40.

Fa una setmana dormisquejava rere el taulell de la botiga de Dunkerque, o treia la pols de les fotografies de l’aparador; ara camino dins la selva, cada vegada més lluny de Nouméa. Com he pogut deixar-me entabanar fins al punt d’acceptar d’arriscar la meva vida simplement perquè Dunkerque necessitava un intèrpret?

Fa una setmana pensava que la rutina esdevenia plàcida i que Dunkerque s’acostumaria a ser un burgès entre uns quants burgesos més, però no el coneixia prou bé; per això ara avancem al mig d’una foscor de bosc, per senders tan poc visibles que no estic segur que existeixin, amb la mirada fixada en un futur de riquesa considerable o de mort propera.

Tot per l’or que podria haver-hi. Fins ara no havia conegut ningú que pensés de debò que es pot trobar or a Nova Caledònia, tot i que alguns vaixells que arriben d’Austràlia porten noves d’allà i són noves d’expedicions folles cap a les terres i els rius on, diuen, se’n troba amb profusió. Austràlia i Nova Caledònia són prou allunyades per no deixar pensar a ningú que uns i altres compartim la mateixa terra amb els mateixos minerals, però Austràlia, en comparació d’Europa, és tan a prop que no costa gaire d’imaginar-la com una terra bessona, encara que gegantina. I de tant en tant a Nouméa mateix desembarquen australians prou desesperats per semblar els hereus dels cercadors d’or de Califòrnia. Arriben i marxen cap a les muntanyes canacs, abans de tornar a aparèixer, disgustats, unes quantes setmanes més tard, o de no tornar a aparèixer mai.

A Nouméa, els més saberuts es mofen dels australians, repeteixen que està demostrat que en aquesta illa només pot haver-hi molt poc or, molt poca plata i cap pedra preciosa. En canvi, comencen a sospesar el valor del ferro i del níquel, metalls vulgars que no entusiasmen ningú excepte aquells geòlegs vinguts de França que escodrinyen la terra i es reuneixen prou sovint amb el governador tot refusant de fer públiques cap de les seves conclusions.

Dunkerque menysprea el ferro i el níquel, i no es deixa desanimar per la visió dels australians derrotats; s’ha convençut que la inspiració que l’ha dut a travessar mig planeta li exigeix que no es vegi satisfet amb una botiga pròspera i la consideració amable dels seus veïns. El primer perd o el primer guanya, però el primer té tot l’espai per a ell!, va dir-me quan em va proposar d’acompanyar-lo.

Però quan m’imaginava córrer món, al temps de Perpinyà, quan em veia travessant deserts, mars i muntanyes, sempre era a l’empara d’un xeic, d’un tsar o d’un mogol que em garantia escorta i benestar. Mentre que ara, aquí on sóc, per escorta tinc els arbres que m’esgarrapen i, com a benestar, la sensació que mai més no veuré un cel sencer. Ni des de l’illa dels Pins ni des de Nouméa no m’havia adonat que la selva podia ser tan fosca. Fosca del verd que ho omple tot, fosca de la llum que renuncia a lluitar contra el cimall dels arbres, s’escapoleix per tornar cap al sol i em deixa perdut amb Dunkerque. Jo, que camino rere seu, sóc aquell que mataran primer si ens volen matar per sorpresa. Però Dunkerque es malfia tant que s’ha negat a contractar un tercer home que ens pugui protegir. Tan sols confia en mi, i aquest privilegi, evidentment, em corglaça; quan s’hagi desfet de mi, ja ningú més no sabrà res del seu passat ni de l’or que no crec que trobem.

Fa una setmana que caminem i que em sento humiliat per la selva que ens xiuxiueja que desfem el camí i tornem amb els blancs a parlar de guerra i de fortuna. La selva ens avisa, però cada dia els seus avisos són més distrets i aviat ja només sentirem la seva indiferència al nostre destí, quan ja no sapiguem on sem, quan hàgim acabat les reserves d’aliments que portem a pes d’esquena, quan hàgim pujat i baixat per caminois imaginaris i quan els peus ens comencin a sagnar d’haver-se podrit les sabates. La selva ja només ens dirà que acabarà empassant-se’ns. Ens ho anuncia amb els grunys, els esgarips i els brunzits que ens acompanyen arreu i, si de nit n’hi ha menys, en canvi semblen més a prop, a frec de pell i d’orella.

Els entesos afirmen que no hi ha cap animal perillós en aquesta illa, i m’ho podria creure si m’ho afirmessin en una revista de geografia que llegís a Perpinyà o a París, però des del cor d’aquest embalum de vegetació només puc creure que rere qualsevol arbre pot amagar-se un jaguar, un llop, un ós grizzly, qualsevol d’aquests animals que tant delegen la carn de l’Assiscle. I sota cada clapa de molsa entreveig escorpins, serps, aranyes; sota cada pedra s’hi arreceren les germanes més pèrfides de la creació per clavar-me allò que saben clavar i injectar-me sucs que em faran morir. Potser és veritat que no hi ha animals perillosos, però encara que n’hi hagués Dunkerque no em faria caminar menys de pressa sota la nit dels arbres.

M’ha explicat que ha estudiat un manual de geologia que li va deixar el capellà de Nouméa i diu que sap quin tipus de roca cal cercar, sempre a prop o dins un riu, i per això dos cops al dia ens aturem dins l’aigua i passem sorra i pedres pels garbells que hem dut en sacs tancats perquè ningú no sospités la raó de la nostra excursió fora de Nouméa. Jo, a més d’un sac tancat, duc també un permís especial del governador, ja que, segons Dunkerque, allà on vagis has de ser amic de l’amo. El governador ens ha garantit impunitat a canvi d’un percentatge de les nostres descobertes. Un percentatge d’esgotament, fam i flastomies. I quan no flastomem furguem per trobar vegetals que es puguin menjar, però tot ens sembla repel·lent, plantes dures com cuir vell o toves però llefiscoses, apegaloses, que ni ell ni jo no gosem tastar. Llavors endrapem les ratapenades que cauen del cel a cada tret de Dunkerque. Són grasses però antipàtiques, tan bon punt fosqueja fan vibrar l’aire per dir-nos que qualsevol nit es venjaran deixant-se caure damunt nostre i mossegant-nos amb aquelles dents que ensenyen quan moren. I jo haig d’espellar-les abans de fer-les coure. Avancem així, sota arbres que ens aïllen del sol, però mai de la pluja ni de les befes de tot allò que viu allà dins.

Els canacs, ben segur, no ens ajuden. En trobem de tant en tant, ara per ara sempre pacífics, tot i que tots van armats amb destrals de pedra i atzagaies, i duen tots aquests tubs de teixit que els perllonguen la verga. Al contrari dels que vénen a Nouméa, cap d’ells no sembla tenir por d’un encontre fortuït amb blancs. Sovint ens segueixen una estona, o es dirigeixen de dret cap a nosaltres sense mirar-nos i ens passen a frec amb un aire altiu que m’espanta més que les seves armes de pedra o de fusta. Jo, llavors, estic obligat a saludar-los, a pregar-los que s’aturin, a fer-los parlar per aprendre la seva llengua, i així els demano si voldrien bescanviar algun aliment per la menudalla que duem a les motxilles, però riuen i diuen que no tenen res. Els costa creure que un blanc parli com ells, però aquesta sorpresa no és prou forta perquè em considerin amb compassió. També els pregunto si no saben d’algun lloc en què hi hagi pedres grogues que pesen, però cap no sembla haver-ne vistes mai. Abans de desaparèixer a vegades improvisen cançons per dir-me que no m’hauria de quedar dins aquesta selva, que el meu cul blanc s’embrutirà i la meva mare em renyarà. O que vindrà Geena, el llangardaix, pare de tots, i se’ns cruspirà si no li fa angúnia tastar cossos blancs massa magres i cansats.

Continuem, però. I cada vegada més sovint ens descalcem per caminar dins l’aigua i garbellar sorra i terra. Aquestes roques m’agraden, diu Dunkerque, són com les del llibre del capellà.

Cada dia deu ser més difícil distingir-nos de la vegetació. Carn de pelleringues quan ja no ens queda res més per alimentar-nos que l’aigua del riu en què cerquem, ara, la nostra mort probable. A vegades ric perquè potser amb les ratapenades i algun crustaci d’aigua dolça en tindrem prou per no rendir-nos i no morirem ben bé de fam, però sí de flaquesa i, sobretot, d’ignorància d’allò que cal fer de debò per sobreviure. Ningú no m’havia dit mai que fos possible morir d’ignorància, però ara veig que algú, un dia, en algun llibre, hauria de parlar de nosaltres com a pioners de la mort més estúpida.

Fins que apareix Kut.