40

D’entrada, ja va veure que el bar era massa ple i sorollós per a parlar tranquil·lament. I després… Bé, no tot s’acabava amb parlar. Gairebé sense saludar-la, doncs, l’agafà pel braç i li digué:

—Paga i anem-nos-en.

Ella, que no semblava sorpresa per la seva brusqueria, va obrir el portamonedes.

—Deixa, ja pago jo.

Després la va tornar a agafar pel colze i s’obrí pas entre les taules i el taulell mentre la seva irritació s’anava diluint, potser perquè ella havia somrigut. O potser perquè ara, després de tant de temps de no veure-la, encara la trobava més bonica.

Fora, va dir-li:

—Vols que anem al lloc de sempre?

Va cridar un taxi quan ella assentí i, ja dins del vehicle, se li girà:

—Bé, suposo que ara m’explicaràs què significa aquesta desaparició…

—Desaparició?

—Sis mesos sense donar senyals de vida bé es mereixen aquest qualificatiu…

Ella li va passar la mà per la cara.

—No diguis que m’has enyorat!

—És clar que sí! I fins he passat angúnia, si ho vols saber. T’he buscat pertot arreu.

Ella va besar-lo superficialment.

—Pobre Domènec!

—Això, burla-te’n! On t’havies ficat?

Ella es posà el dit davant els llavis. Semblava més contenta que d’habitud, havia perdut una mica de la seva rigidesa, i això el compensava de tots aquells misteris. Però no fins a l’extrem que renunciés a investigar-los.

—De debò que no t’entenc!

Després va callar. Una mica malhumorat encara, però més dòcil quan ella va agafar-li la mà i la hi premé contra els seus genolls.

Darrera la cortina, a cobert de mirades indiscretes, van saltar del taxi, que engegà altre cop sense entretenir-se. Dalt, l’empleat era nou, si més no l’havien vist les altres vegades, i els va acompanyar a la cambra amb el seu esguard impenetrable.

Ell va fer girar la clau i es tombà.

—Ara em podràs explicar…

La noia llançà el portamonedes sobre la butaca, sense respondre. Se li va reunir i l’enllaçà.

—Quins misteris són aquests, Anna?

La noia féu:

—Ara em pots dir Maria Teresa, si vols.

En Domènec es quedà tan desconcertat que va retirar el braç de la seva cintura.

—I per què t’he de dir Maria Teresa?

—És el meu nom.

—El teu nom… No entenc res!

Ella va caminar cap al llit, s’hi assegué i es va treure les sabates.

—He passat aquests cinc mesos a França.

—A França?

—Sí. De fet, hi visc. A Barcelona només hi passo temporades. Quan m’hi envien per algun servei.

Es va asseure al seu costat. Li semblava que començava a comprendre-ho. En veu més baixa, preguntà:

—Formes part d’una organització…?

—Sí.

Va descordar-se la brusa, però ell gairebé ni s’hi fixà.

—I no me n’havies dit mai res!

—És natural, oi? No ho havia pas de pregonar.

—Però jo… Nosaltres… Vull dir que…

—Ja ho sé, el que vols dir, però ni així. Ben mirat, què sabia de tu?

—I ara què saps?

—Et recordes d’en Flaqué?

—En Flaqué? ¿Vols dir aquell que estudiava amb mi i que després va ser comissari polític?

—Sí, te’n recordes. Doncs bé, per casualitat hem parlat de tu. Sé que ets de confiança.

Amargament, va exclamar:

—I cal que t’ho diguin els altres! Quan penso que fins i tot el teu nom m’havies amagat! ¿Com vols que ara m’acostumi a dir-te Maria Teresa?

—T’hi acostumaràs.

Tenia la boca molt a prop de la seva i en Domènec no va saber reprimir l’impuls. Després ja no se’n separà. La roba li feia nosa i provà d’ajudar-la a desfer-se’n, però ella el rebutjà, com sempre.

—Ho faig més bé jo sola.

Va imitar-la, i fins al cap d’uns moments, al seu costat, no preguntà:

—I de quina mena d’organització es tracta?

Ella va girar-se-li amb un llampegueig als ulls.

—Fa prop de mig any que no ens hem vist, recorda…

—No pas per culpa meva…

Va enllaçar-la, inclinat al seu damunt, però la féu esperar, i ella palpità suaument sota els seus dits.

—Maria Teresa…

—Sí…

Ja no volia dir res, car el moment de les paraules havia passat i el seu nom, Anna o Maria Teresa, formava part del preludi amorós. Va sentir la calidesa del ventre que l’atreia i hi va respondre amb tota la voluntat del cos, engolit per aquella força greu, i arremolinada, que li fuetejava la carn. Fins després no tornà a dir:

—Maria Teresa…

I ella tenia el somriure trist d’aquestes ocasions, l’únic somrís autèntic que li coneixia. Va incorporar-se i corregué a cercar les cigarretes. En va encendre dues i li’n lliurà una. Va esperar que les idees afluïssin altre cop amb naturalitat i, aleshores, preguntà:

—Quina relació hi tens, amb en Flaqué?

—És un company. Un de tants companys.

—No sabia que fos a França.

—Doncs, sí. Creu que ens podries ajudar.

—Segons i com.

La mirada de la noia canvià de color, s’apagà i s’encengué com un far, però llevat d’això no va moure ni un múscul.

—Segons i com?

—És clar.

Afegí:

—I potser ara no és el moment més oportú…

Ella replicà:

—Tots els moments són bons.

—No em diràs que ets una d’aquestes fanàtiques…

—Acaba.

La veu era distant, amb una ressonància metàl·lica.

—Per què no? Una d’aquestes fanàtiques que ni són capaces de tenir una vida privada.

—T’he donat proves que la tinc. Si ara et parlo així…

De sobte, però, va tenir ganes de no saber res més, de no pensar-hi, i la va interrompre:

—Avui, no. Com tu mateixa has dit, feia mesos que no ens havíem vist.

La noia assentí:

—Molt bé. Potser sí que et dec alguna cosa.

—I te la deus a tu mateixa, també…

Va abraçar-la de bell nou, llençant la cigarreta cap a l’altra banda de cambra. De moment, ella va restar inerta, consentidora però sense abandonar-se. L’esguard li vacil·lava, com sota el pes d’un lluita que feia per manera d’amagar.

—Maria Teresa…

—Sí, Domènec…

I aleshores va veure que tancava els ulls, mentre els pits i els llavis se li inflaven.