24.

A la botiga més propera de casa, la lliura de ca es ven a quatre francs, i un gat sencer, escorxat i buidat, a vint francs. El preu d’un àpat de luxe abans del setge. Es poden comprar rates i ratolins, garses, orenoles i pardals. Tota la fauna de ciutat és perseguida, degollada, regatejada, venuda, endrapada; menys els coloms, que ja fa algunes setmanes que han desaparegut.

La fam és a tot arreu. El setge dura i ja ningú no té esma d’anar a les muralles a espiar els prussians mentre engoleixen sopa calenta per imaginar que els seus efluvis suren fins a nosaltres i, misteriosament, ens nodreixen. Els parisencs ja no fan cua enlloc, o només a davant de les parades dels carnissers que han estat prou previsors per capturar cans i gats i, ara, matar-los mentre encara tenen carn entre pell i os. Quan surto, tan sols veig les cares buides de les dones, immòbils contra les parets per no cansar-se tant, les cares d’ulls immensos dels seus fills que seuen sense ganes de perseguir-se, com si haguessin oblidat que els mainatges han estat fets per jugar, les cares avergonyides dels pocs homes que s’aventuren a fer cua i temen sentir rialles de menyspreu contra els que no saben armar-se, sortir i expulsar els prussians de la terra de França.

Nestor intenta llegir, escriure i dissertar sense sortir del llit. Jo, magre com la meva amiga l’escombra, no sóc capaç de recordar res del que m’explica. Vivim, durant aquests dies, sota la benedicció de Selim, que ens proveeix d’aliments. Cada vespre m’ofereix un paquet no gaire voluminós, un paquet d’or transformat en vianda. És suficient per evitar que ens desmaiem, suficient per donar-me prou forces per encaminar-me fins a casa seva tot i el perill que això suposa. A fora, ningú no està segur enlloc, la fam exalta el rancor i el mal geni. Una ullada, un mot mormolat, un gest mal entès poden desencadenar baralles de carrer, que solen acabar-se per esgotament dels bel·ligerants. Caminar amb un paquet de sucre, una lliura de pèsols o un tall de formatge són raons legítimes per ser assassinat a l’acte. No només perquè l’assassí pugui robar el menjar, sinó també perquè travessar París amb aliments, fins i tot ben dissimulats, és considerat com un insult. Selim, en tot cas, ens salva la vida. O potser no, perquè no hi haurà gaires morts al final del setge, excepte entre els vells, els malalts i els infants.

Alguns vespres, Selim em convida a sopar. També a beure gràcies a la seva reserva de vi, però jo ja no bec alcohol; malgrat els seus encoratjaments, em sento massa feble per suportar-ho. A la seva primera invitació, en voler provar-ho, vaig haver de córrer per no vomitar damunt de les catifes.

—No poder beure vi quan es té gana és una gran desgràcia, amic meu. Em fas pensar en el rei Midas, que també devia patir a davant d’aquell vi transformat en or quan hi sucava els llavis… Evidentment, ell no vomitava. Per cert, si ho hagués fet, hauria vomitat or? Vull dir: el vòmit s’hauria transformat en or passant pels seus llavis en el sentit invers del de la bona educació?

Anit sortim tots dos, malgrat els meus esforços per no fer cap passa que no sigui imposada per la necessitat de supervivència; Selim em somriu, em prem el braç per encoratjar-me: Aviat serà l’hora que no vull perdre, Assiscle, i t’agraeixo que em facis companyia. Caminem tan de pressa com podem i sense mirar mai ningú als ulls; tan sols el posat capficat i tens d’algú que pensa amb obsessió en el menjar pot garantir una certa seguretat, qualsevol altra actitud pot delatar un ventre ple i esdevenir un motiu d’agressió. Ens aixopluguem sota el porxo d’una botiga, una precaució gairebé inútil en aquest París privat d’enllumenat públic i avui sense lluna, i esperem. No tinc ganes d’esperar, tinc ganes d’anar a descansar, però Selim m’ha explicat què esperem i, per tant, haig d’esperar amb ell. No triga gaire, Selim ha reconegut el seu pas i s’ha redreçat per veure com arriba. És una puta.

—Però no una puta veritable: m’he informat i sé que no fa gaire més de quatre o cinc setmanes que ha començat a prostituir-se… Quan la vegis, entendràs per què m’interessa… Es diu Paulette.

Mai no he anat amb una puta, tot i que sovint n’he vistes de prop. Amb Abel, les havíem anat a espiar mentre prenien la fresca a la finestra, però eren irreals, i jo no sabia exactament com feien allò que feien ni què costava. Vivien tancades i els clients que sortien de ca seva no deixaven entreveure cap emoció particular, cap símptoma d’allò que havien viscut, sobretot els burgesos. Els obrers i els soldats eren diferents, segons Abel. M’havia explicat com, una nit d’estiu, havia seguit una prostituta que anava a treballar a fora i l’havia vista com s’esmunyia dins la garita d’un soldat per masturbar-lo tot amagant-se rere seu. M’ho havia explicat, i jo, quan passava a davant d’un sentinella, intentava imaginar els gestos i, sobretot, el tipus de plaer que es devia sentir, sense aconseguir-ho gaire.

Aquesta nit, no esperem que cap puta ens convidi, observem aquesta noia que vacil·la mentre s’acomiada d’un home amb un gest lent, un gest de puta trista que ja prova d’oblidar aquest client i tot el que ha hagut de fer-li. Tot seguit es repenja a la paret i no es mou, no fa res per fer-se notar, ni tan sols quan passen homes sols. Sembla voler esposar la paret per no haver de bellugar-se mai més, i en veient-la fer penso que té raó, que esdevenir una part d’aquesta paret deu ser un destí més envejable que haver de sofrir aquests homes que trempen, suen i destrempen damunt seu.

Es diu Paulette i és la puta amb la qual Selim no anirà mai, la que l’empeny gairebé cada nit a sortir de casa només per observar-la mentre espera, mentre negocia, mentre fa cap al pis on deixa que la cardin per vint-i-cinc cèntims. El preu de la carn de puta es mou al revés del preu de la carn d’animal, cada dia de més bon comprar. I Selim no m’explicarà mai com l’ha coneguda, ni sobretot com ha quedat petrificat en veure-la i com el fet mateix que no s’atreveixi a pujar amb ella li indica, com una mesura segura, que ha de tornar a seguir-la de lluny fins a entendre per què aquesta noia grisa i marcida li treu les ganes de pagar altres putes.

No me’n tornarà a parlar fins algunes setmanes més tard. Ni tan sols quan sopo a casa seva ja no hi fa cap esment. Jo tampoc no en parlo, concentrat com estic a intentar endevinar què serviran, avui, els domèstics. Són sopars magres, tot i que copiosos en comparació del que menjo durant la resta del dia, però Selim em convida cada vegada menys i, un vespre, ja no el torno a veure. Un dels domèstics entreobre la porta, m’allarga un paquet i torna a tancar sense haver-me adreçat la paraula. L’endemà serà igual, i els dies següents. Ja no suporta la meva cara d’aviat enterrat. A París es pot trobar de tot, encara, per a qui sap pagar. El govern no ha instaurat cap control sobre les mercaderies ni sobre els preus, i així tothom és lliure de pagar o de no pagar les sumes enormes que es demanen per qualsevol aliment. Els rics no pateixen gaire, o gens. Selim, ho entendré més tard, no s’ha de privar de res, i només quan em convidava feia preparar àpats més pobres, per no humiliar-me. M’ho explicarà quan tornarà a formar part de la meva vida.

Potser no hauria de reconèixer que el record d’aquesta pobra puta, la Paulette cansada, em causa algun neguit a mi també. No vaig veure-li gaire la cara, aquella nit, però el que vaig endevinar, afegit a l’emoció que sentia Selim, fa que, a vegades, la seva cara s’imposi a la meva memòria quan intento pensar en Josepa. És injust, Josepa és bruna i fràgil i m’ha donat per amor allò que aquella dóna per diners o mitja dotzena d’ous. Ja fa unes quantes setmanes, però, que la cara de Josepa es dilueix. Atribueixo aquest procés a la fam, però sé que és perquè fa massa temps que no la veig, i que no l’he vista prou sovint. La seva petjada a la meva memòria és inesborrable, però ho és pel record de les seves paraules, del gest de la seva mà quan obria i tancava un llibre, de les seves mirades quan no s’atrevia a parlar-me en francès i per allò que em va oferir. Què preferiries, ara, Assiscle, abraçar-la de nou o fer un àpat com els d’abans?

Per castigar-me, surto i m’obligo a no tornar sense quelcom que Nestor pugui menjar. Ja fa gairebé tres mesos que no ha baixat al carrer. Intenta ofegar la fam sota el saber, però el tremolor de la seva mirada impedeix de creure que ho aconsegueix, fins i tot quan parla.

—Cada persona hereta la llengua dels seus pares, però la fa seva, espero que això ja ho tinguis clar, la transforma, tan poc que sovint no es nota, però ho fa… I és així com les llengües evolucionen, de generació en generació… Si els nostres estudiosos fossin menys propensos a l’estèril polèmica, aquesta evolució de les llengües permetria fer admetre les teories sobre l’evolució de les espècies de Darwin. Has llegit Darwin? Encara no? No veig per què els cossos no podrien transformar-se en paral·lel a la transformació de les llengües, i si abans de l’italià hi havia el llatí, llavors cal admetre que abans dels homes hi havia els orangutans…

El miro, astorat, però no fa broma. Continua.

—Darwin diu que es pot remuntar el curs del temps per retrobar les espècies mares del món animal; ell té la sort de poder estudiar ossos d’espècies extingides, com aquell unicorn que Leibniz va reconstituir tot predicant que l’estudi de les llengües i de les espècies haurien d’anar junts. Ell ho va comprendre més d’un segle abans de Darwin, i nosaltres, doncs, hauríem de fer com ell, reconstituir l’esquelet de les llengües mortes, remuntar, remuntar el curs del temps per retrobar la mare de la mare de la mare de les nostres llengües, fins a tenir a davant nostre l’esquelet de la llengua primera, la llengua orangutan.

Ha parlat prou, comença a esbufegar i es maleeix de no poder passar tardes senceres impartint-me classes. Prenc apunts per complaure’l, però a vegades només escric el nom de Josepa, i li murmuro que vull sentir la fressa de les seves passes quan se m’acosta. Al cap d’una estona, Nestor, esgotat, va a jeure, i jo baixo amb algunes de les monedes que li queden. Quasi sempre torno amb una bocinalla comestible i em dic que haurien d’estar cofois els de casa meva, el pare, la mare i les germanes, de tenir un Assiscle tan espavilat, tan allunyat de la silueta fràgil, una mica translúcida, que vaig ser, abans que les llengües em fessin més gruixuts els ossos i més densa la pell, quan tots pensaven que qualsevol dia em trencaria.

Barnabé continua venint al pis, i ens porta el que pot, però és el comú del que hi ha per a la gent com nosaltres: cuixes de gat, castanyes d’Índia que caldria fer bullir si el carbó no escassegés, i rates, és clar, també endrapem rates. La fàbrica de globus és d’una eficàcia meravellosa, diu, aconsegueixen fer marxar dos o tres globus cada setmana. Però el sou del govern ja no és suficient per no patir fam, i, com tothom, ja només parla de com trobar coses comestibles en les quals ningú no ha pensat abans. És ell que ens diu que els animals del zoo han estat matats d’un en un i que els carnissers que n’han comprat la carn s’han enriquit en pocs dies.

Han guardat per al final els dos elefants, però aviat també els han afusellat. No els hauré vist mai, aquests elefants, recordo que es deien Càstor i Pòl·lux, eren els animals més estimats de París, i tothom, un dia o l’altre, els anava a saludar. Hi hauria anat, jo també, si hagués sabut que em recaria tant no haver pogut tastar-los.