33

Els nuvis van baixar els tres graons, fins al jardí, i tots els presents, arrenglerats a ambdues bandes, els obriren un estret camí triomfal. Després, però, l’emoció de les dones es va desbordar en un afany de comiats i, prop de la reixa, la Magda començà a repartir petons entre les amigues que gairebé no gosaven abraçar-la. Molt serena, per totes tenia una paraula agraïda quan, amb un somrís moll, reiteraven una monòtona enhorabona.

La Marina va atansar-se-li entre les darreres, mentre el nuvi ja es dirigia cap al cotxe que els esperava arran de vorera.

—Que siguis molt feliç.

Van fregar-se les galtes amb els llavis.

—Gràcies, Marina. A veure si…

Però no va acabar, perquè ja una altra amiga se l’enduia entre les exclamacions d’algú que, no se sabia per què, repetia:

—Apa, apa!

Van sortir al carrer amb els llavis plens d’adéus encara prematurs, i ella va restar on era, a frec de reixa, amb un somrís estereotipat a flor de llavis.

Com tothom, va alçar la mà, però esperà el darrer moment, quan el vehicle ja havia engegat. Després retrocedí cap al jardí, on la festa prosseguia.

Es va asseure entre les cadires buides, mirant al seu entorn, cercant inconscientment la noieta que antany jugava al pare carbasser amb les amigues. El temps semblava no haver passat pel jardí, que ja era vell aleshores, però ella s’havia fet gran i aviat compliria els vint-i-vuit. Va tancar els ulls i els tornà a obrir, ara llambregant cap a la torre del costat, d’on, en la infància llunyana, un noiet convalescent de pulmonia la mirava des de darrera els vidres. Ara no hi havia ningú, car els senyors Sorolla, que compraren la finca en acabar-se la guerra, també eren a la festa.

Les cadires es van anar omplint i algunes parelles ja dansaven. Desvià l’esguard cap al seu pare, que parlava amb el pare de la Magda. Per això els havien invitat, perquè ells dos tenien negocis en comú.

—No balles, Marina?

Era la mare de la Rosa, però la Rosa no hi era, s’havia casat amb un enginyer suís i ara vivia a Zuric.

—No; fa massa calor.

La dona, sense tacte, comentà:

—Ara ja només quedes tu, de les amigues. A veure quan et decideixes…

Va somriure, ferida per dins i disposada a amagar-ho fos com fos.

—Oh, jo! Em sembla que tinc pasta de fadrina…

Es va mossegar els llavis per haver-ho dit, però la mare de la Rosa ja desviava l’atenció cap a una altra senyora que se li atansava i que ella no coneixia. Hi havia molta gent que no coneixia, ara, tot i que cada any passaven ben bé una quinzena de dies a Valls.

Per darrera de les cadires van passar dos xicots joves. Es van mig aturar i un d’ells, contestant una observació que ella no havia pogut sentir, digué:

—Oh, aquesta! No t’emboliquis amb…

La darrera paraula es va perdre entre l’estrèpit de la música, i ella va pensar si devia haver dit «vella» o «neurastènica». Tots dos mots eren possibles, i igualment equivocats. No era vella ni neurastènica. Però potser no es referien a ella, al capdavall.

Va mirar com s’allunyaven, alts i polits, segurs d’ells mateixos, conscients i enorgullits de la seva masculinitat. Va fer un gest despectiu i s’aixecà.

En passar, va interrompre el seu pare:

—No és molt tard, ja?

Tots dos homes miraren el rellotge.

—No. Per què?

—Ho deia per tu. Com que aquesta nit tens la reunió…

—Ens podem quedar fins a les set.

El pare de la Magda féu:

—Que no ho passes bé, Marina?

—Oh, sí, és una festa d’allò més simpàtica!

Va deixar-los, una mica desconcertats, i pujà els graons de la casa. Dins, llevat del servei, no hi havia ningú; tothom era al jardí. Va travessar cap al dormitori circumstancialment habilitat com a tocador de les senyores i on sobre el llit dels hostes només es veien portamonedes, mocadors, algun abric d’estiu que no havia trobat lloc al penjador. Sorprenentment, en un costat hi havia un parell de mitges enrotllades.

Ajustà la porta i va desplaçar-se fins al mirall, davant el qual va aturar-se amb els ulls fits en la seva imatge. Es va resseguir la cara, el cutis fi, encara sense arrugues, i pensà que tot el seu cos era així, blanc i suau. Només els ulls… Els observà de més a prop, cansats, envellits… Hi havia alguna altra cosa que no podia precisar, alguna cosa que…

La porta es va obrir i, en girar-se, va veure la seva mare, aturada al llindar.

—Què fas, Marina?

Avançà pels peus del llit, fins prop del mirall.

—Com, què faig?

—T’he vist deixar el jardí… Tot el dia que estàs molt estranya, filla…

—Sí? Potser perquè, des de fa temps, no em traieu mai els ulls de sobre.

La marc eludí la resposta.

—No volies venir, tot i que saps com estem de lligats amb els Batallé. I tu també havies estat molt amiga de la Magda…

Es va asseure al llit, prop d’un portamonedes de vellut blanc que desplaçà per no esclafar-lo. Féu:

—No sé per què ho hem de tornar a discutir. He vingut, oi? Doncs, ja n’hi ha prou. Les festes no em diverteixen, les persones canvien…

—Això és el que no m’agrada, aquests canvis. Descoratges els nois, fuges de les amigues… Només t’agrada córrer, córrer amb el teu cotxe!

Ella, molt pausadament, va dir:

—I encara que així fos… ¿Et sembla que és el lloc i el moment de parlar-ne?

La mare va reconèixer:

—No. Però em preocupes tant…

—No et preocupis, doncs. Oi que no em queixo de res?

—No sé si això és gaire tranquil·litzador…

Ella féu un gest las, mig interromput quan la porta s’obrí de nou.

—Ah! Molesto, potser?

La mare, somrient, amb un canvi d’expressió digne de Fregoli, replicà:

—Però què dius, Tina!

Va anar-se’n cap al passadís, on gairebé ensopegà amb la noia dels Viciana, que també vivien a Barcelona però passaven tot l’estiu a Valls, on tenien terres.

—Entra…

—No, si me n’anava al lavabo…

La Tina li va somriure i avançà cap al llit. La mare ajustà la porta, encara parlant amb la Viciana, i la noia deixà caure la sabata, repenjà el peu sobre el matalàs i digué:

—No sé com fer-ho per trobar unes mitges que em durin. Fixa’t quina carrera!

Despreocupada, va aixecar-se les faldilles fins prop de la forca i féu lliscar la mitja, llestament despresa del subjectador.

La Marina va mirar-la. De primer la carn bruna de les cuixes i tot seguit el rostre ovalat com el d’una nina, però molt viu, fins i tot maliciós. Va calcular que no tenia més de vint anys i recordà que festejava amb un xicot que aquest curs acabaria la carrera de medicina. Li ho havia explicat la mare, que sempre s’interessava per aquestes coses.

—Tu de quines les compres?

No va saber de què li parlava i, gairebé amb un sobresalt, preguntà:

—Com?

—Les mitges. Dic de quines…

Es va aixecar, amb una altra llambregada cap a la carn nua.

—No ho sé.

La Tina es va abaixar les faldilles, tot d’una desconcertada. Ella va travessar cap a la porta i sortí del dormitori amb la boca plegada en un rictus amarg que l’envellia.