36

—Sempre t’has de sortir amb la teva, doncs?

L’aire era fi i, malgrat la discussió, s’havien arraulit l’un contra l’altre per tal de defensar-se del vespre que ja cridava, encara inútilment, la primavera. Més amunt, en altres bancs, hi havia més parelles, i totes semblaven tranquil·les i unides. La Matilde va contestar:

—És que no ets raonable.

—No sóc raonable! El que passa és que no has volgut comprendre mai res!

—Potser és que no t’has explicat prou bé.

—No m’he explicat prou bé!

—No repeteixis contínuament les meves paraules!

Observà la seva exasperació i, per endavant, va saber que discutien per no res. Però ara ja havien començat i calia anar fins al final. Vindicatiu, va dir:

—He pogut passar per això altre, tot i que la teva conducta ha estat… indecent. La de qualsevol noia estúpida que…

—No tens cap necessitat d’insultar-me! Perquè t’he permès quatre llibertats…

—Has fet més que permetre-les, les has encoratjades.

—I què?

Projectava el cap enrera, desafiadora.

—Que potser no tinc dret de ser de carn i ossos, jo? No era el que volies?

—No pas això. Molt més que això, prou que ho saps. Ve un moment que és indecent negar-se.

—Ja vaig dir-te un dia que he vist massa coses.

—En aquest cas més valia no deixar-me començar. Però és clar, ets com totes aquestes burgesetes espantadisses que volen i dolen, perquè tenen por que l’home s’aprofiti i després digui: bé, ara ja podem plegar! ¿Per què et penses que et dic que mai no m’has volgut comprendre? Escolta… Fes-te càrrec que per a mi això només és un camí, no un objectiu, que jo entenc l’amor d’una altra manera. És difícil d’explicar… Sempre m’ha semblat que l’únic que existia, l’únic que valia la pena d’aconseguir, era aquesta potenciació de la persona que s’enriqueix i enriqueix l’altre en identificar-s’hi. Però quan hi ha una reserva…

Ella, obstinada, va sacsejar el cap.

—Demanes massa, o ho demanes massa aviat.

—Que no! ¿Què ens pot donar la subjecció a un costum, l’obediència a unes normes que només són de caràcter social…? És inútil! Mai no comprendràs que allò que té valor és l’espontaneïtat. I jo hi renuncio per tu, amb l’esperança que després, sota una sanció exterior, podrem superar el jou i recobrar la nostra llibertat d’escollir-nos. I tu no solament no ho vols entendre, sinó que quan et demano una cosa completament distinta, que no pot comprometre en res la teva persona, o sigui que deixis la teva professió quan ens casem, t’hi negues també. Et negues a tot! Vas a la teva, perquè sí, per egoisme, perquè només pot estar bé allò que tu decideixes. I d’això en dius estimar-me!

Ella es va regirar pel banc, tensa, despitada.

—Sí, i t’estimo! Si sabies… També jo et parlaré clar. Tu no saps que quan et vaig conèixer volia una altra cosa, no un senzill empleat.

En Domènec gairebé va saltar, mirant-la com si no fos ella, i va allargar la mà extemporàniament, com per interrompre-la, però a la fi li va permetre de continuar.

—Et vaig prendre pel que no eres, i per això vaig deixar que vinguessis a acompanyar-me i vaig consentir que sortissis amb mi. Fins després no vaig saber que… això, que només eres un empleat. Però no et vaig pas deixar, oi? Vaig renunciar a tot el que havia volgut des de sempre i vaig continuar amb tu, i hi continuo ara, disposada que ens casem… Per què, Domènec? No ho saps? Doncs per això, perquè t’estimo. I després dius…

—Naturalment!

L’exclamació tenia una tonalitat amargada, i ella ho devia comprendre malgrat l’exasperació que l’encegava.

—Jo no et coneixia, aleshores.

—I després tampoc. Parles del teu amor com si haguessis fet un sacrifici. És així com ho sents?

Ella gairebé va tenir una vacil·lació.

—No…

—Sí, perquè has renunciat a alguna cosa que esperaves, t’has hagut d’acontentar amb menys del que volies…

Ella el va interrompre vivament:

—No és veritat! Ara no vull res més. ¿Que no ho veus com m’has fet canviar? Jo era dura, disposada a no cedir davant de ningú, a seguir la meva via…

—I continues essent dura, Matilde. M’estimes com a la guerra s’ataca l’enemic, amb el desig de vèncer-lo.

—Mentida! Perquè he volgut guardar-me, perquè…

—Hom no es protegeix contra la persona que s’estima, perquè la persona que estimem és més que nosaltres mateixos, i tot és poc… Però és que tu tampoc no t’has guardat.

Va aturar-se en sec i, amb un gest ràpid que ella no hauria pogut evitar, li enfonsà la mà entre les cuixes. La noia restà immòbil, potser sense saber com rebutjar-lo, i a la fi s’inclinà cap endavant, nerviosa.

—Veus?

Deixà que la pregunta exclamació fes el seu camí, amb tot el seu significat, però en veure que ella no reaccionava afegí:

—Per què, Matilde, per què?

Ella li va treure la mà cap al costat.

—Si et penses que aquestes són maneres…

—Això mateix, maneres. És l’únic que et preocupa, a tu, les maneres. Això és fa i això altre no es fa. O això es pot fer ara, en aquestes circumstàncies, però no després, en una ocasió diferent. Codis, sempre codis que han fet els altres, en els quals no creiem, però que obeïm, que obliguem els altres a obeir… I es tracta només d’amor, d’una cosa nostra, teva i meva, de cada parella que decideix únicament per ella… Com podem saber que el nostre amor ho és, com ens podem exposar a un compromís per tota la vida, si comencem per fugir-nos, si ens amaguem l’un de l’altre i…

—No cridis, Domènec!

Va callar i es passà la llengua humida pels llavis, ressecs.

—Molt bé. No cridaré més. Deixem-nos d’explicacions i concretem. Encara que quan s’ha de començar a posar condicions…

Tot d’una, ella va fer:

—El que passa és que ja n’estàs cansat. Et pesa.

Havia dit els mots precisos. Li pesava, n’estava cansat. Però fins ara no acabava de descobrir-ho. No hi havia premeditació, no havia provocat una escena per desfer-se’n. Era ara, ara mateix que per primer cop sentia el desig d’acabar, d’alliberar-se d’una criatura estranya contra la pell de la qual s’havia fregat. La pell, i res més. Circumspecte, per tal d’evitar-li una ferida inútil, va contestar:

—D’aquesta manera, sí. Tot depèn de tu.

—Jo no puc ser de cap més manera.

—Potser no. Però en aquest cas m’has mentit en dir-me que havies canviat després de conèixer-me.

—O sigui que no em creus!

—No ho sé… No.

—Està bé! Vols deixar-ho, doncs?

—Què?

—Això nostre…

Es va decidir.

—Potser valdrà més per tots dos.

La Matilde s’aixecà, va cordar-se l’abric, nerviosa, i digué:

—Perfectament.

Ell també abandonà el banc, las, amb un gust de flor marcida a la boca. Va veure que, tot i la seva aparent decisió, la noia vacil·lava. Si hagués fet un gest, un sol gest… Però no el podia fer.

—Res més?

La pregunta era una mica ximple, però va acollir-la seriosament i brandà el cap.

—Em sembla que no.

—Adéu, doncs. I gràcies pel temps que m’has fet perdre.

En Domènec inclinà la testa i es tornà a asseure, ara sol. Ben mirat, no pas més que abans, quan eren dos.