37. Dïï kwa

Encara més que les dones em fascinen els canacs. Els que passen per Nouméa i a qui encara no goso apropar-me. Ja n’he vist molts mentre venen bananes, nyams, taros o papaies, i a vegades amb els diners compren alcohol que van ximant tot sortint de la vila, les cames ja tremoloses. Alguns porten pantalons de tela gastada, i més tard sabré que són els que s’han convertit al cristianisme. D’altres, però, van quasi nus, amb un teixit entortolligat al voltant del membre i plomes multicolors al cap, i de tots es diu que són caníbals. Fan pena, pel tel de derrota que duen als ulls els més borratxos, i fan por, per la guspira salvatge que de tant en tant traspua sota el tel. I són magnífics. Algunes europees que fan fàstics en creuar-se amb segons quins deportats no semblen tan llepafils amb els canacs. Ingenu com sóc, no m’adono que la diferència de tracte ve del fet que les dones blanques fan com si els canacs no existissin o, en certs casos, com si fossin animals dels quals només cal apartar-se una mica per no embrutir-se.

Fins ara no he gosat parlar amb cap d’ells, massa escarmentat per l’experiència amb aquell jove ferit de l’illa dels Pins. Tampoc no m’he atrevit a escoltar-ne cap quan parla, tot i saber que xampurregen un francès tan adobat de paraules seves que no em costaria gaire d’empassar-me la seva llengua.

M’he fixat, però, en un vell guerrer que, cada matí, mentre intento fer florir el jardí, camina fins al final del carrer i s’atura a davant d’una de les cases més recents de Nouméa, una casa pintada d’un blanc que ja sembla brut. No diu res ni s’hi queda gaire temps, aviat surten l’amo de la casa i un ca que jaupa tot ensenyant les dents, llavors recula a poc a poc, es gira i marxa, fins l’endemà. A vegades, a més de l’amo, també s’apropen alguns veïns, que l’insulten. Però mai no han demanat a cap autoritat de fer-lo fugir a cops de culata o de tancar-lo uns quants dies a la presó de la vila, i això és com un petit prodigi.

L’observo quan passa, mentre arriba i mentre se’n va; té el mateix pas incert dels vells de Perpinyà, la mateixa mirada humida d’haver vist massa coses. El cos d’aquest canac és gairebé descobert del tot i, doncs, a diferència del cos dels vells de Perpinyà, puc veure-hi cicatrius, xacres, venes, taques, tot un dietari d’anys que està a punt d’esborrar-se per sempre. Sé que serà ell qui em donarà la seva llengua, però no sé com ho haig de fer per no tornar a posar-me en ridícul.

I un dia el segueixo quan torna al bosc. L’administració m’ha atorgat el dret de sortir de Nouméa en un radi de quinze quilòmetres, però fins ara no he fet ni cent metres a fora. El camí que anomenen rue principale esdevé un sender més o menys ample de seguida que les barraques que constitueixen el suburbi de la vila es fan menys nombroses. Em creuo amb carros arrossegats per bous de banyes llargues, colons amb ases o mules, soldats a peu o a cavall que tenen el dret d’exigir-me el permís de residència a l’illa gran; massa gent perquè m’atreveixi a adreçar la paraula a aquest vell. Per això continuo seguint-lo, de lluny, durant gairebé mitja hora. Sovint haig de fer veure que observo la vegetació per justificar d’avançar tan lentament. I tot d’una deixo de rumiar i m’arrisco. Apresso el pas fins a ser rere seu i li dic allò que diria a qualsevol vell d’un territori esdevingut francès:

—Pardon, monsieur…

S’atura i es gira a poc a poc. Em mira les mans, primer, per veure si hi tinc una arma. No diu res, però als seus ulls hi podria cabre tota la malfiança del món, i per això, malgrat la meva inexperiència, entenc que aquest home no té cap motiu raonable per confiar en un blanc. Tinc ganes d’excusar-me i fer mitja volta, però he vingut per aprendre; llavors li allargo la cantimplora que he robat al casot de les eines dels Lecanuet.

—He…, he pensat que devíeu tenir set.

La malfiança de la seva mirada es tenyeix de sorpresa. Sense presses pren la meva cantimplora i n’olora el contingut.

—Només és aigua. —I em trobo ridícul per no haver-li portat res de més preu.

Assenteix amb el cap i beu llargament. Quan ha acabat, parla. No l’entenc, però li agraeixo en silenci que accepti d’adreçar-me la paraula.

—Parleu…, parleu francès, una mica?

De seguida el seu rostre perd la minúscula llum d’amabilitat que hi havia aparegut. Torna a parlar, sempre en la seva llengua, i quan ha acabat deixo passar un silenci més llarg del que és habitual entre europeus; sé que els silencis poden ser diferents d’una llengua a una altra.

—No parleu francès, doncs. És igual, és igual… Però em podeu dir com es diu aigua en la vostra llengua? —Mentre li ensenyo la cantimplora sé que m’ha entès, però no m’ho diu; em fa una pregunta. Alço les espatlles i sento com començo a desesperar-me.

—Aigua…, només vull saber com dieu aigua. És important, sisplau…

—Co.

I veig com s’estranya que una única síl·laba pugui fer-me somriure tant. El mareig ha nascut, ha pujat i baixat suaument, només he hagut de respirar profundament per fer-lo passar, sense deixar de somriure. Li faig una mena de reverència perquè no sé com podria palesar millor la meva gratitud. M’allarga la cantimplora com si volgués acabar el tracte i allunyar-se. I jo, parlo.

—Veto te caakwîî-re nria, ko pa jaanri-re me ngoo me nre vi-re nri.^[23]

De sobte sóc la cosa més extraordinària que hagi vist mai, fora del món dels somnis i dels esperits quan els esperits li parlen. A davant d’un jove blanc, però, no pot rebaixar-se a expressar en veu alta la seva sorpresa, per això m’observa i calla. Al cap d’una estona, amb un gest que seria precís si no fos alentit per la vellesa, treu una ploma blava dels seus cabells i me l’allarga. Quan la prenc i veu que he entès que és el regal que em fa per agrair-me la cantimplora, accepta de parlar-me.

—Kioo pa me nre yue-re me ko me nre wâra-re vee-roo.^[24]

Seiem i li explico la meva història. Seiem i no fem cas dels blancs que ens malmiren mentre parlem. No sento res del que mormolen ni m’adono de les escopinades que marquen el camí del seu menyspreu fins a nosaltres. Tampoc no sé res de la perplexitat inquieta dels canacs, d’aquests que abaixen el cap per no haver de relatar al seu clan que han vist un ancià assegut amb un jovencell blanc. Seiem i es creu el que li explico perquè li agraden les històries que no tenen, per justificar-se, cap altre argument que la imaginació de qui la narra, o l’evidència de la força dels éssers immaterials que les inspiren.

Quan acabo, somriu, estossega una mica i es grata el coll.

—Un blanc diferent dels blancs, això sí que no m’ho esperava.

M’ho explica tot, ell també, però no de seguida. Parla com si no estigués segur d’allò que vol dir; a vegades s’atura al mig d’una frase, però no sembla que aquesta interrupció vingui d’un pensament interior que de sobte reclami la seva atenció, ni d’un soroll eixit de la selva, ni del xiuxiueig d’un esperit que viu arrepapat a la molsa dels arbres; calla i prou, d’estona en estona. Però a poc a poc em parla dels seus avantpassats, dels mascles només, aquells que són enterrats a Nouméa, sota les cases més noves, allà on el seu poble caçava i on ell retia un homenatge particular als ossos d’aquells que el van precedir i que ara li retreuen de no fer-los justícia. Per això cada matí deixa la seva tribu i s’atura davant la casa del blanc que viu damunt dels seus avantpassats.

—Tan sols vaig poder recuperar el cap de mon pare.

—El cap?

La meva incredulitat no el sorprèn, deu conèixer prou els blancs per saber que no tenen la decència de prendre cura dels caps dels difunts. No m’ho explica de seguida, i quan m’ho haurà explicat em costarà d’acceptar-ho, però al final ho comprendré i fins i tot ho acabaré veient. Els canacs enterren els morts asseguts, fora del poble, lluny dels camins més fressats, asseguts i amb el cap a l’exterior, mantingut dret per uns bastons sagrats. Quan el cap ja només és os, organitzen la cerimònia de recollida, durant la qual un sacerdot separa la calavera del cos, acaba de netejar-la i se l’endú al poble, on fa costat a d’altres calaveres.

Ens hem assegut sota uns arbres dels quals no sabré mai el nom, gruixuts i humits, una mica tous, i aquest canac, mentre parla, acaricia de tant en tant el que té més a prop. Ho fa sense tendresa, amb un gest una mica brusc, com si demanés a l’arbre de no distreure’l mentre ell explica qui eren els seus avantpassats, tots guerrers fills de l’Abella, em diu, com ell també n’és fill, i per això pateix de saber tants ossos sollats per les cases dels europeus. Encara sóc massa ignorant per preguntar-me si l’arbre també l’escolta, o les ratapenades que dormen a les branques més altes, o tantes bestioles que feinegen sota les herbes, o les herbes que hostatgen les bestioles, o els esperits que entren i surten de tot allò que viu. Aquests esperits que un dia, quan per fi em digui Nuvolet, jo també aprendré a copsar, i així abaixaré la veu en percebre’ls, en senyal de consideració.

No sé si cap d’aquests éssers que encara no conec escolta aquest canac, però jo, al cap d’una estona, més que la seva història escolto els seus mots, ja que torno a ser al mig d’una festa de llengua nova. La seva llengua s’anomena drubea, i aquest nom és com un tros de xocolata que deixo que se’m fongui dins la boca, i quan s’acaba el torno a dir perquè continuï fonent-se. Feia molt de temps que no havia après cap llengua. El cap no m’ha rodat gaire quan m’ha penetrat, però ara em poso a aspirar amb gormanderia l’aire salat per fer veure que estic sota els efectes dels marejos d’abans. Drubea.

M’he distret amb tantes paraules noves que em tornen a assenyalar el món i no sé per què, ara, en lloc de continuar parlant-me d’ossos, d’ancestres i de clan, em fita sense dir res.

—No m’has escoltat.

—Sí, sí, però…

—Sé com ho feu, els joves, quan no escolteu, teniu aquesta mirada una mica hipòcrita si us enxampen…

—No, no… Bé, perdoneu, és veritat, no escoltava, em sap greu.

—Et deia que demà m’acompanyaràs al poble dels blancs i els diràs el que vull.