36. Liten Sky
La mà, doncs. I de la meva mà a la seva boca, de la meva mà als seus pits, de la meva mà al seu ventre. La mà amunt i avall, fins a l’esquitx de joia blanca. Ja m’havia masturbat sovint tot pensant en Josepa, però ara ho faig per imperatiu de Cyprien, i això, d’alguna manera, és un descans. Les fiblades, els llampecs, els tremolors que ritmen les meves sessions ja no són les masturbacions d’aquella criatura que aprenia a conèixer el seu desig i ho feia mort de vergonya per haver de confessar-ho. Vull pensar que he fet fora els capellans del carrer de la Campana d’Or, que mai no creien que hagués pogut passar una setmana sense cometre el pecat de la mà dreta. Ara sóc el deixeble de Cyprien i, sense provocar cap de les seves tempestes de nit, faig plenament ús del meu dret de fer-me eixir de mi mateix. Així doncs, ixo, blanc, espès, humit, faig cap al cel, cap al drap que em recull com si fos els dits de Josepa tancats al voltant de la verga d’on m’he catapultat. D’aquesta manera, una mica, m’oblido.
I avui he saludat Cyprien, hem encaixat amb aquestes dues mans tan propenses al mateix ritu de fals coit, ens hem dit a reveure. L’administració m’ha trobat tan inofensiu que ha decidit traslladar-me a Nouméa. M’ho han comunicat aquest matí, mentre provava d’arreglar l’arpó de Cyprien, i ara em fan pujar a la barca de vela que fa cap a l’illa gran. Faré de jardiner d’una família de funcionaris que viu en un dels carrers nous de la capital. Des de fa uns quants mesos molts deportats han obtingut el dret de viure entre els vius, i jo, tot i no haver demanat res, ara també sóc a la vila gran, envoltat pels potents i els vencedors i esperant que em diguin al servei de qui hauré de treballar.
I per fi torno a veure dones: filles dels uns, esposes dels altres. Tot i que cap d’elles no em parla mai, les miro, les escolto i oloro de lluny allò que desprenen i que el clima sembla multiplicar. Les dones d’aquí fan molt bona flaire. Malgrat els imperatius del pudor, porten menys roba que a Perpinyà, i infinitament menys que a París. No prou perquè els vegi els turmells o les espatlles, però suficientment perquè endevini geografies que llisquen sota el teixit.
Els matins, gairebé només puc entreveure la dona del meu amo, que tinc l’obligació d’anomenar Madame Lecanuet. És quan treballo l’hort i el jardí, quan haig d’inventar-me que sé conrear la terra i fer resplendir aquestes flors d’Oceania. Balisier, bougainvilliers, hibiscus, anthurium, flors canacs que haurien de tenir noms canacs si els colons no haguessin importat els noms per a cada una de les coses que troben aquí, de manera que tot sembli europeu de bon començament… Madame Lecanuet no em parla mai. A vegades un altre jardiner, que en sap més que jo però no m’ensenya res, em diu de marxar per una estona, així ella gaudeix del jardí sense haver de passar a frec d’un deportat. L’evident i constant menyspreu que em manifesta la parella Lecanuet fa que em sàpiga greu que només tinguin fills mascles, impedint-me de revenjar-me amb masturbacions que haurien inclòs qualsevol filla de la casa. Els obeeixo amb l’esperança vaga que la meva estada a prop seu sigui breu.
Mentrestant, arreu de la vila observo les dones que feinegen o fan veure que mandregen per semblar més adinerades del que són. Encara no estic disposat del tot a reconèixer-ho, però ja sé que duc dintre meu un món conjugat en femení. Veig com caminen, com estenen la bugada, com alleten, com surten èbries de la taverna, com obren i tanquen ombrel·les seguint el curs dels núvols, i de seguida les empasso. Així, de nit, quan m’acull la màrfega en el casot de fusta que tinc el dret de dir que és meu, convoco la que més em plau i ballo amb ella un vals de gemecs tot jugant al joc del semen com fuig.
No oblido Josepa, i sovint la convoco, però a vegades passo dies sense ser capaç de recordar-ne la cara, el caminar, la veu. Ella, allà on és, em perdona, sobretot quan el seu marit acaba de cavalcar-la i així pateix de nou la certesa que no em pot demanar una fidelitat que li és impossible mantenir.