3. Tikno Marut

Abel és fosc, magre i brut, i parla el català amb un accent que fa riure els altres nins. Quan se n’adona, se sent encara més llardós. Entre els nins de Sant Joan i de la Ral, sovint barrejats a desgrat dels pares, hi ha més sort que misèria, i fins i tot Abel està content de la feina amb els muls. No són bèsties gaire bones però fan viure la seva família, i ell, així, no ha d’anar a treballar en fàbriques d’espardenyes catorze hores al dia de dilluns a dissabte, com ho fan alguns nins que veig de lluny però amb qui ningú no juga perquè no juguen mai.

Tinc set anys i m’és prohibit parlar amb els gitanos, però Abel és el meu amic clandestí, gairebé l’únic amic que he tingut mai. El vaig conèixer un diumenge a la tarda, un dia en què ell saltironava per la plaça del Blat i jo passejava sense ganes de passejar, com ho faig cada cop que la mare demana a la criada de fer-me sortir de casa. La criada m’acompanya fins a la porta: Au, nin, corre, que si no la sang se te farà blanca, mentre m’empeny cap a fora amb un gest ample de la mà, com si s’espolsés les faldilles.

El veig de lluny, avui, prop de la porta de Canet, mentre amb altres nins del barri esquitxa una paret amb l’aigua d’una font. Quan no els veu cap adult pixen tot caminant al mig del carrer per marcar el camí des de fora de les muralles fins a dins de la vila. M’impressiona veure la traça amb la qual marquen aquesta ratlla, però no m’atreveixo a imitar-los.

M’acosto a Abel tot i la por que tinc que els altres nins em vulguin mullar. Respon al meu senyal de la mà amb un cop de mentó i s’allunya de la font per venir cap a mi; alenteix el pas quan passa a davant d’un vell gitano assegut parant el sol, i parlen caló, llengua miserable que cap savi no vol estudiar per por d’embrutir-se amb mots pudosos. M’és indiferent de no entendre’ls: els gitanos són prou estranys per tenir també un parlar fosc i escanyolit. Però el caló és la llengua que m’ensenyarà el camí del meu miracle personal, i aquest miracle es produeix quan Abel avança cap a un dels nins de la Ral que fa girar una baldufa:

—Nosaltres en diem mirrasquí, d’això.

Ho diu i sento com l’estómac se m’encongeix i el cap em roda. M’haig de repenjar a la paret i tot d’una em sembla que la boca se m’emplena de vinagre. Em giro i vomito. M’he tacat els pantalons, però només penso que les cames em tremolen massa perquè m’aguanti dret i aconsegueixo fer dues passes per no seure damunt del vòmit.

Els altres nins m’observen amb ganes d’escapolir-se per no haver d’explicar a ningú que m’han vist desmaiat, mort, allà a la porta de Canet on als pares no els agrada gens que anem, per tots els gitanos que ronden, escupen, riuen i parlen del cul i de la xona de les mosses que passen. Panteixo i sento que estic a punt de plorar, però la vergonya m’obliga a calmar-me quan un vell gitano s’apropa, s’ajup i, sense dir res, em refrega un pellot moll de l’aigua de la font per les galtes, els llavis i el front. També em refresca les mans. El gitano, sense aixecar-se, es gira cap a Abel per demanar-li si sap el que m’ha passat, i Abel respon que no amb un moviment de cap espantat. Provo de somriure.

—Tinc un xic de set…

—Home, parla com nosaltres el paio petit —s’estranya el vell.

He parlat caló, i és la meva tercera llengua.