18

Per darrera de la cortina transparent de volves blanques, van passar una colla de genets silenciosos i esperitats. Les siluetes dels cavalls es desdibuixaven sota els homes arraulits a les selles i algú va dir:

—És Longo. Sempre va a cavall.

—I tu què saps?

Un altre preguntà:

—Qui és, Longo?

—El comissari polític de la Garibaldi.

Els genets ja s’havien perdut, engolits pel bosc que la carretera de França partia en dues meitats inacabables.

La vetlla, al llarg d’aquella mateixa carretera, havien rebutjat les tropes de les divisions Littorio i Fiamme Nere. Un altre xicot ho va recordar i comentà:

—Ben mirat ja ens en podríem tornar a casa! Tot s’ho fan entre ells.

«Ells» eren no tan sols els italians d’ambdues bandes, sinó les cinc brigades internacionals, les unitats blindades russes, els avions italians i alemanys. Ara aquests havien desaparegut, com fosos per la neu que continuava caient, espaiada, arremolinada però per la tempesta de vent que, dins del bosc, ensopegava amb els arbres, udolant entre les branques bellugadisses com una sorra traïdorenca.

Tots es van encongir una mica més sota els pesats capots militars, i observaren la carretera. El bosc era ple d’homes i, més enllà de la cinta xopa d’aigua i de fang, podien distingir les siluetes que es movien, desplaçant-se en tot de moviments que, dec d’allí, semblaven misteriosos, gairebé mancats d’objectiu.

Tot i el temps, la batalla no havia pas cedit en intensitat i, carretera endavant, es foguejaven com salvatges, amb obstinació. Ara i adés les bales espetegaven entre les copes dels arbres, enlaire, però sovint n’hi havia alguna que s’obria pas entre el laberint dels troncs, com si cerqués carn. Ningú no feia un gest, tots eren asseguts o ajaçats sobre la terra fumosa on s’havien acumulat fulles mortes i branquillons, l’aspra densitat de l’humus que ara es despertava i omplia els narius dels soldats amb una bravada de terra.

Esperaven, remots però implicats en la batalla invisible que, la vetlla, els costà la meitat dels efectius. Però ja hi havia sang nova, tot de xicots sortits ningú no sabia d’on, integrats ja en un temor comú, en una esperança comuna que cap d’ells no hauria sabut definir.

En Domènec es repenjà més còmodament contra el tronc, sota la protecció insegura de les branques, d’on la neu degotava convertida en aigua, i va provar d’encendre la cigarreta. Els peus se li enfredorien, xops des de la vetlla, des de l’avantvetlla, des que havia caigut en plena batalla de Guadalajara, des de sempre potser. Va fer jugar els dits, entumits, però no va aconseguir de conquistar ni una fracció de grau més de calor. Els companys també es bellugaven, gairebé tímidament, com per no atreure el foc.

Va mirar de bell nou cap a la carretera quan la travessà una formació de tancs que es va perdre revolt enllà, o potser no hi havia cap revolt, sinó un simple efecte òptic, enganyós, que creava el bosc. I aleshores, tot d’una, la terra s’inflamà. Branques i arbres sortiren disparats i, entre ells, hi havia fragments humans.

—Ja hi som!

La trinxera tot just era insinuada, però van ajeure’s entre el marge de terra i els arbres mentre els obusos espetegaven davant i darrera, a dreta i esquerra. Després, els morters. Podien destriar fàcilment la remor dels uns i dels altres, perquè una setmana de lluita els havia convertit en autèntics veterans.

En Domènec havia perdut la cigarreta que intentava d’encendre i, sense incorporar-se, mirà i palpà al seu entorn, sense massa convicció, el fusell dreçat al seu davant.

Quan l’ordre els arribà, només va haver d’arrossegar-se de genolls per abandonar el refugi il·lusori, i tot seguit es trobà formant part de la línia indecisa que avançava, amb els extrems negats en la falsa transparència de la cortina blanca. En Farré, al seu costat, va caure, però només havia ensopegat amb una rel traïdora i s’aixecà renegant, tot cobert de fang.

Va subjectar-se el casc mentre tots convergien cap a la clariana. La van travessar de pressa, car ací, d’una manera inexplicable, es concentrava aparentment el foc de l’artilleria enemiga. Es redreçava i s’ajupia automàticament, entre breus moments d’immobilitat sobre la terra que feia olor de vegetal. Havia perdut gairebé consciència d’ell mateix i una desesperació serena li afermava el pas.

Dispararen sense veure res després d’haver saltat el barranc. Ja havien muntat les metralladores sota el replec que, com un llavi, obria dues línies d’arbres, i entre el tacatac tac de les màquines i l’explosió sorda dels canons, se sentia, gairebé perdut en l’arrauxament del temporal, el roncar dels motors, car l’aviació s’acabava de decidir a fer una sortida. Però continuaven sense veure res, disparant pràcticament a cegues, amb l’esperança que l’atzar els ajudaria a fer carn.

Es van trobar empesos cap endavant per la nova onada d’homes que apareixia entre els arbres i algú, un tinent i dos o tres alferes, reptaven cap a descobert per sobre del llavi del bosc. Les ratxes de metralladora els van passar per damunt, i fins aleshores en Domènec no acabà d’adonar-se que sí, que també els de davant, invisibles com eren, podien disparar amb encert. Però ja ho sabia del dia abans i de tots els altres sis dies carnissers a través dels quals havia reeixit a viure.

La neu s’espesseí i els encegà, però ja no era neu, sinó aigua, i els borrallons que s’havien adherit a les branques ara es van dissoldre i les gotes, grosses, devien caure contra el terra amb un gloc-gloc en altres temps amable i ara inoïble.

Va trobar-se més enllà del replec, cara a cara amb els homes i les màquines, però a banda i banda, fins on podia allargar la vista, el rodejava un veritable estol de companys, i darrera en venien més, i l’artilleria que disparava des de la distància, increïblement capaç de distingir entre amics i enemics.

Un enllaç va córrer, travessà la línia, però ells ja cridaven sobre l’altre llavi del bosc, en sobrepassar el qual va haver-hi una curta pausa mentre les metralladores tornaven a repicar com campanes enderiades.

El mur avançà, foc i homes barrejats, però no van cedir i, com si elaboressin la figura harmoniosa d’un ballet, van córrer de nou quan la paret reculà. Però no queia encara, només trontollava, i va refer-se amb una repetida descàrrega que, cega, colpia arbres i cossos.

Les veus estrangeres renegaven a dreta i esquerra, però ara no hi havia temps de pensar en tot això, en l’Europa que s’havia donat cita a casa per ventilar a preu de ganga els odis resclosits durant tant de temps. Era temps de matar i de morir en silenci.

L’ala dreta, contra la carretera, s’havia desplegat, empenyent els feixistes bosc endins, i els oficials van ser els primers que abandonaren el confort de l’humus palpitant de vida per tal de completar la maniobra amb un darrer atac frontal.

La pluja cedí una mica mentre saltaven els matolls darrera els quals ja no hi havia ningú, i ningú no se n’estranyà, ni que el vent, tot de sobte, rebrotés amb un impuls nou i puixant que inflava els capots i els llançava endavant, potser cap a la victòria…