38. Кiшкентай Бұлт

El ca deu saber que els lladrucs cap a aquest vell canac complauen els amos, s’hi dedica amb una obstinació que m’obliga a alentir el pas per situar-me a mig metre rere el vell Toyaa, el meu primer amic canac.

L’animal està lligat a un pal, a mig camí entre la porta d’entrada i el galliner, però el ritual de la visita de Toyaa implica que d’aquí pocs minuts l’amo surti, el desfermi i, aguantant-lo per la corda tot incitant-lo a bordar més fort, avanci cap a nosaltres. Cap al vell, més aviat, ja que jo hauria de ser amb els altres blancs, lluny a darrere, mirant-m’ho amb paraules de complicitat cap al ca i el seu amo i renecs cap al canac. La meva presència tan a prop seu és una anomalia que excita l’animal, però frena l’home i l’obliga a tenir un to de veu gairebé normal quan m’adreça la paraula.

—Noi, hauries de recular, que tinc ganes de deixar anar el ca perquè li foti una queixalada de veritat.

—Bé, sí, perdoneu, he vingut perquè…, perquè diu que els ossos dels seus familiars són enterrats aquí, sota la vostra casa…

En dir això abaixo una mica el cap. L’amo, per fer callar el seu animal, cenyeix la corda que li serveix de collar fins a fer-li mal. Sé que és funcionari a la Posta, però el seu posat i la força de les seves mans mostren que deu haver tingut una altra vida abans de treballar en una oficina de l’Estat.

—Què? Ossos? I com ho saps, tu, el que vol aquest salvatge?

—Bé, perquè m’ho ha explicat…

Parlo massa fluix, però no vull que la gent del carrer em senti. Ser intèrpret hauria de ser un ofici de portes tancades i secrets murmurats, i tot el que traduiria l’Assiscle només podria ser sentit per les parts interessades, que li agrairien la seva infinita discreció. Mentre que en aquest carrer de Nouméa veig com algunes dones semblen adonar-se per primera vegada de la meva existència, i com alguns homes s’han aturat per escoltar-me.

L’amo del ca ha deixat respirar l’animal, que queda dret a prop seu, amb la llengua que li penja fora de la boca i els ulls mirant lluny per no veure aquests humans que estima i detesta.

—T’ho ha explicat? Vols dir que parla francès, ara? Això sí que m’estranya, collons; mai no ha volgut contestar quan li he demanat què fotia aquí cada matí.

—No, no, no parla francès, sóc jo que parlo com ell, sóc intèrpret, el seu intèrpret…

Els blancs s’han apropat per observar-me amb l’atenció que semblo merèixer. Toyaa continua fitant el blanc per parlar d’igual a igual amb ell, però el blanc, és clar, no el deixa fer. Escup, rasca el cap del ca i només em mira a mi.

—El seu intèrpret, eh? Carai, quin ofici t’has trobat, noi! Espero que te pagui bé!

Riuen, els blancs, contents d’aquest dia que potser fins ara els havia estat una pèrdua de temps, un fastig d’hores que s’escolaven sense generositat.

—I què vol, doncs, aquest salvatge?

Toyaa parla i així explico la història dels esquelets dels avantpassats que tenia el deure d’honorar fins a ser, en un dia proper, entre tots ells, esquelet també, però amb el cap a part, desat al poble prop dels altres caps, ossos nets acaronats per la pluja.

Aquest blanc sap de què estic parlant, tot i que primer vol fer veure que no. Un dels badocs que ens està escoltant s’ha apropat més que els altres i amb un aire inquiet m’interromp:

—Eh, Gustave, és veritat això que diu? Era un cementiri, abans, aquí? T’has fet la casa en un cementiri canac?

Els altres callen, no saben si han de riure més fort o xiuxiuejar un «Crec en Déu» per conjurar un possible pecat. Els morts mai no són veïns fàcils encara que hagin estat, en vida, salvatges pagans, potser caníbals.

Gustave ja no té ganes de rascar el cap del ca, ens mira a tots dos i ens demana de continuar.

—Diu que és una ofensa als esperits de l’illa, i que si no calmeu els esperits rebreu…, bé, rebreu càstigs…

—Sí, potser et penses que un bruixot canac me fa por! —I es nota com la por comença a fer-se camí dintre seu, malgrat que no ho reconeixerà mai.

Toyaa calla, mira Gustave i la seva casa. Beu un glop a la cantimplora que li he regalat i espera. Gustave s’adona que ha de parlar i ho fa amb un aire gairebé molest.

—Noi, digues al teu canac que he construït la meva casa aquí perquè he comprat aquest tros de terra, i contra això ell no hi pot fer re… Però digues-li també que sé que hi havia esquelets, els vaig trobar, n’hi havia sis, i sis sense cap, els caps no els vaig trobar, digues-li això, els caps no els vaig trobar, no hi eren… I no sóc cap salvatge, jo, els ossos, els vam portar tots rere el cementiri, els vam enterrar allà, hi són tots, allà, a darrere, però els caps no hi eren, eh?, no hi eren, i que no digui que és culpa meva!

Ahir vam comprovar l’indret rere el cementiri que ens va indicar Gustave, un pendent de terreny que dibuixa un clot, i l’endemà Toyaa hi arriba amb els seus fills. He portat eines de jardiner per ajudar-los a cavar, però no les volen tocar, i Toyaa em diu que no puc apropar-me als ossos, encara que parlar la seva llengua fa que no sigui del tot impur.

Els fills són quatre, em costa donar-los una edat, encara no estic acostumat a les faccions canacs, gairebé no sabria distingir-los els uns dels altres. Quatre que caven amb les seves eines de fusta i quatre que, abans de fer-ho, m’han observat de dalt a baix, encuriosits per aquest barbamec blanquinós que parla gairebé com si hagués nascut entre ells, però que no sap fer els gestos de salutació que han d’acompanyar els mots.

Em repenjo a la pala mentre caven en silenci. Escolto les seves respiracions i els seus esbufecs, hi cerco un ritme, una melodia que els permetria treballar amb força i harmonia, però m’adono que dec haver estat massa influït per les novel·les americanes d’indis i esclaus negres. Ells, aquests canacs que m’ignoren mentre caven, tan sols suen sota el sol de la seva illa, i si es concentren és només per no fer malbé els ossos que ja comencen a recollir.

Quan han acabat, els fills se’n van sense saludar-me. Toyaa em somriu.

—Són tan beneits com tu, veus?, es malfien dels blancs perquè seu massa diferents, i si en veuen un que parla com ells encara se’n malfien més… Ara me’n vaig i no tornaré mai més en aquest poble. A partir d’ara et dec una part del que sóc, i els meus fills també et deuen una part del que són, però són massa joves per atrevir-se a dir-ho…

Només balbucejo algunes paraules i ja el veig que s’allunya amb passes lentes de vell. El sac que porta a l’espatlla el desequilibra, i encara tinc temps de sentir com ja esbufega per l’esforç de retenir-lo. Amb la pala, torno a omplir el forat de terra, així podré dir-me que he participat al rescat dels ossos.

Quan torno cap a la vila, m’adono que Gustave m’estava vigilant des de l’altra banda del cementiri. S’apropa i em saluda amb un gest discret del cap. M’allarga una ampolla.

—Té, noi, és vi blanc, m’has fet un favor que ni t’imagines; fer fugir un d’aquests salvatges sense escàndol té el seu mèrit. Si mai puc fer quelcom per tu, vine’m a veure.

Sense que li hagi de demanar res fa molt per mi: parla. Jo he tornat a la rutina de l’hort i el jardí, a haver d’aprendre a sentir-me lliure per la llibertat que tinc de decidir si m’ocuparé primer de les flors o de la verdura. Per això, i perquè em costa llegir les ments dels altres, no sé veure que la meva posició social ha canviat. Els Lecanuet ho deuen saber, però continuen envoltant-me amb la seva indiferència i d’ells no me n’arriba cap indici, tan sols les mirades habituals que pareixen ofeses per la meva presència. M’adono d’aquest canvi quan, en pocs dies d’interval, em vénen a demanar tres vegades de fer d’intèrpret amb d’altres canacs. M’ho demana el cafeter, m’ho demana un soldat de permís i m’ho demana un funcionari de l’administració colonial, i tots tres m’ho demanen com un favor i cap dels tres no hi posa ganes de flastomar com ho farien si pensessin que sóc amic dels canacs: només em veuen com un jove eixerit que els pot servir i que ho fa amb ganes. I em somriuen mentre em regracien, una vegada acabada la discussió amb el canac i resolt el problema o el malentès.

D’aquests tres canacs, dos parlaven drubea, com el vell Toyaa, però el tercer tenia una altra llengua canac, que també ara és meva. Trigaré anys a saber-ho, hauré d’esperar de llegir-ho en el llibre d’un estudiós vingut de París, però al final sabré que es parlen vint-i-vuit llengües en aquesta illa tan menuda, tot i que jo només seré capaç d’aprendre’n dinou. Són les dinou que sé avui, mentre escric aquestes línies, i així reconec que fa anys que he deixat de banda la curiositat d’aprendre noves llengües; els anys exactes, suposo, que fa que sóc vell.

La meva posició social ha canviat com canviaria la de qualsevol que de sobte esdevingués útil a tot un conjunt de gent. L’amo Lecanuet m’observa sovint d’amagat, i quan, cada dos o tres dies, algú demana per mi, m’imagino que s’escandalitza de la mala sort que li hagi caigut al damunt un jornaler tan poc fiable, però no protesta. Deu haver comprès molt abans que ho comprengués jo que, en una societat a la vegada jerarquitzada i caòtica com la de Nouméa, qualsevol talent nou pot arribar a tenir un valor considerable. Tan considerable que un matí, mentre estic podant a la babalà els sis ceps de vinya de la casa dels Lecanuet, veig com un caporal d’infanteria entra a l’hort i, sense dubtar, avança cap a mi. L’he vist passar sovint pel carrer, amb una cartera de cartó negre sota el braç, amb l’aire preocupat per aparentar importància. Sé que treballa a les oficines del governador i que, per tant, deu ser inofensiu per a la meva integritat física, però ser el punt d’atenció de qualsevol militar és una font de por sobtada que em costa controlar. Els budells se’m regiren mentre avança, i deixo caure el podall per no ser acusat d’haver volgut agredir-lo. També em trec el barret.

—Acompanyeu-me, sisplau. Però, primer, aneu a netejar-vos una mica, us espera el secretari del governador.

Poc servirà que em netegi si tinc tan poca roba i la rento tan poc sovint que put sempre, però m’arribo al pou i em passo aigua per la cara i les mans. El caporal m’observa sense mostrar cap senyal d’impaciència. Sembla una mica insegur sense la cartera sota el braç.

El segueixo, pensant que m’utilitzaran en algun afer prou important perquè el secretari del governador s’hi trobi involucrat. Camino mitja passa rere el caporal, no goso fer allò que faria qualsevol noi ambiciós de la meva edat: posar-me a la seva altura, com si fos el seu igual, per fer créixer més rumors de fortuna entre la gent que ens mira passar.

La seu de l’administració central de l’illa és una casa alta i ampla de fustes blanques, i el carrer, a davant seu, és l’únic tros de via de Nouméa aplanat cada dia per tal que no s’hi formin bassiols després de la pluja. Més tard serà també el primer tros de carrer asfaltat. Mentre passo el llindar de l’edifici, però, no penso en bassiols, tan sols intento lluitar contra l’angoixa de trobar-me a davant del secretari del governador, assegut rere un escriptori gran com tot el taller del pare. No veig enlloc cap canac amb qui hauria de conversar i no entenc fins al cap d’una estona que, avui, ningú no em necessitarà.

Em demana de posar el meu talent a disposició de l’administració i, per extensió, de qualsevol autoritat de l’illa. Des d’ara, a partir del moment en què hauré dit Oui, monsieur, tindré el dret d’abandonar la meva feina a cals Lecanuet quan em necessitin per al bé de la colònia, és a dir, cada vegada que algú necessitarà parlar amb un canac sense aconseguir-ho. I per això rebré mig franc cada setmana. El regracio amb una efusió continguda per la por de no haver entès exactament el que m’acaba d’oferir i, quan em diu que puc marxar, just abans de girar-me cap a la porta, goso provar sort:

—Sí…, bé, senyor, us voldria preguntar… No seria possible que canviés de feina? Vull dir de lloc de feina. Allà on sóc no m’hi sento gaire bé i, no ho sé…

—Jove, potser encara heu d’aprendre a no abusar de les circumstàncies. El senyor Lecanuet és un ciutadà molt honorable, i no veig per què hauria de ser un problema treballar per a ell. Més tard ja ho veurem. Més tard.