30.

A còpia de setmanes ja no sé destriar cap altre món que no sigui aquest soterrani on ens desfem. Avui, mentre redacto aquest nou capítol del meu relat i mentre de debò estic a punt de retrobar tots aquests morts de la meva joventut, sé que dec a Nestor de no haver embogit, com aquells que s’aixecaven d’un bot i es picaven el cap contra la paret o la porta, o xisclaven per esquerdar les pedres i eixordar un déu que sordejava, o corrien entre els cossos ajaguts i els trepitjaven fins que els altres els feien caure, els estabornien o els mataven a cops de puny. Érem un teatre de nit i podridura, amb desenes d’actors gairebé invisibles que vivien cadascun el seu drama particular, impedits per l’obscuritat de donar un sentit col·lectiu a aquest patiment. Cada dia que passava érem tots més indiferents a les morts suaus o violentes, als esbufecs de les fornicacions, als crits i a les cançons de tantes agonies que se superposaven i se succeïen sense aconseguir formar un conjunt coherent.

Dec a Nestor i a les seves converses de no embogir i, a fi d’intentar pagar-li el favor, deixo que empri com a coixí la meva cuixa, per condormir-se. La meva magror fa que el seu crani sembli descansar directament contra el meu fèmur, i ràpidament em ve una rampa, però intento ser-li indiferent. Li acarono els cabells envescats de llot, i quan he pogut arreplegar algun aliment l’hi poso a poc a poc dins la boca. A mesura que passen els dies parla menys sovint i menys temps; a vegades la seva respiració esdevé difícil, obre la boca i té un plany de peix que s’ofega. Of, of, of. Li estrenyo l’espatlla, li toco el front, provo de parlar-li dels països que visitarem un dia, però aviat ja només conec països sense llum, amb paisatges de fang i rius que puden. I, un matí, Nestor també mor.

Quan pensava en la seva mort, imaginava que tindria el temps de confiar-me algun secret sobre el nostre do comú, que em donaria instruccions, que m’indicaria en quin llibre havia amagat el seu testament lingüístic o quin mapa em seria indispensable, i llavors s’aniria apagant, el cap a la meva falda. Agonitzaria serenament, tot murmurant-me consells en llengües diferents, fins al punt de barrejar-les i fer-ne una de sola, i aquesta llengua nova al capdavall seria com aquella primera llengua dels homes que ell tant havia delejat descobrir. No passa així. Un matí, el trobo mort, arronsat, les mans arrepapades als genolls, ja fred. M’ha deixat sol perquè ara, sense ell, pugui tornar-me com els altres, embogir i morir.

Quan vénen els guàrdies i criden: Els morts!, m’aixeco a poc a poc i intento arrossegar-lo per les espatlles, però pesa massa, llavors l’estiro pels peus, fins a la sortida, deixant que el cap li llisqui dins el fang. Quan arribo prop de l’entrada un guàrdia dóna un cop de culata a un presoner perquè m’ajudi, i així puc fer sortir Nestor d’aquest infern de nit i de merda.

Què haig de fer, ara? Al mercat de les ànimes, la vida d’un noi de dinou anys sense experiència deu valdre ben poca cosa, però la sort que tinc és d’ignorar-ho. Quan la porta es torna a tancar, i em trobo sol al mig de tants homes indestriables, esdevinguts idèntics per la gràcia de la foscor i de la brutícia, què hauria de fer? Sec allà mateix i deixo que el meu cos ho decideixi en lloc meu. Mentrestant, per no participar en cap de les seves decisions, intento reconstituir el fil de la meva vida en llengües diferents. Repeteixo records inconnexos de llengua en llengua, així el temps sembla més fàcil de travessar i puc escapar-me per estones d’aquesta presó.

Fins que el meu cos de dinou anys em fa saber que vol viure, i jo, hoste d’aquest cos, l’obeeixo. Començo a pouar energia en la quimera de creure’m important, fins a retrobar la voluntat de viure, i així puc dir que, allà dintre, al mig de l’abisme, em salva la meva ingenuïtat. Continuarà salvant-me al llarg dels mesos que seguiran, quan podré declarar-me absent de mi mateix gràcies a tantes llengües que em permeten fugir d’una realitat que continua intentant anihilar-me.

I un dia, no sabria dir quant de temps després, ens expulsen del soterrani. Vénen i criden: Tothom a fora, immediatament! És clar, ens cal molt de temps per acceptar que ens deixen sortir. Alguns s’espanten, voldrien quedar-se, preferint la rutina d’una mort lenta a qualsevol canvi que pot ser per anar de mal en pitjor. Lentament, però, ens apropem a la porta de sortida, que no és res més que un ull fosc que du de la nit de la nostra cel·la a la penombra de passadissos en què també podríem perdre’ns per sempre.

Els morts, a vegades, caminen. Ho sé perquè he estat un d’ells. Sortint de la presó, avancem per soterranis de mica en mica més clars, i així, com si l’administració militar hagués vetllat per la salut dels nostres ulls, quan eixim a l’aire lliure estem preparats per rebre la llum del dia. Primer, però, no distingeixo res. Estic envoltat d’homes que no són res més que estàtues de fang, encorbades per les privacions. No veig res però sento un mareig sobtat quan, tot d’una, respiro aire fresc. Gairebé trontollo, és un aire dolorós d’empassar, sembla voler netejar d’un cop la brutor que se m’ha acumulat cos endins. Els altres, al meu voltant, també vacil·len, però els guàrdies comencen a cridar i picar, i aviat acabem de pujar les escales i sortim per sempre més d’aquell món subterrani.

Ens fan voltar una estona per uns parcs que no miro, només espio de cua d’ull el blau d’un cel de quasi estiu sense aconseguir pensar que feia setmanes que no veia cap color. Arribem a uns abeuradors i, allà, ens diuen que ens hem de rentar, però sense despullar-nos. Rentar-se, doncs, vol dir ficar primer el cap i després el cos dins una aigua que podria ser la cosa més meravellosa que hagi tastat mai, encara que no hagi estat el primer a posar-m’hi i que ja sigui bruta, però encara fresca i lluminosa del sol que s’hi reflecteix. Crec haver de dir que ni la pell de Josepa no hauria pogut oferir-me una sensació de plenitud retrobada tan forta com aquesta aigua destinada en principi als cavalls de l’exèrcit. Ni la seva pell ni la seva boca ni cap altra part del seu cos.

Érem estàtues de fang, ara sem desferres molles, però almenys ens podem mirar cara a cara, i jo, és clar, no reconec ningú però em sento acompanyat per aquests homes que tenen de nou gestos fraternals els uns pels altres a mesura que es tornen a veure. Moltes covardies, moltes mesquineses i uns quants crims quedaran sepultats allà baix; m’aniré adonant que els presoners intentaran no parlar mai d’aquestes setmanes sota terra i encara menys del que hauran pogut fer-hi. Jo, com tots els altres, provaré d’abolir aquest temps, de restar-lo dels meus records, però crec que cap de nosaltres no ho haurà aconseguit mai.

No ens han deixat gaire més de trenta o quaranta minuts per rentar-nos tots, ara ens fan passar d’un en un a davant d’un escrivent que ens demana la nostra identitat per inscriure-la en un gran registre. No ens reclamen cap paper, cap prova de cap nom, i suposo que molts deuen mentir, com si la mentida pogués res a davant de la voluntat de qui té el poder absolut. Després, ens condueixen a un descampat envoltat de reixes i ens tanquen allà, sense haver-nos dit res, excepte, és clar, els insults habituals. Es nota per la terra trepitjada i sense cap bri d’herba que no sem els primers a ocupar aquest espai. El que em sorprèn més, però, és de no veure-hi cap rastre de dejeccions humanes.