18. 小雲

Cap observador extern als esdeveniments no podria dir si l’excitació de la gent és d’alegria continguda, de revolta o de por. Ara per ara, tot és incomprensió. Sortim de la ciutat fent veure que no tenim pressa, per no atreure l’atenció de provocadors o de súbdits lleials disposats a denunciar qualsevol per oblidar la humiliació que els burxa. Quan comença a fosquejar, arribem a una bifurcació i enfilem un caminoi clapejat de bassals, i al cap d’uns quants minuts ens aturem, sota una nit que mai no ens havia semblat tan desconeguda. Sense dir res, ens ocupem ell del cavall i jo del sopar. Mentre mengem, Barnabé m’etziba:

—I què, t’agradaria ser l’intèrpret oficial del govern de la República?

Moc una mica el cap, però durant una estona no dic res. Necessito rumiar en el futur que París em pot oferir. I veig que seré l’home de confiança del ministre d’Afers Estrangers, que m’enviarà a Vladivostok per pactar amb els siberians, al Caire per repatriar francesos esgarriats, a l’Amazones amb l’esperança que hi descobreixi alguna ciutat d’or i diamants. I quan els mongols, els malgaixos o els lapons faran arribar ambaixades a França seré a les portes de París per rebre-les, vestit de gala, Tongasoa, ny namako, tongasoa!^[15] I un dia Josepa vindrà i ens casarem seguint els ritus de tots els visitants que acollirem; potser els capellans protestaran, però en la República de Barnabé els capellans ja no tindran el poder de mossegar ningú.

Parlem d’això, aquesta nit, Barnabé, jo i una ampolla de ginebra.

L’endemà al matí, amb la ment enfangada per les restes d’alcohol, ens afanyem de nou cap al nord. Al poble on ens aturem amb el pretext d’esmorzar no saben res que nosaltres no sapiguem, colla de rústecs, pagesos toscos, febrosos de notícies però incapaços d’enviar algú a cercar-ne.

Hem d’esperar fins a la vila següent, amb quatre gendarmes que en vigilen la carretera principal, per saber que els parisencs han fet caure l’imperi. L’emperador és presoner a Berlín, l’emperadriu ha fugit a Londres, ja no queda res d’aquest règim; sols els republicans poden esperar reconstruir el país i fer fora els prussians que, mentrestant, continuen avançant… En aquesta vila de cases marronoses testimoniem les primeres manifestacions públiques d’alegria, a les quals Barnabé s’afegeix gairebé sense dubtar-ho. Segons ell, els gendarmes que vigilen l’entrada de la vila deuen haver-se allunyat per no haver de sentir crits fins ara sediciosos ni cançons en principi prohibides. Esperen ordres allà on ningú no els obligarà a intervenir.

Barnabé es precipita gairebé ballant cap a la plaça de l’Església, on s’aplega la gent, i jo rere seu. Des de dalt d’un carro tres homes cenyits amb una bandera tricolor profetitzen, proclamen i discursegen, però jo només puc sentir com l’últim, el més barbut, exigeix del futur govern que demani al poble d’alçar-se en armes per reconquerir els territoris ocupats pels prussians i, així, retrobar l’esperit dels avantpassats del 1789. Parla d’honor renascut, d’enemics aixafats i de ciutats alemanyes incendiades… Els seus companys l’aplaudeixen, però el públic no sembla disposat a deixar-se endur tan aviat per aquest nou entusiasme. Al final, però, tots, i jo també, cantem La Marsellesa i xisclem Vive la France!

Barnabé avalua que si fem patir el cavall podem arribar a París en menys d’una setmana i així ser a recer en el cas que tot s’enverini. Fem patir el cavall, doncs, i només de passada demanem notícies. Ens assabentem que els republicans han format un govern provisional i s’esforcen per no perdre la guerra massa ràpidament, però els prussians caminen quasi tan de pressa com nosaltres cap a París.

I abans d’arribar-hi perdem gairebé un dia quan topem, a la sortida d’un bosc, amb cinc desertors. Sorgeixen a davant nostre com sorgien els bandolers en les aventures de Quentin Durward o els trabucaires de l’Empordà que capturaven viatgers i els tallaven l’orella per obtenir un rescat. Aquests cinc, deixant de ser soldats han esdevingut lladres, i s’apropen a nosaltres apuntant-nos amb els seus fusells de guerra.

—Baixeu d’aquí, tots dos!

El que ha parlat ha de ser per força el cap de la colla, però no és ni més lleig ni més alt que els altres. Simplement és l’únic que, per parlar amb més comoditat, ha deixat d’apuntar-nos.

Baixem provant de no fer cap gest brusc. Dos dels lladres estan a punt de pujar al carro per escorcollar-lo quan el cap crida per dir-los que s’esperin. Obeeixen, estranyats d’allò que deu ser un mancament a la rutina del robatori.

El lladre observa les pintures que decoren el carro. Els altres l’envolten, provant de desxifrar les lletres, però tots s’entrebanquen amb la paraula aéronaute. El cap, que sembla saber llegir més bé que els seus homes, es gira cap a Barnabé i li pregunta si això significa fer volar un globus.

—Exactament, ho heu encertat.

—I el globus, el porteu aquí dintre?

—Sí…, és clar.

La veu de Barnabé comença a tremolar. Perdre diners no l’inquieta gaire, però el tafetà del globus és un teixit car, i ja s’imagina que l’estriparan per fer flassades, per a ells i les bagasses que es trobin pel camí.

—I el feu volar? Vosaltres el feu volar? —I, dient això, ens apunta amb el fusell, primer a Barnabé i després a mi.

—Nosaltres, sí. Més aviat, jo, ell encara no en sap.

Els altres homes s’impacienten, però el cap els dedica un gest tranquil·litzador.

—Escolteu, pallagos, després d’aquesta fotuda guerra, ens prendrem una horeta de descans. Ens ho mereixem, oi? I tu, home, escolta, que te vull fer una proposta… Pagaria car per poder fer un viatge amb el teu dallonses, sí que pagaria car, però mai tindré prou sous… Allavores ens regalaràs un passatge… Ens fas volar, a mi i als que vulguin pujar, i a canvi us deixem marxar tal com heu arribat fins aquí, ni més rics ni més pobres.

Alguns dels desertors li demanen de repetir el que acaba de dir, però Barnabé ja s’hi avé, tot avisant que li és impossible garantir la direcció que prendrà el globus, i aconsella que optin per un vol captiu.

—Captiu, captiu, aquesta paraula no m’agrada gaire, saps? —I el lladre arrenca a riure, encantat pel seu propi humor—. Però tens raó. A quants metres ens podeu fer pujar?

—Tenim una corda de quinze metres, us asseguro que ja trobareu que és força alt.

Mitja hora més tard, arribem al seu campament. Abans de començar, Barnabé els demana que l’escoltin atentament i insisteix que ens guanyem la vida amb el globus i que seria criminal fer malbé les eines de treball dels altres. El cap, que es fa dir Dunkerque, assenteix.

—Farem el que he dit que faríem, encara que no hagi donat la meva paraula, ja que diuen que els desertors no tenen cap paraula.

I tots riuen.

Quatre dels lladres i jo ens dediquem a collir herba a braçades. Quan acabem, comença l’operació de desplegament de la tela, i així provo sense aconseguir-ho de demostrar la meva superioritat donant-los consells sobre la millor manera d’obtenir una tela de bon inflar. Barnabé no sembla apreciar gaire aquesta mostra d’autoritat, deu tenir por que la meva incompetència provoqui algun dany.

Mentre el globus s’infla, Barnabé, amb gestos bruscos, es posa la levita i un corbatí; així pot recuperar una mica de prestigi. I, una vegada dins la barqueta, convida Dunkerque amb un gest ampli de la mà. Aquest, fent una ullada al fusell que ha hagut de deixar, puja amb ell.

—Hi ha prou lloc per a quatre —assegura Barnabé—. Algun altre voluntari?

Un dels homes s’apropa, fa veure que puja però recula, vençut per l’enormitat del globus, que sembla poder engolir-nos. Finalment s’hi decideix el més vell de la colla, un dels que més ha remugat fins ara contra la pèrdua de temps i el risc que prenen. Dunkerque, amb la veu gairebé ferma, ordena als seus homes de no perdre’m de vista i, sobretot, de vigilar que no es desfaci la corda que els impedeix de desaparèixer entre els remolins de núvols.

—Dédale, envole-toi! —crida Barnabé, com si estigués fent una exhibició a davant de ministres, abans de deixar caure quatre bosses de sorra. El fum de l’herba és espantosament espès, i tots deuen pensar que fer volar un monstre que escup tanta fumera és enviar un correu a les autoritats per indicar-los on són.

La corda es tiba, deixant-los a uns quinze metres d’altura, fins que al cap de quatre o cinc minuts comencen a baixar a mesura que el foc d’herba minva. Dunkerque, cara-rogenc, es pica el pit.

—Això és el millor del món! Això és la vida que mereixen els homes! Passar-se dia i nit aquí dins i volar, volar, això deu ser tan bo com furgar el cul d’una paia.

A davant d’aquest entusiasme, els altres desertors també decideixen que no poden mancar l’experiència, potser perquè veuen que, tot d’una, s’hi juguen l’honor d’exsoldats. El globus s’enlaira de nou, exhalant una altra fumerada, i quan baixen Dunkerque pregunta si per acabar no podrien tornar a provar-ho tan sols Barnabé i ell, i si no podria durar una mica més.

Barnabé no pot refusar-li res i preparem la tercera ronda, després d’haver collit més herba. L’indret ja no és gaire abundant en vegetació i hem de dispersar-nos per aplegar-ne prou. Acaben pujant, la corda es tiba, i des de baix ens arriba el crit de joia de Dunkerque, que agita el seu barret… M’he assegut per descansar i ja no miro enlaire, fins que un dels bandolers es posa a flastomar. Ha rebut la corda a l’esquena i el cop l’ha fet caure. Aixeco el cap prou de pressa per veure el ganivet de Dunkerque encara suspès dins l’aire, o potser, per fer coherent l’escena, me l’imagino. El globus s’allunya mentre ens arriba la melodia, desagregada per l’airina, de la cançó que Dunkerque ha entonat. No sento la veu de Barnabé, només veig els senyals que em fa. M’aixeco d’un bot i crido:

—Els hem de seguir, els hem de seguir!

Un d’ells es queda al carro, els altres i jo correm camps a través per no perdre’ls de vista. El globus, uns dos-cents metres a davant nostre, comença a perdre altitud i en poc temps aterra. Barnabé té temps de sortir de la barqueta abans que hàgim arribat, i de seguida planta piquets per estabilitzar el globus mentre es desinfla. No el noto gaire enfadat. Dunkerque li tusta l’esquena i riu, semblen dos amics.

—Ara me puc morir, nois, perquè sé que un home ha de cardar, beure i volar si vol poder dir que ha viscut un poc…

Barnabé em tranquil·litza amb un gest de la mà i una mirada que deu ser més serena que la meva. Els desertors que han corregut amb mi, en canvi, estan molt enfadats, es nota que comencen a dubtar de la capacitat de Dunkerque per fer-los de cabdill i repeteixen que han de fotre el camp de seguida. Ell assenteix, però decideix que, abans, han d’ajudar-nos a endreçar el globus.

Ho tenim enllestit ràpidament i Dunkerque sembla commogut quan ens anuncia que marxen.

—Ha estat una gran cosa, un gran dia… Me’n recordaré, us ho puc dir, i ja ho explicaré, el que he fet, gràcies al gran senyor Bonnefin, al seu ajudant i al Dédale!

Contrafà una salutació militar i ens deixa plantats allà, sols com hores enrere.

Potser no hauria de dir-ho ara, però si m’ha semblat necessari explicar amb prou detalls aquesta trobada amb Dunkerque és perquè tornaré a topar amb ell, d’aquí uns anys, a l’altre costat dels oceans. I no em puc estar de revelar en aquest punt del relat que li deuré almenys dues coses. Li deuré, encara que indirectament, el meu nom salvatge, aquest Nuvolet al qual mai no he volgut renunciar, i li deuré també l’inici de la meva fortuna. Tot això, però, vindrà bastant més tard.

Ara, al mig de la grisor de la geografia francesa, encara no m’he refet de la por d’haver pogut acabar assassinat, i encara no estic segur que de debò aquests desertors hagin desaparegut. Interrogo Barnabé amb la mirada, també vull saber què ha passat, allà dalt.

—Oh, veus, les ascensions, amb els anys, esdevenen tan monòtones com qualsevol altra cosa. Segons com, sembla un treball de funcionari d’ajuntament, sobretot amb globus captiu… Aquest coi de desertor m’ha donat algunes emocions que feia temps que no havia sentit…

Faig que sí amb el cap, però encara dubto, no conec prou la vida. Continua:

—És la meva ascensió lliure número cent quaranta-quatre, i, encara que hagi estat la més curta, puc dir que ha estat una de les més palpitants… L’hauries vist tallar la corda! Alexandre el Gran devia tenir el mateix aire quan va fer miques el nus gordià.