Nouméa, Nova Caledònia

1935

I ara sóc aquí, mirant per la finestra com s’enlaira un hidroavió.

Han passat molts anys, però, sobretot, aquests anys han passat tan de pressa que no sabria dir si he après res que valgui la pena de ser ensenyat a ningú. Gastat i sec com sóc avui, a punt d’esvair-me, em veig tan beneit com quan deambulava sense esma pel carrer de la Fusteria, quan havia de vomitar en aprendre llengües noves però aquestes llengües de mica en mica m’enfortien per dintre, quan m’enamorava de Josepa i la convertia en l’objecte massa infinit del meu desig carnal. Què faré, ara que he acabat aquest relat? Moriré de seguida o esperaré, pacient i maldestre, que s’evaporin les darreres forces que em queden? Ara mateix, la idea d’aixecar-me d’aquesta butaca em sembla una idea absurda de tan sobrehumana; qui ha sabut mai aixecar-se d’una butaca sense ajuda, sense que se li esmicolin els ossos, sense escopir sang barrejada de flegma, sense sentir que l’aire podria abandonar per sempre el refugi dels pulmons? No puc fer res més que esperar que em vinguin a cercar, que m’ajeguin al llit on, un dia proper, estrenaré la meva vestimenta de cadàver. Per això no faig res, i espero. I mentre espero sé que haig d’escriure allò que farà que tot s’hagi acabat de debò.

Josepa va morir fa setze o disset anys. Va viure a casa meva durant alguns mesos, potser només unes quantes setmanes, en una habitació amb entrada pròpia des de fora, per limitar les crítiques dels veïns, però aviat la vaig fer fora. Vaig ser prou cruel i covard per fer-la fora, per refusar d’estimar l’embalum banyat d’alcohol que havia esdevingut. No li vaig perdonar que m’hagués traït transformant-se en allò que no hauria hagut d’esdevenir mai. Ni tan sols vaig intentar perdonar-l’hi. El mateix dia que va entrar a ca meva vaig saber que no s’hi quedaria. La vaig convidar a quedar-s’hi només per la incapacitat en què em trobava d’imaginar una altra solució, paralitzat per la vergonya del que veia quan la mirava i per la vergonya de no saber acceptar-ho. He estat un pur egoista, encara que aquest relat hagi pogut fer creure el contrari.

Quan vaig tenir prou coratge per assumir el meu egoisme, vaig fer-la fora i va instal·lar-se en un barracó de la punta nord de Nouméa, que havia arrendat per a ella. Vaig continuar pagant-ne el lloguer la resta de la seva vida, per glorificar-me d’una mica de generositat, i no la vaig tornar a veure mai més. M’adono que pot semblar increïble per a qui sap fins a quin punt Nouméa era una vila minúscula, feta de barris mal ajustats en què tothom havia de conviure amb tothom, però no la vaig tornar a veure mai més. Durant un quant temps va guanyar-se la vida fent la bugada per a alguns burgesos de l’illa, però treballava tan malament que aviat ningú no li va donar feina. Sense les monges que li portaven sopa i sense jo que continuava pagant el lloguer, s’hauria mort en dos mesos. Gràcies a les monges i a mi va sobreviure uns quants anys més, i, quan va morir, vaig obligar-me a no pensar en l’estalvi que representava deixar el lloguer.

Mentrestant, vaig pagar-me putes canacs per acariciar-los la pell fins i tot quan res en el meu cos ja no es bellugava al seu contacte, quan només se m’estremia la memòria, fent pujar esquitxos de ràbia en constatar que havia esdevingut un arbre mort. A vegades, així, s’encenia un circ d’ombres i llums en què tornava a viure les cerimònies de la carn que m’havia ofert una canac més vella que jo i de la qual he fet veure que no recordava el nom.

I també vaig casar-me, ja que era la condició per ser digerit plenament per aquesta societat que anava prosperant al voltant d’algunes famílies. Em van caldre anys per adonar-me que havia escollit l’esposa que el meu pare hauria somiat que escollís, de joies fines i roba planxada cada matí. Era una mica més jove i molt més pulcra que jo, ensinistrada per ser avorrida al punt just, i al punt just rebre el meu semen sense desgana. Amb ella vaig tenir fills, però no diré res d’ells, i tampoc res més de la meva esposa. Tots, gairebé cada dia, m’han estat estrangers, i confio que la meva mort sigui el seu millor Nadal.

I les llengües? Què podria dir-ne? Res; res no ha servit de res. No parlo totes les llengües del món. Potser hauria pogut aconseguir-ho si, en lloc de fondre’m amb aquests colons dels quals he copiat les maneres, el parlar, les idees i fins i tot la flaire, hagués fet rumb a Austràlia i després a tot arreu. Potser. En tot cas, hauria pogut trobar el meu successor, hauria pogut cercar-lo si més no, per complir la promesa que vaig fer a Nestor mentre es moria. Pobre mestre meu, devia ser encara més ximple que jo. Almenys hauré tingut la virtut de no entossudir-me a defensar cap teoria inverificable, de no transformar la meva vida en obsessió buida en nom d’un ideal que no interessa ningú.

Tanmateix, durant uns quants anys, ja benestant, vaig encarregar al meu secretari d’interrogar la tripulació i els passatgers de cada nou vaixell que atracava a Nouméa. Així vaig poder fer meves una llengua de l’Amazònia, tres d’Austràlia, sis d’Àfrica i fins i tot el dàlmata, que deu fer de mi l’únic home al món capaç de parlar la totalitat de les llengües d’Europa. A poc a poc, però, ja no he esperat amb tant deler que el meu secretari desgrani amb veu monòtona i per ordre alfabètic la llista de les llengües que havia localitzat a cada vaixell. Quan l’interrompia amb un moviment del dit, ja no em sentia mogut per la mecànica de l’excitació, sinó per la fidelitat al que havia estat aquesta excitació. Per això, quan feia venir a casa meva aquell mariner o aquell viatger que estava a punt d’oferir-me una llengua nova, el rebia amb més presses per acabar que ganes de fruir-ne. I ara deu fer quaranta anys que no he après cap llengua. Vol dir que fa quaranta anys que no he après res.

El misteri queda tal com era, sencer, i avui, bo i parlant més de cent llengües com si fossin llengües maternes, sóc incapaç d’explicar el perquè d’aquest do. Sóc incapaç de dir si té alguna raó de ser, o si sóc, simplement, el fruit d’un atzar qualsevol. No podria dir res de més assenyat avui que el dia en què vaig vomitar a davant del meu amic Abel abans de parlar caló. No sé res, excepte que no he trobat ningú a qui pugui regalar aquestes llengües. Si ho hagués fet, alguna cosa hauria estat diferent? Hauria plantat alguna llavor en la història de la humanitat, de manera que un dia, finalment, els homes s’entenguessin? No ho he pensat mai, encara que hagi pogut somiar que sí.

Sé que tot plegat és frustrant, sé que si algun lector ha tingut la paciència i la constància d’arribar fins aquí haurà estat sobretot per obtenir una explicació final, per entendre la raó d’aquesta meravella anomenada Assiscle Xatot i anomenada Nuvolet, la raó de la meva existència. Però aquest relat no és una ficció que, com a tal, pugui preparar el lector per a la lenta o brusca revelació final. Una ficció ho hauria aclarit tot, però jo no sóc cap ficció. Existeixo encara per uns moments. I mentre existeixo haig de dir que no sóc sinó el primer que no entén res de tot el que he explicat.

Tanmateix, si no he amagat les vicissituds que m’han traucat la pell, els ossos i l’ànima, tampoc no puc callar que són precisament aquestes vicissituds que m’han fet sentir viu de veritat, des de la meva infància fins avui. Per això voldria que em fos donat de barallar-me de nou amb el món i amb els homes, tot i no comprendre res de l’un ni dels altres.

Acceptaria de bon grat que tant el món com els homes em xuclessin de nou el moll, la sang i la saliva fins a deixar-me vençut, si a canvi anés vivint, l’una rere l’altra, tantes vides com llengües parlo.

Ho acceptaria tot per no haver d’escriure, aquí mateix i després d’una línia en blanc:

FI