho.

La mare se li girà.

—És gaire lluny?

—Al carrer de Sepúlveda, prop de Muntaner.

—On queda, això?

No li ho va saber explicar, però la dona tampoc no tenia cap desig profund d’ésser informada i no insistí.

—Apa, doncs, que faràs tard!

L’home remugà:

—No te’l pagaran, no, aquest temps! Tots són iguals, aquests burgesos. Som nosaltres que hem de fer favors. Sort que un dia d’aquests…

Iradament, va submergir la ploma en el tinter, i ella ho aprofità per escapolir-se.

—Be, adéu-siau.

Va ajustar la porta darrera seu i pujà altre cop a Creu Coberta per tal d’agafar el tramvia.

Quan era prop de la parada, però, es va aturar. ¿Per què havia d’agafar-lo? ¿No podia anar a peu i estalviar-se aquells trenta cèntims? Serien per a ella, ningú no en sabria res. Quan en tingués prou es compraria aquelles arracades que havia vist i que valien una pesseta cinquanta…

Va quedar-se indecisa. Havia estat dues vegades a casa de la senyora Fidela i tots dos cops hi havia anat en tramvia. La parada ja li era més o menys familiar, però no estava segura de no perdre’s, si hi anava a peu. Féu un altra passa, amb els dits ben closos sobre les tres monedes de coure. Trenta cèntims…

Aleshores, tot d’una decidida, començà a caminar cap a la plaça d’Espanya. Ben mirat, no es podia perdre, tot era recte. I després, si tenia algun dubte, ja preguntaria.

Un xicot que es tombà a mirar-la, li estudià descaradament la corba suau dels pits, i ella abaixà els ulls perquè no li veiés el somriure. Al capdavall no li somreia a ell, sinó a la seva pròpia imatge davant l’espill, quan dugués les arracades.