49. Cwmwl Bach

Aniré acabant aquest relat, ara que comença l’última part de la meva vida, la més llarga, però també la més insípida, la que més m’ha impedit fer allò que hauria hagut de fer, parlar totes les llengües i entendre per què havia de parlar totes les llengües. Ara arribaré al final.

Tot comença a acabar quan els soldats no ens maten, quan ens deslliuren i ens fan sortir d’aquesta casa abans que cremi. Així puc veure com, amb els soldats i amb els canacs amics dels francesos, també caminen molts antics deportats. Aquells que van lluitar a París per crear una societat més justa i fraternal han acceptat les armes dels militars i els han acompanyat per massacrar canacs. En reconec dos o tres que van viatjar amb mi, dins la mateixa gàbia del mateix vaixell. Alguns sabien parlar bé i quan ho feien tot era solidaritat, pau i equitat, però ara, quan els escoltaré, camí de Nouméa, més aviat parlaran de pàtria, de bandera tricolor i de civilització que cal saber imposar. Uns altres riuen d’amagat amb els soldats mentre s’expliquen quants canacs han matat, quantes dones han violat, quants nadons han aixafat d’un cop de culata.

Ells riuen i jo em tanco. Convoco les llengües que sé, totes les llengües que sé, i les faig desfilar a davant meu, les barrejo per tal que creïn una barrera que m’impedeixi imaginar com deu haver mort Thuaraak, el cap del nostre poble, com deuen haver estat degollats Pwen el contaire i l’esposa que em van donar i em van treure, i de la qual, per sort, no recordo el nom, i la mainada que em seguia xisclant: Patufec! Patufec! Convoco totes les llengües que sé per construir una muralla que em permeti sentir-me fred a davant d’un món que ja no existeix. Em sembla que ho aconsegueixo fins que, entre el fum de les cases que cremen, apareix el cos gegant i borni de Cyprien. L’únic blanc de l’illa en el qual de tant en tant havia pensat amb afecte enarbora un fusell en bandolera i un ganivet al cinturó. La muralla de llengües que m’envoltava s’esfondra quan se m’apropa, quan obre tant com pot el seu ull únic i em pica l’espatlla tot exclamant-se: Collons de Déu!, ets viu!, ets viu! No em cauen llàgrimes perquè no vull que pensi que són d’alegria.

Em costa d’entendre la metamorfosi d’aquests deportats, però copso que, si no vull tornar a ser un noi perdut al mig de la societat dels colons, hauré d’adaptar-m’hi. Haig d’imitar-los.

Baixo, doncs, amb tota aquesta tropa d’assassins, jo a davant, sempre al costat del coronel que veu en la meva persona el seu probable ascens a general. Ciia m’acompanya, i malgrat les seves mirades d’odi, de terror i d’apatia aconseguiré convèncer tothom que de debò havia volgut ajudar-me a fugir del poble. Han enviat un emissari a Nouméa, i quan, després d’una desena de dies de marxa prudent però cada cop més impacient, arribem a les envistes de la ciutat, ens ve a rebre el governador amb tot el seu seguici republicà. Em ve a rebre a mi, el francès salvat dels salvatges.

A partir d’aquí els records comencen a ser confusos. Em caldran dies per refer-me del mareig de tornar a viure al mig de blancs, al mig de francesos i dels seus discursos de victòria, de les cançons que rauquen quan han begut, de la música dels balls, dels bramuls dels soldats i dels riures de les putes que se m’obren de cuixes de franc. Tots, de fet, se m’obren de cuixes de franc, tota la ciutat se’m regala, sóc l’heroi d’una illa que per fi aviat podrà ser blanca de veritat, i em perdonen la pell massa cuita pel sol, em perdonen les mirades atònites quan no aconsegueixo escoltar les seves preguntes, em perdonen de no voler explicar les tortures que em deuen haver infligit els caníbals ni per quin miracle no he acabat devorat, digerit i defecat.

El governador ordena que m’instal·lin una cambra provisional a l’ala dels domèstics de la seva residència i m’explica que ha signat un decret, també provisional, que m’absol dels meus crims com a deportat, en l’espera de l’amnistia definitiva que demanarà a París. Molts deportats ja han estat amnistiats; per això han pogut fer valdre el seu patriotisme anant a matar canacs. L’únic periodista de l’illa ve cada dia a trobar-me i m’interroga, però jo, a ell com als altres, responc només amb monosíl·labs. Acaba inventant-se el que no sap. I entre la bona societat de l’illa organitzen una tómbola, el primer premi de la qual és un sopar amb mi, i els diners de la qual serviran per oferir-me una nova vida. Els miro, els veig, hi parlo, els somric, però em costarà d’acceptar que de nou haig de viure amb ells.

Al cap d’uns quants dies em ve a veure un ferreter per dir-me que va comprar la botiga i la casa de Dunkerque quan va ser evident que no tornaríem mai, però que ha conservat el seu material de fotògraf i que, si vull, està a la meva disposició. Quan el governador se n’assabenta, m’ofereix de fer construir una casa modesta que serà propietat de l’Estat, però de la qual tindré l’usdefruit. Cada dia observo com l’edifiquen uns deportats encara no amnistiats, però ni a davant d’aquesta prova tangible del respecte que ara inspiro no aconsegueixo acceptar que mai més ningú no em tractarà com un presoner de la República.

M’instal·lo en aquesta casa i esdevinc, jo també, fotògraf, tan bon punt un deportat acaba de pintar, a la façana, A. Xatot, Photographe, Portraits, Cérémonies, Paysages, Cartes Postales. Ciia s’ha convertit en el meu domèstic i, a mesura que accepta de dur vestits europeus, comença a esdevenir l’única cosa bona que pot esperar ser un canac entre blancs: transparent. Només portes endins de casa meva l’allibero del seu rang i en faig, de nou, el meu gairebé amic. Pinta bambús d’amagat, que endreça sota el seu llit, en el qual no dorm mai, i li explico algunes de les històries de Pwen, però mai més no parlem d’en Patufec; ara sap que ell també, si hagués vingut a viure aventures en aquesta illa, hauria matat canacs.

Triguem dos o tres mesos abans d’endinsar-nos de nou a la selva, amb un mul que transporta la càmera. M’agrada fotografiar paisatges sense humans. Un cop revelades, exposo les fotografies al meu aparador, però tan sols s’hi veuen arbres, cel, mar, algun gavià, i no interessen gairebé ningú. L’important, però, és que l’Assiscle hagi esdevingut banal, encara que algun mariner acabat de desembarcar em vulgui conèixer quan sent a parlar del blanc que va sobreviure entre els salvatges.

Un dia de juny, marxem de bon matí i, amagats entre els estris de fotografiar, hi duem piques, pales i aliments per a uns quants dies. El camí és lent a causa del mul que repugna a sortir dels senders fressats, però el fem avançar com podem. Ciia, a davant, ensuma l’aire amb més avidesa a mesura que ja no sent cap efluvi de la infestació dels blancs. Dubta, de tant en tant, i potser s’equivoca tot i que no me’n sé adonar, però al cap d’uns quants dies arribem a la tomba del seu germà Kut, el primer canac que va somriure’m. També trobem alguna resta de Dunkerque, però poca cosa, ossos escampats, barrejats amb l’or que els canacs li havien enforatat dins la boca després d’haver-lo matat. Recuperem l’or i demano a Ciia d’anar a tirar els ossos una mica més lluny. Llavors cerquem allà mateix on cercàvem fa més de tres anys i de nou, dins l’aigua, trobem or. El riu no és gaire llarg i aviat arribem a la seva font, en una clapa de roques que desfem a cops de pica fins a trobar la vena. És una vena magra, de mala pedra, que rebentem en menys de cinc dies de feina, però és una vena que em fa ser el que sóc avui, un dels homes més rics d’aquesta illa.

He promès a Ciia de no revelar mai el lloc on hem trobat l’or per no molestar els ossos colgats de Kut. Convenim d’explicar que pel mig del bosc vam topar amb el cadàver d’un canac que duia aquest or dins una bossa. No portava cap senyal que permetés identificar-lo i, tot i que era pagà, vam enterrar-lo cristianament.

Però no respectaré la meva promesa; la pressió de tota una illa de blancs podrà més que la paraula donada a Ciia. El governador m’ha convocat al seu despatx i, abans mateix que em rebi, ja sé que no sabré resistir-li; ningú no creu que un caníbal pogués dur tant d’or i tots m’encalcen per saber la veritat. La dic, doncs, primer de tot, al governador. I ell, en sentir-me-la a dir em mira com si fos un fill caigut al mar i anys més tard retrobat per miracle. Allà mateix fa redactar a nom meu un permís per a una concessió i em garanteix tota seguretat per excavar a l’ombra dels seus soldats, a canvi que li cedeixi el quinze per cent de tot l’or que hagi trobat i trobi en el futur, amb pagaments cada primer dilluns de mes.

I és quan assenteixo amb el cap i dic: Sí, d’acord, que la meva vida canvia de nou, i aquesta vegada per sempre.

Amb aquest moviment afirmatiu del cap i aquestes dues paraules passo de ser aquell noi a ser aquest home; deixo de figurar una mena de jove aventurer poca-solta i esdevinc una persona d’ordre i respecte. Fins en aquest moment les meves úniques possessions eren unes desenes de llengües, vint-i-sis anys de vida i molta ignorància. A partir d’ara faré meves les ganes de ser com tots els que m’han maltractat i, per poder ser-ho, hauré d’aprendre a custodiar els meus interessos; per això acabaré renunciant a marxar d’aquesta illa. No prendré consciència de seguida d’aquest nou menester d’estabilitat, i durant uns anys encara pensaré que algun dia salparé per conquerir terres, cors i llengües. Però amb un moviment afirmatiu del cap i dues paraules en francès he esdevingut Monsieur Xatot. I aquest Monsieur és més exigent que l’Assiscle i més fort que en Nuvolet.

En els primers dies de la meva riquesa, per no crear gelosies massa peremptòries, faig una donació a les monges perquè arreglin l’edifici ronyós que els serveix d’hospital. I abans que sigui profanat per una munió d’homes goluts que destrossaran la selva a cada riba de cada riu, anem a rescatar el cadàver sense cap de Kut. Caminem més de quatre hores, jo rere Ciia, esperant que trobi un lloc que li sembli prou aïllat per no témer cap blanc. Cavem un altre forat, hi apilonem els ossos, diem les bones paraules i fem els bons gestos. Per fer-los millor ens hem desvestit del tot, ens hem posat plomes al cap i un estoig a la verga, i hem resat als esperits més amatents. Només quan hem ben aplanat la terra per tal que no es noti la tomba, Ciia accepta de mirar-me sense el desdeny reservat als que no tenen paraula.

Per culpa meva ha nascut una febre d’or que encega la capacitat de reflexió dels més astuts, tot i que a penes mitja dotzena de prospectors aconseguiran esgratinyar prou metall per malviure uns quants mesos. Jo, tot i fent veure que espero poder extreure més or, negocio discretament amb uns geòlegs esdevinguts empresaris que cerquen capital i deixo que em convencin. Inverteixo el meu or en allò que ha començat a ser una font de prosperitat, encara molt modesta, per als blancs més assenyats, el níquel. Aquest metall vulgar esdevé més potent que l’argent i més cobejat que l’or quan s’adonen que sota aquesta illa podria haver-hi la més gran reserva de níquel del món. Aviat vindran d’arreu a arrencar-lo, i jo, gràcies a la meva inversió inicial, rebo un percentatge sobre la venda de gairebé cada quilo de metall arrencat a l’illa, del qual podria no cedir res al governador si no fos conscient que la seva protecció m’és, per un quant temps, necessària.

Em faig ric gràcies a Dunkerque, gràcies a Kut, gràcies a Ciia i gràcies als negociants de Nouméa que veuen en mi l’home que sempre té sort. I així començo a interessar-me pel present de l’illa, a parlar de política quan toca entre gent educada, a criticar la moderació del govern, a escollir entre les filles dels més rics amb quina em casaré. Això, però, fins que acosta La Têtue, una fragata vinguda de Marsella.