23. Gubijanha Garndara

Què, t’ha agradat la pell de meuca?, em pregunta Nestor en un to acusador i amargat. I jo, tot i que nego les seves acusacions, no tinc gaire bona consciència amb la realitat de la meva nit. Ens posem a treballar, sense saber que aquestes properes sessions seran gairebé les últimes. En pocs dies, Nestor es veurà obligat a deixar de banda el seu treball i les seves teories. París comença a patir fam.

A fora, la gent camina cada dia una mica més silenciosament, i tothom mira de reüll els que van massa de pressa: poden haver sentit a parlar d’un indret on es poden trobar aliments a un preu raonable, o poden dur-ne sota l’abric, sota les faldilles o el capell, dins el paraigua tancat. Tothom té gana, fins i tot els soldats que ronden sense tenir res més a fer que guaitar l’horitzó color de Prússia.

Algunes parts de les muralles són d’accés autoritzat i han esdevingut un lloc de passejada per a aquells que encara no tenen l’alimentació com a obsessió. Hi pujo, un dia, amb Selim, i per això puc confirmar que són allà, els prussians, sota un oceà de tendes ben arrenglerades, disposades rere els canons que no disparen però apunten cap a mi. Tots m’observen, i només caldria una ordre d’un dels oficials, Schießt auf den Kerl da!,^[21] perquè tots treballessin per enviar-me al país dels nois morts per no res. Des de dalt de les muralles els insulto com els altres, però només Selim sap que els meus insults són de ràbia contra aquells que impedeixen que el correu circuli entre París i Perpinyà, entre el carrer Carpentier i el de la Fusteria, entre el pobre Assiscle i un cos bru que es desdibuixa en la seva memòria.

A les botigues, els preus pugen gairebé cada dia. A davant d’alguns comerços es formen cues de criats i mainaderes sense mainada que compren amb els diners dels amos aliments per als amos. A la vorera oposada es formen cues dels que no esperen res, dels que miren els de la primera cua perquè no saben on anar i es desfan d’enveja en veure criats i mainaderes sortir amb coses ben embolicades que faran bona flaire quan couran. La senyora Daubigne ja no puja al pis tres vegades al dia, només ho fa cap al migdia i porta allò que ha pogut trobar amb els diners de Nestor. I això sol ser: cebes, alguns porros, un parell d’ous, llard, vi negat d’aigua. Ho cuina sense desprendre’s del seu silenci, però amb una brusquedat a vegades agressiva. Nestor li dóna més diners en un dia del que li costava una setmana d’àpats frugals, però la senyora Daubigne rondina com si la maltractéssim. Em pregunto si deu robar per a ella una part del que prepara; no goso preguntar-ho a Nestor, però no veig cap motiu raonable perquè no ho faci.

Un matí, mentre esmorzem amb tisana de farigola i una poma cadascun, apareix Barnabé. En veure’ns, riu.

—Mireu-los, els dos pardals morts de fam! Au, au, us he portat cosetes per ajudar-vos a passar el temps.

Sota l’abric hi té amagats un saquet de galetes, un pa del dia, un quart de pernil i gairebé dues lliures de naps frescos. Riu, de nou, mentre ens mira endrapar-ho tot, i jo anuncio que cuinaré els naps, que la senyora Daubigne no hi té res a fer, aquí, en aquesta hora. Els faig bullir i els mengem com a dinar i sopar del dia d’abans i en previsió del dinar i del sopar d’aquest mateix dia. Malgrat l’ànsia del cos que reclama, mastego a poc a poc, no per assaborir el menjar, sinó perquè ara tot ho fem a poc a poc.

Barnabé, però, no sembla patir, i quan li demanem si ha trobat algun protector, riu per tercera vegada.

—Com ho heu endevinat? És exactament això, tinc un protector… Una protectora, més aviat.

Nestor fa una ganyota, però abans que pugui dir res Barnabé li imposa silenci.

—La meva protectora és la República!

—Què vols dir amb això?

—Res més del que acabo de dir, la República és la meva protectora, o la meva patrona, si ho preferiu. Treballo per a ella…

—I què fas?

—Què vols que faci? Volar! Teniu a davant vostre un dels inventors de la Companyia de Globus Muntats de la República! I això m’atorga un sou, un títol oficial i un deure.

—Si t’expliquessis, ho comprendríem millor —remuga Nestor.

Mentre parlen m’he acabat els naps i ara voldria apreciar aquest instant tan estrany i tan breu, quan el cos ja no té gana i esdevé amistós, però la xerrameca dels dos germans m’impedeix concentrar-me.

—Si llegíssiu els diaris, sabríeu que la setmana passada el govern va autoritzar una prova de vol de globus, per portar correu a l’exèrcit, fora de París. Van escollir el Neptune, una bèstia cansada, però el van apedaçar com cal i va poder sortir. I l’aeronauta era en Duruof, un dels vells, més vell que jo, i el malparit se’n va sortir prou bé… Els prussians no hi van poder fer res, van gastar algunes bales, però ell ja havia pujat prou per poder pixar-s’hi sense inquietar-se… A la tarda tornaven els coloms que s’havia endut amb un missatge que deia que havia aterrat a un centenar de quilòmetres a l’oest… Per fi ja no servim només per espantar les burgeses i fer lluir les fanfares! Ara sí que hem entrat dins el món modern, ara sí! Ja es parla d’equipar globus amb armes, o de fer fugir el govern per organitzar el contraatac des de fora! Ara veuran, els prussians, ara veuran arribar l’exèrcit alat de la República!

No me’n sé avenir. Fa un mes, Barnabé m’exhortava a la prudència a davant del patriotisme generalitzat: Recony —deia—, si aquests covards haurien d’estar contents que els prussians hagin entrat a França! Sense ells encara tindríem imperi per a vint anys! Caldria aplaudir-los, aquests prussians, i mostrar-los la gratitud del poble… I jo m’obligava a escoltar-lo. Ha canviat. Ara el seu riure desprèn l’aspror d’un odi novell contra els prussians, ara també desitja la mort als invasors, i que ho faci bo i glorificant el gremi dels aeronautes no canvia res del fet que ja no sembla el mateix.

Quan acaba de remugar contra els invasors ens explica que l’inconvenient del globus com a mitjà de transport en zona assetjada és que, sigui quin sigui el destí de l’aeronauta, no pot tornar al seu punt de partida i, per tant, cada vol compta amb aeronautes nous. Barnabé disposa de tres o quatre dies per formar els voluntaris.

—I tu, Assiscle, no t’agradaria allistar-te? No voldries provar-ho? Pel que sé, la vostra escola està tancada, oi? Així podries tornar a Perpinyà, potser, després de la teva missió…

Nestor s’aixeca i, com el dia en què va adonar-se que Barnabé m’havia fet creure que seria estudiant, es posa a picar de peus.

—Vés-te’n, vés-te’n i vés-te’n! Fora d’aquí, en tinc prou que m’ho espatllis tot! L’Assiscle és aquí per treballar amb mi, ho saps prou bé, que l’escola és només un pretext. És aquí, en aquest pis, on podrà ajudar-me i on jo li podré ensenyar el que sé, és aquí que avançarem… T’imagines el que passarà si el maten? Creus que tindré una altra ocasió de trobar algú amb aquest do? I tot això per fer-se l’heroi? Vés-te’n, si només has vingut per fer propostes tan ximples!

—Au, au, calma’t, Nestor, sisplau… Ja sabia que no ho voldries, era una manera de parlar. M’hauria agradat veure’l volar, però ja sé que el necessites.

Callo, no em toca a mi decidir. Però quan Barnabé ha suggerit que podria tornar a Perpinyà, el pit se m’ha obert i he vist com en rajava alguna cosa dolça i perfumada que em baixava fins a l’entrecuix. Una cosa dolça i perfumada, però vana i inútil.

Barnabé insisteix perquè li faci una visita, i li prometo que hi aniré. Quan marxa, Nestor veu la meva cara preocupada per imatges mentals vingudes de Perpinyà i les interpreta com un senyal d’exasperació compartida.

—No et preocupis, no em deixaràs. Tenim tants anys de feina junts, tu i jo.

—Sí, però tot el que us interessa de mi és aquest do…

—Què vols dir, ara, tu també?

—Vull dir que si us inquieta la idea de perdre’m és perquè no sabríeu on trobar algú altre com jo… Si sabéssiu on trobar-lo, us seria igual que anés a fer-me matar amb globus…

—D’acord, potser no he dit el que convenia, és veritat. No voldria que marxessis perquè em sabria greu que et morissis…

Respira fort, mira cap a la finestra i afegeix:

—Però el rigor intel·lectual m’obliga a reconèixer, i t’hi obliga també a tu, que si el nostre do fos més escampat i, posem per cas, se m’haguessin presentat quatre dotzenes de nois com tu, bé hauria hagut de triar, oi? Llavors, en rigor, no puc assegurar-te que t’hagués triat a tu…

El miro, m’aixeco i, sense dir res, vaig a la meva cambra. Ara sí que no tinc gana.