39. Nue Pitica

Catorze mesos i jo. Com si els mesos i jo fóssim casats, o amics inseparables, o amo —ells— i jornaler —jo. Catorze mesos assumint la meva nova posició, mig deportat menyspreable mig intèrpret indispensable, i sempre el mateix cel de sol i pluja, el mateix minúscul tros d’illa de mica en mica francesitzada sota els peus, el mateix oceà que de tant contemplar-lo ja no sembla res més que una bassa exagerada. I aquests gavians que em sobrevolen per si mai de sobte esdevingués, per a ells, digne d’interès, i les ratapenades que ja no espanten ningú tot i el seu vol lent i el seu embalum una mica repugnant. Visc entre flors i verdures, anhelant que algú em cridi per anar a conversar amb canacs i així gaudir d’una estona de vacances, minuts en què la vida, de nou, circula al meu voltant. Poc importa de què parlen els que em criden, de bananes per comprar o bescanviar, de tribus més salvatges en boscos més profunds, del dret de pescar allà on ara pesquen els francesos. Un dia fins i tot em sol·liciten dos canacs de dues tribus diferents, que volen que el jove blanc que sap parlar com tots els canacs els tradueixi els mots de l’altre.

Però no em criden cada dia, i sé que arribarà el moment en què d’altres aprendran aquestes llengües, o els canacs per força parlaran francès i ja ningú no em necessitarà. Em sento, a cada instant, a punt d’esdevenir de nou inútil. Per això no crec en aquesta vida i per això sabria dir tan poca cosa d’aquests catorze mesos. Al llarg de la meva existència, i fins avui en què escric, he viscut moltes èpoques boiroses, però em sembla que cap boira no és més blanquinosa que aquests catorze mesos d’absència de mi mateix, passats esperant, com d’altres, que de París arribi l’amnistia. Els deportats en parlen tots, també els soldats que voldrien tornar a França, i els comerciants que s’espanten de veure l’illa buidada de cop, justament ara que cada vegada més deportats són admesos per viure a Nouméa.

Mentrestant, doncs, continuo treballant per als Lecanuet, i els vespres, a vegades, m’atreveixo a anar a la taverna i a vegades m’emborratxo i a vegades passo rere les cortines fins als recambrons on cardo amb una puta. Cada puta pren les faccions de Josepa, els pits se’ls enfosqueixen com eren foscos els seus, l’entrecuix se’ls dibuixa de nou per correspondre al seu triangle exacte, en la mesura que allò que recordo d’ella és seu i no d’una altra puta. No aconsegueixo mai, però, fer que les veus també es transformin, que tants accents francesos semblin de sobte el seu català bru d’avellana, i per això sempre els demano que callin mentre em descorden.

La meva vida durant aquests catorze mesos va ser de nàufrag al mig d’altres nàufrags. Tanmateix, bé devia dur dintre meu un desig de vida real, un afany d’empentes i rodolons; no m’explico, si no, com vaig seguir el rastre de l’aventura tan bon punt vaig ensumar-la.

Aquest ensum em ve un migdia de setembre, quan passejo fins al port per veure com desembarca una nova gentada vinguda de Marsella. De vaixells de França n’arriben cinc o sis cada any, i, doncs, ja he tingut prou temps per considerar-ho un espectacle a la vegada reiterat i excitant. Jo, com tothom. Per això, com tothom, quan puc m’acosto sense pressa al desembarcador per veure com baixen els viatgers, quasi fantasmes per haver estat tant de temps a la mercè de l’aigua. Fa bastants mesos que no arriben més deportats, tan sols colons, soldats i funcionaris.

Mandrejo al mig dels crits, dels improperis i de les salutacions que conformen l’ordinari dels vaixells que escupen tanta humanitat, quan, tot d’una, sento un pessic dintre meu en veure un dels burgesos avançar rere les seves pertinences, transportades per dos mariners. Només l’havia vist una vegada, i durant tot just algunes hores, i vestit d’una manera molt diferent, però el reconec de seguida, tot i que em caldran uns quants minuts per recordar el nom que els seus homes li donaven. Dunkerque, el cap dels desertors que ens havia obligat a fer volar el Dédale, camí de París, ja fa quatre anys, quan Barnabé i jo fèiem ruta cap a les nostres morts. Va ben afaitat, du roba de bon teixit i un bigoti curt i fi, però sé que és ell. Gairebé diria que sembla més jove. Reculo per la intuïció que aquesta transformació, per a qui la sap, pot ser perillosa. És la primera vegada, des que sóc en terra canac, que veig algú de qui sé el nom abans que ningú me’l digui. En sé el nom, però un home tan disfressat deu haver canviat d’identitat alhora que canviava de roba, i reculo una mica més de pressa quan ell també, de sobte, em mira. No m’identifica però es torba, el temps just de fer veure que té el coll de la camisa mal botonat, i de nou es decanta cap als mariners que transporten les caixes. Ja no li puc veure la cara, però a partir d’aquest moment esdevé la persona de l’illa en la qual penso més.

Necessitarà, ell, quasi una setmana per recordar qui sóc. Mentrestant, sé que és fotògraf, el primer fotògraf de Nova Caledònia, i que es fa dir Monsieur Pommeau. S’ha instal·lat en una casa nova de fusta prou bona, prop de l’església. El primer dia, quan jo el guaito de lluny, ja contracta obrers perquè li facin un aparador, perquè converteixin l’interior de la casa en botiga i en laboratori, i perquè pintin, en lletres vermelles, Ch. Pommeau, Photographe, Portraits, Cérémonies, Paysages, Cartes Postales. Feineja, visita els veïns per presentar-se, transporta el seu aparell fotogràfic als llocs de pas per començar a retratar la ciutat i a fer-se conèixer. Saluda, somriu i desapareix sota el teixit negre que fa de capa a la seva capsa de tres peus i que sembla entusiasmar-lo tant com l’havia entusiasmat el globus de Barnabé.

El vaig observant, així, d’amagat, fins que topo amb ell, un vespre, camí de la taverna. M’esperava. Té la mirada franca i les mans obertes, només em barra el pas a mitges.

—Noi, noi, noi, quina sorpresa de trobar-te per aquí!… Saps?, he passat uns quants dies pensant en tu, m’era impossible de saber on t’havia vist, però sóc tossut, jo, tossut, mai no em rendeixo… Ja he vist que tu de seguida vas saber qui era, em sembla que et vas espantar i tot… No calia, no sóc cap perill per a ningú… Mira, he portat una ampolla de conyac. Què me’n dius d’anar a seure en algun racó on ningú no ens pugui sentir? Tria tu, que coneixes l’illa més bé que jo…

I no puc fer res més que conduir-lo cap als afores, a l’entrada d’una cala, allà on podrà escanyar-me sense testimonis.

Seiem en una roca, a un metre de distància l’un de l’altre, i durant una estona tan sols glopegem el seu conyac. Miro les ones, que tenen un posat d’ogre al costat de la blanor de les de la Mediterrània; miro els ocells, que alguns dies anomeno gavians, i d’altres, gavines, per no haver de reconèixer que n’ignoro el nom; miro els núvols, que s’esmunyen cap a Austràlia o Nova Zelanda, però de veritat miro aquell home que potser em matarà, el miro provant que no vegi que l’estic mirant. És una pau de teatre, amb un silenci maquillat de serenitat, i res no hauria de semblar tan agradable com aquest moment de quietud si no fos que m’haig de concentrar per no haver d’anar de ventre. Per sort, ell parla.

—Et recordes com em deien?

Ho diu tot somrient-me, i encara que sigui un somriure de criminal em calma una mica, el ventre se m’apaivaga i aconsegueixo fer un moviment afirmatiu amb el cap.

—Dunkerque.

—Molt bé, bona memòria, noi, això està bé. Tampoc no era el meu nom de veritat, t’ho pots pensar… I què, un bon ensurt, oi, quan m’has vist?

Ara, aquest vespre, quan escric això, em veig incapaç de reproduir la totalitat de la conversa que vam tenir, de tant que xerrava, ell. Recordo que primer de tot em va demanar d’anomenar-lo pel seu nom nou, Charles Pommeau, i m’ho va demanar com un favor que un dia m’hauria de tornar. Parlava i, veient com jo assentia, en tenia prou per sentir-se autoritzat a continuar. Dels fragments del que recordo, intento reconstituir l’únic que en aquell moment em va semblar important:

—Quan per fi he sabut on t’havia vist, ja pots pensar que també he tingut un ensurt; imagina’t si anessis a explicar a les autoritats que m’has conegut mentre fugia de la guerra amb una colla d’amics, i que no semblàvem gaire respectuosos amb la propietat dels altres… Era ben empipador d’arribar en aquesta terra gairebé verge i de seguida trobar-me un testimoni d’una vida anterior… Però m’he informat i m’han dit que tens aquest talent per a les llengües, i és un talent que ens podria ser molt útil, segur, perquè tinc alguns projectes i diria que potser t’hi podràs afegir…

De nou m’entra un baf de por, però ell torna a somriure.

—Ja te’n parlaré més endavant, no tenim pressa. Si no has dit res fins ara, deu ser que saps que no val la pena molestar ningú amb aquestes velles històries, oi?

Bellugo el cap per dir-li que sí, però al cap d’alguns segons entenc que vol sentir-m’ho dir. Aconsegueixo balbucejar.

—És clar.

—Molt bé, noi, molt bé. I ara m’has de dir si t’agrada la feina de jardiner o si voldries trobar-ne una altra.

—Bé…, agradar, no gaire, no, però no ho sé…

—No saps què et vull proposar i et fa por que no sigui legal, és això? Doncs et pots tranquil·litzar, he tingut uns quants mesos, al vaixell, per aprendre el refinament de la legalitat i no me’n vull descuidar mai… Necessito un ajudant, t’interessa? Seràs a la botiga, portaràs la màquina quan surti a fer fotos i m’ajudaràs al laboratori… D’aquí un mes en sabràs tant com jo… No et pagaré gaire bé, això no, però em sembla que no te pots plànyer, ja que si fos malfiat de mena t’hauria pogut tirar a la mar en lloc de fer-te tastar el meu conyac.

De nou només sé balbucejar.

—Però…, els amos, vull dir que no puc…, jo…, tampoc no depèn d’ells…, vull dir, sóc un deportat i sense autorització no es pot canviar d’amo…

—Sí, m’ho han explicat, però no serà cap problema. Diré que ja has treballat en un laboratori, allà, d’on sigui que vinguis, i que et necessito…

—Ah, doncs…, bé, d’acord…

Un dels dos recambrons de la seva botiga li serveix de laboratori, a l’altre hi instal·lo la meva màrfega. L’estreno l’endemà mateix, després que hagi abandonat els Lecanuet sense altres paraules que un au revoir amollat distretament. Hauré d’esperar, però, algunes setmanes perquè Dunkerque m’expliqui la raó veritable per la qual no es va desfer de mi. M’ho explicarà un capvespre, mentre em convida a compartir amb ell una ampolla de cervesa que el taverner li ha regalat. I primer de tot, abans d’explicar-me per què no em va matar, m’explica com ha esdevingut fotògraf.

—Ja veuràs, sembla una rondalla… Acabava de separar-me dels meus homes a causa d’un malentès sobre la repartició d’una suma de diners. Estaven molt emprenyats; per això vaig campar-la abans que haguessin reunit prou coratge per intentar pelar-me. I així em vaig trobar caminant en solitari, que sempre és una mica pesat, quan al segon dia es va posar a ploure, cosa que és encara més depriment. Era al mig d’un gran buit: camps, quatre arbres sense fulles i aquesta aigua del cel que em volia mal. Vaig córrer fins a una granja per passar-hi la nit i, mentre corria, vaig veure com a l’altra punta del camí hi havia un noi que s’apressava cap a la mateixa granja. Vaig arribar-hi primer i, com a primer ocupant, en cap moment no em va passar pel cap prohibir-ne l’accés al noi aquell, tan sols m’hauria de pagar un petit dret d’estada, dependria del que tingués. No tenia res, el malparit, només les seves sabates i un mocador quasi net. No em vaig veure amb cor de fer-lo caminar descalç i li vaig prendre el mocador, ja veus que no sóc gaire exigent…

»No diré pas que ens vam fer amics, però la pluja, al cap d’una estona, la tens molt vista, i vam començar a xerrar. I resulta que el noi se n’anava a Pau per aprendre l’ofici de fotògraf. Tenia una carta que li prometia la plaça. Jo l’escoltava distretament, fins que va dir-me que el projecte del seu futur amo era d’instal·lar-se a Nova Caledònia i d’endur-se’l amb ell. I així, de seguida, vaig saber que havia de convèncer aquell noi que em deixés el seu lloc. Ho vaig fer barrejant el compliment i l’amenaça. Primer li vaig tornar el mocador, que només havia utilitzat un parell de cops. Després vaig treure’m del sarró totes les monedes que hi tenia, que no eren gaires, i li’n vaig donar la meitat. La meitat del que posseïa, t’ho imagines? No ho havia fet mai, això… I després li vaig dir que si el tornava a veure o sabia que s’havia apropat a aquell taller fotogràfic, li tallaria el coll. Ens vam entendre així. Em va donar la carta i quan va deixar de ploure ens vam separar.

»Així doncs, em vaig presentar a cal fotògraf i durant sis mesos em vaig fer dir Léon, que era el nom d’aquell noi, un nom horrorós, però a vegades no es pot triar… Vaig aprendre tot el que vaig poder perquè llavors ja somiava fer una vida més tranquil·la, però aviat em vaig començar a avorrir i no hauria aguantat gaire més si el meu amo no m’hagués confirmat que volia instal·lar-se a Nova Caledònia. Em va dir que em quedaria amb ell fins al mateix dia que marxés, però que s’havia desdit de la seva idea inicial i que no el podria acompanyar. Em va saber greu, t’ho pots pensar, perquè vaig haver de canviar els meus plans, i per això ara ve la part brutal de la història, la que em valdria una dansa amb la senyora Guillotina si s’arribés a saber, tot i que aquí, tan lluny, ningú no podria demostrar res, oi? Quan va haver marxat de Pau cap a Bordeus, vaig seguir-lo i, abans que es fes de nit, vaig operar una altra substitució d’identitat, però aquesta sense regateig. No tinc vocació d’assassí, però a vegades la mort d’un home pot arreglar tantes coses que gairebé sembla pecat deixar passar l’oportunitat.

Ara conec la història de Dunkerque, que ja no haig d’anomenar així. M’ha lligat a la seva vida i als seus tripijocs, i ara sé que si li faig nosa em matarà. I si no em mata no només és perquè puc ser-li útil, és sobretot perquè li sóc confortable. Amb mi pot descansar. M’ho explica així: Amb tu puc descansar, perquè, collons de Déu!, fer veure tot el dia que sóc un burgès honest em rebenta. Amb mi pot blasfemar, pot cantar cançons de putes i mariners, pot recordar els vells temps en veu alta, explicar-me crims i delictes que per a ell són proeses. Sóc l’única persona de l’illa amb qui pot ser qui és, i per això tinc, als seus ulls, un cert preu. Per això i per les meves llengües, ja que no en té prou de ser acomodat i respectat, també vol fer-se ric. I pensa que puc ajudar-lo a aconseguir-ho.