14. Wa Ie Awe
—Me’n vaig. A París! Entraré a l’Institut de les Llengües Orientals… Normalment, cal passar exàmens, però el germà d’en Bonnefin és professor allà i no hi haurà cap problema.
No diu res. Tot d’una m’adono que Josepa no coneix el meu do; per a ella, només parlo català i francès. Balbucejo explicacions, però ja no em mira ni sembla escoltar-me; allisa la portada del seu llibre de lectures amb la mà dreta i vigila que no hi quedi cap gra de pols. He parlat massa, m’he deixat endur per la felicitat d’anar a aprendre llengües, jo, l’Assiscle que fa pocs dies hauria jurat que mai no seria feliç si no confessava el meu amor a aquesta adolescent massa casada. I entenc que mai no faré res del que no faci ara mateix.
Deixo que ens embolcalli el silenci, respiro i no respiro, i, asseguts allà, separats per vuitanta centímetres de taula, li dic que l’estimo. Ho faig provant de mirar-me a mi mateix des de lluny, com si hagués sortit del meu cos i m’estigués escoltant mentre li parlo. Em mantinc com més immòbil millor, com més lluny del seu respir millor. Ja no em recordo d’haver tingut ganes de riure uns quants minuts abans. Li dic que l’estimo i moltes coses més, perquè mentre em miro de lluny no sé fer res més que parlar, per retardar el moment en què, al final, hauré de sentir com em demana de marxar i no tornar mai més. Decideixo que parlaré fins que ella pari d’allisar la portada del seu llibre. Però no para.
Per això haig de callar, i en fer-ho sento que la distància entre l’Assiscle que observa i l’Assiscle observat es redueix fins a desaparèixer i ja no puc ni mirar-me ni escoltar-me. Llavors sí, les mans se’m posen a tremolar. Durant alguns minuts només es mou la mà dreta de Josepa damunt del llibre. Ens hem impregnat de silenci, incapaços de posar en marxa els mecanismes que ens permetrien sortir d’aquesta situació: aixecar-nos, demanar perdó —jo— per la impudència, desitjar-me —ella— bon viatge, donar records —jo— de part dels pares, escapolir-me —jo— dignament i renunciar —jo— a entrar mai més en aquesta casa. No fem res d’això, i no m’estranya de mi, però no havia previst que ella també podria convertir-se en autòmat.
Al cap d’una estona, la mà dreta de Josepa s’alenteix i s’atura, finalment satisfeta per la netedat del llibre. La mà, però, no queda immòbil; es desplaça a poc a poc i només s’atura quan toca la meva mà dreta. Josepa, però, no mira ni la seva mà ni la meva, continua fitant el llibre, i jo continuo vigilant la seva mà, la primera mà de noia que toca la meva mà. Durant la resta de la meva vida dedicaré estones a contemplar-me aquesta mà, quan només hi veuré venes fosques, taques, corriols, dues cicatrius prop del dit petit. Mà de vell aviat morta, la meva mà dreta, amb ungles rovellades per l’aire de mar; una mà que bé canviaria per una de més jove, però llavors com ho faria per recordar-me que, seixanta anys enrere, Josepa va tocar-la i que, malgrat tot el que passarà després, haurà estat un dels millors regals que mai he rebut?
Josepa ha deixat la mà damunt de la meva, i penso que si ens quedem així no sabrem separar-nos. Llavors em poso dret, sense treure la meva mà dreta de sota la de Josepa, i aconsegueixo xiuxiuejar: Aixequeu-vos, sisplau.
S’aixeca sense mirar-me, i només una vegada dreta, molt a poc a poc, gira la cara cap a mi, amb l’aire greu i els ulls més foscos que he vist mai. Em sembla que puc dir que aquest gest del cap i del coll, quan es gira, és el gest que m’impregna més profundament, més que tot allò que he imaginat que faria, i més del que farà de debò. Al llarg dels anys següents he cercat en altres dones aquest moviment, aquesta manera de girar la cara fins a mirar-me, l’he cercat per tornar-me a enamorar, i mai no l’he trobat. Per tornar-me a enamorar he hagut d’acceptar gestos barroers i mirades banals.
La resta, el que passa amb Josepa en el que queda de temps abans que s’acabi la lliçó, no ho he explicat mai a ningú. Josepa sabia moltes més coses que jo de les festes del cos i, doncs, més menuda i més jove, va haver d’ensenyar-m’ho tot.