9.

Un dia, però, el mossèn director de l’escola ens convoca.

Arribem vint minuts massa aviat, seguint el costum del pare que no es vol arriscar a ofendre ningú amb retards mal educats. Així doncs, deambulem d’una banda a l’altra del carrer de la Campana d’Or fins que la mare murmura que està cansada. Llavors ens quedem palplantats a la porta a l’espera que les campanes de la catedral ens autoritzin a entrar.

Passem pel porxo prohibit als alumnes, pugem una escala de granit i seguim passadissos foscos que no conec però pels quals es diu que alguns alumnes han desaparegut per sempre. De les parets pengen retrats de monjos, monges i bisbes. Hem d’esperar deu minuts en un saló entapissat de roig fosc, amb d’altres quadres, poblats d’àngels i de màrtirs, i prop d’un rellotge de paret fabricat a Perpinyà per la casa Margaill, els rellotgers oficials del governador; el pare repeteix sovint que no els té enveja.

El mossèn director és un home lent, tant en la seva manera de parlar com de somriure. Ens fa seure a davant de la seva taula, en un despatx on només hi ha dos quadres: un Crist crucificat d’ulls clucs i Napoleó III, que em fita amb posat auster però bondadós.

Alguns alumnes afirmen que el director fa pudor, però puc comprovar que és mentida. Si més no, a dos metres d’ell no sento cap flaire desagradable, excepte la de violeta, que impregna totes les cortines de l’escola. Parla un francès pulcre, sense aconseguir eliminar l’accent català que es diu que impedeix els francesos de París entendre de seguida el que diuen els perpinyanencs.

—Madame Xatot, monsieur, no perdem temps. He esperat abans de demanar-vos de venir perquè volia estar segur de les capacitats del vostre fill i perquè calia que hagués crescut. Ho sabeu i ho sé, el vostre fill té un do… Un do que no pot amagar, encara que a vegades ho hagi intentat…

Em dedica un somriure afable. M’encongeixo, provant de no mirar l’emperador, que continua fitant-me, amb l’aire cada vegada més intrigat.

—Cada any els professors de francès, de llatí i de grec em vénen a veure per exposar-me el seu cas. Alguns, no us ho dissimularé, estan una mica espantats. Jo mateix he estat bastant incrèdul, però he aconseguit sentir-lo parlar i m’ha convençut sense voler-ho…

—Sí, és clar —respon el pare, per no quedar mut tant de temps a davant d’un capellà.

—No sé per què se li ha concedit aquest do, però la seva existència no pot ser negada, com tampoc no pot ser negat el seu origen diví. El vostre fill parla a la perfecció les tres llengües que ensenyem aquí; encara que sovint faci veure que no, les parla millor que els professors encarregats d’ensenyar-les. Suposo que les parla millor que el director d’aquesta institució.

I amb una mirada que podria ser entremaliada si no fos la mirada de l’home més temut de l’escola, xiuxiueja:

—At, iuvenis, latine melius me loqueris, an non?^[7]

Abaixo els ulls cap a les rajoles, però la mare em diu, en francès, com si fóssim a taula i esperéssim que la criada ens servís:

—Em sembla, encara que no comprenc el llatí, que el senyor director t’ha fet una pregunta. L’hi vols respondre, sisplau?

—Si ita, nullum certe mihi meritum.^[8]

El capellà mou el cap i somriu.

—És clar, és clar… Aleshores, senyor Xatot, senyora, la qüestió que ens hem de plantejar és què n’hem de fer, d’aquest infant beneït…

Queda silenciós un moment, demostrant que el temps li és súbdit. Nosaltres no gosem bellugar-nos. Per sort, el capellà inspira una mica d’aire i continua.

—Estic segur que no voleu que la veritat quedi amagada sota el vel de la hipocresia… El vostre fill té un do inusual, però també té notes a penes suficients en història, història religiosa, redacció, retòrica, moral, matemàtiques i solfeig. De fet, quan dic que té notes a penes suficients, és que la caritat cristiana m’obliga a emprar un eufemisme. I això és un problema, perquè el vostre fill ha de continuar en la seva via. Heu pensat en el seminari?

Un calfred em recorre l’esquena. Els pares per força han de saber que no vull ser capellà, però poden voler utilitzar-me per al seu ascens social. El pare respon primer:

—No hi havíem pensat. És una via noble, però em sembla que cal tenir la vocació i no estic segur que l’Assiscle la tingui…

Es gira cap a mi perquè assenteixi, i jo, per primera vegada en molt de temps, podria abraçar-lo. El director l’interromp.

—Ben entès, ben entès. Fins ara no ha donat cap senyal de tenir cap vocació religiosa. Però Déu pot cridar qui vulgui quan vulgui. Hem d’estar a l’aguait d’un signe i potser aquest do és un signe. Assiscle, vull que hi pensis. Que hi pensis seriosament. Vine’m a veure si vols ajuda, d’acord?

—Sí —dic, ja que no puc dir altra cosa. La idea d’haver de portar una sotana em fa venir esgarrifances.

Al final podem sortir d’allà. I si ningú, a casa, no parlarà mai més d’aquesta conversa, el director, en canvi, passarà la resta del curs vigilant-me. Haig de complir amb exactitud els ritus dels quals fins llavors podia escapar-me de tant en tant, sobretot l’enutjosa confessió en la qual cal inventar pecats imaginaris per poder amagar vergonyes reals. Dues vegades més em convocarà fora de les hores de classe, però ja no em farà tornar al seu despatx, s’estimarà més la capella. I així enraona dels camins desconeguts que poden dur a la santedat. Assenteixo amb petits moviments nerviosos del cap.

La segona vegada que em crida sol, em pregunta quantes llengües parlo. Envermelleixo. Mai no he parlat d’això fora de la família. Li menteixo, però no per les raons de prudència dictades pels pares, sinó per alguna forma íntima de por.

—Bé…, parlo un xic la llengua dels gitanos…

I penso que amb això aquest capellà en tindrà prou per menystenir-me.

—Ah, és clar. Suposo que totes les llengües són complicades d’aprendre, encara que siguin dialectes sense gramàtica ni regles. Alguna més?

Estic a punt de citar l’italià, però penso que s’engrescaria a vantar-me les excel·lències de Roma i de les portes que se m’hi obririen…

—I l’alemany.

—Oh, perfecte… Això sí que és una llengua. Clara i feixuga a l’encop, no és una llengua fútil, no. Perfecte…

S’aixeca, indicant-me amb un gest que haig de quedar assegut. Es dirigeix cap a un vitrall, a l’esquerra de l’altar, com si hi cerqués alguna inspiració. Una branca d’algun arbre del pati bat contra el vidre, empesa per la tramuntana. El director, potser per culpa del vent, parla més fort que en les altres ocasions.

—Haig de dir-te, amb sinceritat, que no crec que tinguis la vocació eclesiàstica.

—Crec…, crec que teniu raó, pare… Em sap greu…

—Bé, ara per ara posem de costat aquesta qüestió i, digue’m, què en penses, de Babel?

Res, no en penso res.

El capellà obre la seva Bíblia, relligada de cuir gastat. Ha marcat la pàgina amb un full de paper. En aquest moment, no se m’acut que li hauria d’agrair de no fer semblant de conèixer la Bíblia de memòria, com ho veuré fer a d’altres capellans, d’aquí uns quants anys.

—Alguns diuen que Babel és una maledicció, ho sabies?

—Una mica…

—Una maledicció, sí. La pregunta que m’he fet durant aquests anys que estàs entre nosaltres és de saber si personifiques aquesta maledicció.

Ho diu amb el mateix aire afligit que tenen els mossens quan anuncien la mort d’un fill, amb la boca blana i l’ull trist, però amb un minúscul punt d’indiferència en la mirada que mai no arriben a esborrar del tot. Percebo el sospir suau amb el qual acompanya aquesta quasicondemna de la meva ànima, un sospir que intenta passar per innocent, però que reflecteix la por d’equivocar-se; por per la seva carrera, no per l’ànima de l’Assiscle.

—No crec que tinguis res a veure amb Babel. Però és important que et preguntis què significa aquest episodi de les Escriptures. El relat és clar: quan els homes parlaven tots la mateixa llengua van unir-se i van construir una torre per arribar fins al cel i desafiar Déu. Llavors Déu va dir…, deixa-m’ho llegir: «Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells». Els homes, aterrits, es van dispersar arreu de la terra. Alguns filòsofs agnòstics que espero que no llegeixis mai han suggerit que l’objectiu dels homes hauria de ser de retrobar una llengua única per entendre’s de nou… I probablement per tornar a afrontar Déu…

Em mira com si cerqués dintre meu algun indici sobre les meves lectures futures. Continua.

—En cap moment, però, Déu no va dir que dispersar els homes arreu de la terra amb llengües diferents fos una maledicció. Era una protecció contra les conseqüències de la supèrbia de l’home, una protecció benigna atès que hauria pogut enviar-los un nou diluvi… És veritat que des d’aleshores ens ha costat més d’entendre’ns, fins i tot entre nacions civilitzades, fins i tot entre fills de l’Església catòlica, però el fet mateix que cadascú pugui aprendre la llengua de l’altre significa que no es tracta d’una maledicció, més aviat d’un avís solemne que hem de meditar. Si Déu ens hagués volgut maleir amb llengües diferents, ens hauria impedit de poder parlar la llengua del veí, hauria considerat com a pecaminosos els traductors i els intèrprets. En definitiva, hauria afegit un vuitè pecat capital, el del do de llengües…

Uns quants dies més tard, a casa, llegiré el capítol de la Bíblia dedicat a Babel i em sentiré molt decebut. Massa curt. M’esperava sentir descripcions èpiques de la construcció de la torre i de la ira creixent de Déu, que deixaria passar una mica de temps, suplicat pels àngels, fins que enviaria un llamp que es propagaria de boca en boca i deixaria cada home, dona i infant com estabornit, amb la gola dolorosa… Però Babel és només un detall de la història bíblica, unes ratlles que fàcilment haurien pogut ser perdudes pels escribes que copiaven els textos sagrats, i jo, així, m’hauria estalviat algunes angúnies.

A casa no parlo amb ningú d’aquesta conversa. Sense saber per què, tinc por que em renyin. Intueixo que la meva ingenuïtat a davant de les llengües i la meva fam d’aprendre’n només podran sobreviure si els pares no pensen que estic malalt o maleït, si no s’avergonyeixen gaire del que sóc.