51

S’havien reunit tots al voltant de la taula, en l’habitació severa, de parets nues, i en Cortès tenia uns fulls mecanografiats a les mans.

—No és encoratjador…

El comentari va caure en el silenci, sense destorbar-lo, i la Maria Teresa va agafar una cigarreta del paquet que en Flaqué acabava de deixar sobre la taula. Gairebé tots fumaven, en Muelas amb la seva pipa que empudegava.

En Cortès deixà els papers al seu davant.

—La situació és clara. Durant el darrer any hem perdut quaranta-dos homes.

En Muelas es va treure la pipa de la boca.

—A canvi de què?

—A canvi de prop de dos milions de pessetes. Exactament…

Va tornar a agafar els fulls i en consultà un.

—… exactament, un milió vuit-centes trenta-dues…

En Muelas, darrera una cortina de fum, decidí:

—No és car.

La Maria Teresa protestà:

—No hi estic d’acord. És caríssim!

—T’ho sembla? Només et voldria fer una pregunta: ¿com hauria subsistit, l’organització, sense aquestes pessetes?

—Jo te’n faré una altra, Muelas: i quins objectius pràctics hem aconseguit?

L’altre féu un gest vagarós.

—Això, ningú no ho sap tan bé com tu.

—Precisament per això parlo. De tots els reunits, només el company Rota i jo hem estat a l’altra banda…

En Cortès va convenir:

—Els vostres informes no són gaire optimistes, en efecte.

—Gens. Vols parlar tu, Rota?

L’home, gras i mal vestit com de costum, amb els pantalons plens d’arrugues, va refusar aquell honor.

—La meva experiència em sembla que ja queda una mica envellida…

La Maria Teresa encreuà les cames.

—Doncs bé, l’únic que hem aconseguit fins ara ha estat només això que en Cortès ha exposat: prop de dos milions de pessetes i quaranta-dues baixes. Entre les quals no compten les persones que ocasionalment hem hagut d’utilitzar i que no pertanyen a l’organització.

—Però hem creat un estat d’opinió…

—No hem creat res. L’estat d’opinió, que dius tu, ja existia. Vull dir que sempre hi ha hagut una resistència sorda, inerta, desarticulada. La nostra comesa era precisament d’articular-la i galvanitzar-la pels mitjans habituals de propaganda oral i escrita.

—I així s’ha fet.

—Si ho mirem des d’aquí, sembla que sí. Però des d’aquí només es veuen els diners i els esforços despesos, i se suposa que per força han d’haver obtingut un resultat pràctic. Hem distribuït milers d’opuscles i hem subvencionat dotzenes d’agents…

En Muelas, alçà la mà.

—Subvencionat no és la paraula. Els hem ajudat esporàdicament…

—Els grups terroristes, no. Ens han costat molts diners. I fins ara no sé de cap cop de mà que hagi tingut l’èxit que esperàvem.

En Cortès preguntà:

—I com t’ho expliques?

En Rota va contestar per ella:

—Jo hi he tingut més contacte, ja que alguns els he organitzat personalment. Falten caps dirigents que tinguin valor i intel·ligència. Cal reconèixer que aquests grups es componen gairebé únicament de pistolers que troben còmode d’aixoplugar-se sota les ales de l’organització per prosseguir les seves activitats particulars.

—Aleshores, com a organitzador d’alguns d’aquests grups, has de reconèixer la ineptitud de la teva gestió.

—No es pot improvisar, aquest és el mal. Els vells s’han aburgesat, som si només esperessin l’exili per retirar-se tranquil·lament.

—No és veritat! Tots nosaltres som dels vells i continuem al peu del canó.

La Maria Teresa es posà a riure i tots la miraren. No reia sovint. Després, agressiva, féu:

—De què en dius estar al peu del canó, tu? ¿De passar-te la vida en conferències que no menen a res?

En Muelas es molestà.

—No tolero… Reconec les teves qualitats, com tothom, però això no et dóna el dret d’insultar-nos. D’altra banda, fa temps que no estic conforme amb els teus mètodes. Sembla que oblidis que tots som peons d’un joc més important que cadascú de nosaltres considerat individualment…

—Però no he vist mai que donessis l’exemple.

Va veure que ell avançava el cap mentre la mà engrapava la pipa gairebé convulsivament.

—Espera…! Fa quinze anys que no has trepitjat terra espanyola, des que te’n vas anar. Ordenes que els altres ho facin, ignorant la seva sort, o despreocupat del seu sacrifici. No ets tu qui s’ha de rosegar l’ànima darrera les parets d’una presó, no ets tu qui s’ha d’encarar amb el piquet d’execució…

En Cortès la va interrompre.

—¿Et sembla que seríem més útils morts, o presos, que vius i lliures?

—No. Del que em queixo és del vostre indiferentisme davant la vida dels altres…

—No enviem ningú per força. Tots són voluntaris.

—Això no justifica res. Si ells són prou suïcides, perquè no pensen, la vostra obligació és pensar per ells i estalviar-los sacrificis estèrils.

En Muelas es féu sarcàstic.

—Una germana de la caritat, ja ho veig! Dona havies de ser!

En Flaqué, que no havia dit ni una sola paraula fins aleshores, va fer sentir la seva veu desapassionada:

—No serveix de res insultar-nos. Estic segur, Maria Teresa, que ens vols proposar alguna cosa…

—Sí. En resum, això: que abandonem tota activitat terrorista. La feina s’ha de fer quietament, no cridant l’atenció. ¿Heu pensat mai en totes les antipaties que ens crea cada atemptat, per insignificant que sigui, per il·lusoris que siguin els seus resultats?

—Què vols, l’aprovació dels burgesos?

—Hi ha una gran massa que no és burgesa i que odia la violència. La feina s’ha de fer als centres de treball, dins dels sindicats, als organismes estatals. Hem de col·locar-hi gent nostra. Gent que potser encara no saben que són nostra…

—… ni ho sabran mai.

—Potser no. No hi fa res. N’hi ha prou amb que treballin per nosaltres. Cal posar-se en contacte amb gent que no han abandonat el país, saber com pensen ara, si són aprofitables. Cal establir un programa que no espanti ningú…

—El clàssic compromís, vaja!

En Flaqué, en canvi, va aprovar:

—No ho trobo desencaminat.

En Muelas, sempre agressiu, va preguntar:

—¿Quin resultat han donat els elements infiltrats a les fàbriques, als tallers…?

—Si tenim en compte la situació global, crec que són els qui han treballat més bé, els qui aconseguiran…

—Amb quants anys: deu, vint més?

—No. Hi ha un estat d’esperit favorable, en Rota ho sap.

En Rota va assentir amb un gest i gairebé va cremar-se, perquè encenia una cigarreta. En Cortès digué:

—Suposem-ho. ¿Quina és la manera pràctica d’intensificar aquesta campanya i, més, com podem descobrir aquests elements capaços d’introduir-se en els organismes dirigents?

—He estudiat l’assumpte, he recollit noms i adreces, en algunes fàbriques els nostres mateixos agents m’han assenyalat individus disposats a secundar-nos…

En Cortès passejà la mirada al seu entorn. La Maria Teresa estudià també les cares i va veure que tots estaven disposats a aprovar-la, llevat d’en Muelas. I sí, aquest digué:

—Desnaturalitzarem els propòsits pels quals hem lluitat sempre.

—No pas si aquests propòsits tendeixen a un millorament de la condició dels desheretats i a la seva futura intervenció en la política del país.

—Continuo desaprovant-ho. No aconsegueix res qui no ho arrisca tot.

La Maria Teresa esclatà:

—Però no has comprès que arriscar-ho tot és precisament això, saber-se adaptar a les circumstàncies amb la intenció de destruir-les, de superar-les…

En Flaqué va dir la paraula definitiva:

—Passem-ho a votació.

En Cortès s’hi avingué immediatament.

—Qui aprova?

Tots, excepció feta d’en Muelas, van alçar la mà. En Cortès va girar-se a la Maria Teresa.

—Bé, ja deus suposar el que això significa: que hauràs de tornar a travessar la frontera.

Ella va acceptar-ho amb naturalitat.

—És clar.